Pas a pas, etapa a etapa, Dembo Batchilly ha complert el seu objectiu de tornar a sentir-se futbolista disputant un partit oficial. L’extrem del Peralada, de 26 anys, va entrar al terreny de joc en el minut 75 en substitució de Jorge Torres quan el partit ja estava decidit a favor de l’Hospitalet (0-3). A ell poc li importava el resultat, i és que al seu cap només hi havia una idea: jugar. Va ser la derrota més dolça que ha viscut mai, perquè només ell sap el que li ha costat poder dir que ha perdut un partit. Dos anys i mig de suor i llàgrimes, que per fi veuen la llum de la felicitat. Una felicitat que ni el mateix protagonista sap definir amb paraules. “El resultat era el que era, però per a mi tot era especial. Hi ha hagut molts moments en què he estat desmotivat i en què pensava que no podria tornar a jugar mai més un partit oficial, però al final sempre hi he cregut, i a còpia de treballar molt ha arribat aquest moment. No puc ni explicar com em sento després de tornar a competir... Estic molt, molt i molt content”, resumeix Dembo sobre el partit de diumenge.

L’última vegada que l’extrem saltenc, natural de Gàmbia, s’havia sentit futbolista també el va envair una felicitat immensa, i és que va ser el dia que va aconseguir l’ascens a segona B amb l’Olot després d’empatar a casa en la tornada de l’eliminatòria de campions contra l’Sporting B (1-1, amb 0-1 per a l’Olot en l’anada). Aquell record, del 28 de maig del 2017, sembla més llunyà que mai. I és que, quan estava fent la pretemporada del curs següent, que havia de ser el de la seva estrena en la categoria de bronze, la seva carrera va experimentar un daltabaix. Va ser el 8 d’agost, quan, en un duel contra el Figueres corresponent al torneig de l’Estany, va fer un mal gest i va notar molèsties al genoll dret. Des de llavors, va començar un calvari que, per fi, té final.

Les proves van confirmar el trencament del lligament encreuat. Va ser només l’inici d’un procés que havia de durar sis mesos o poc més i que s’ha allargat durant dos anys i mig, amb cinc operacions incloses que ho han convertit en un camí gairebé etern per al jugador. “Des de la lesió, tot ha estat treballar, sense parar ni un sol dia, fent cas als fisioterapeutes, als doctors, als companys i a la família. De suport, no me n’ha faltat mai, i no he abaixat els braços en cap moment, però no m’acabava de curar. He tingut dificultats de mobilitat, se m’hi feia líquid, una hèrnia... L’última operació va ser fa just un any i des de llavors he recuperat sensacions molt a poc a poc. Ara tot aquest procés comença a pagar la pena”, explica Dembo, que ja va jugar en la pretemporada, tot i que en aquell moment “encara tenia molèsties”. La recuperació ha estat un procés molt llarg, que li ha fet valorar tot el que l’envolta. “No he estat mai sol, ni quan estava a l’Olot ni ara al Peralada. Tothom ha estat al meu costat i no puc demanar més”, comenta l’extrem, que durant mesos va compartir la recuperació amb el lateral del Manchester City Benjamin Mendy: “Cada dia estàvem junts a la clínica Quirón, amb ell i altres jugadors importants, que sempre t’ajuden molt i et permeten confiar en tu mateix i continuar treballant amb la mentalitat forta.”

Ara Dembo ja pot tornar a disfrutar del futbol i en el debut tot va ser positiu. “Pensava que estaria pitjor, però em vaig sentir molt bé i vaig acabar pensant que podia aguantar més minuts. Crec que estic preparat per donar més quan ho necessiti l’entrenador. El pròxim repte que em poso és jugar més minuts i sentir-me important dins l’equip. Sé que costarà estar com abans de la lesió, però si treballes jo crec que tot acaba arribant”, explica l’extrem del Peralada, que des de diumenge no ha parat de rebre felicitacions d’amics i companys del tot merescudes, i és que després del que ha viscut es mereix gaudir d’un gran curs com a xampanyer.