És clar que aquests últims sis partits no hem competit de la manera com competíem anteriorment. Si no competeixes a bon nivell i, a més, jugues contra els clubs més potents de la categoria, es fa molt complicat aconseguir res positiu. Vam notar que a partir de la victòria contra l’Hospitalet inconscientment vam pensar que no era tan complicat com ens havíem pensat jugar contra els millors. Realment no és així ja que el Banyoles, si vol competir de tu a tu a tercera, ha de córrer molt. Si abaixem el llistó som inferiors en molts aspectes i si no corres més es nota i s’ha fet evident.

Al final et pots autoenganyar ja que els partits anteriors que has perdut són contra equips de la part alta de la taula, però ja notàvem que no estàvem competint igual. Contra el Vilassar, que és un gran equip però més proper a la nostra lliga, el partit no va ser bo, no vam ser intensos i totes les característiques que han fet del Banyoles un conjunt incòmode per als rivals i diferent no les vam tenir en un partit que teòricament havia de ser igualat. El toc d’atenció va ser que si no tornàvem a ser l’equip que érem un mes i mig enrere tindríem problemes.

Mai hem perdut la calma ni l’optimisme. Potser ha sigut una bufetada de realisme que ens ha anat bé. Quan vam perdre els primers tres partits tothom era fatalista, però crèiem i dèiem que treballàvem bé i tampoc vèiem diferència respecte als altres clubs. Ara potser és al revés, vam guanyar a l’Hospitalet i tothom ens deia coses boniques i ens hem trobat amb la realitat dura de sumar un punt de 18. Toca recopilar el que vam fer bé, recordar-ho i sense dubtes tornar a ser el Banyoles que érem. Competir fort, posar ritme als partits, pressionar els rivals i anar creixent per tal que els resultats arribin. Si no competim en els partits, no som un equip suficientment bo i experimentat per vèncer. No som com els equips capdavanters, que poden sumar els tres punts en un dia dolent.

En l’anada la Unió era un equip molt nou i amb dubtes arran dels mals resultats ja que, com nosaltres, no van començar bé. Sí que ells tenien més urgències ja que de nosaltres ningú esperava res i es pensava que ja era normal que perdéssim. En definitiva, va ser un partit entre dos equips amb dubtes sense saber què podíem arribar a fer i va ser un partit igualat en el qual vam ser una mica més superiors nosaltres i el vam guanyar. Aquest partit és diferent, nosaltres tenim una dinàmica negativa, no tenim urgències però necessitem un resultat positiu. El Figueres és un equip que està a l’alça i té molt bona energia, juguen a casa i Vilatenim és un camp complicat. Òbviament els favorits són ells.

A casa meva anàvem a veure el Figueres quan jo era petit, a segona B, segona A, al camp del Far i a Vilatenim. El Roses i el Figueres són els dos clubs de la meva vida, hi vaig jugar amb la refundació i quan em van trucar no vaig dubtar d’anar-hi ja que era una il·lusió per a mi i per a la família. Vam aconseguir dos ascensos i més endavant vaig estar-hi cinc anys com a director esportiu. Seran grans sensacions i suposo que seran bones i especials, i és que mai he tornat a Vilatenim com a rival des que en vaig marxar. Sempre que hi vaig com a espectador noto que és casa meva, quan arribo allà conec a tothom, hi ha estima entre tots, ja que quan la gent del club em veu de seguida em fan preguntes i parlen amb mi, jo tinc ganes de saber com estan i és recíproc. Tinc ganes d’anar-hi, competir i guanyar amb el Banyoles, però la Unió és un club que m’estimo molt.