Amb la lesió d’Aday i la baixa per sanció de Maffeo després de veure la cinquena groga la setmana passada si una cosa estava clara era que l’onze d’ahir estaria format per Calavera i deu més. Era una bona oportunitat per al de Cabra del Camp, que està vivint una temporada poc satisfactòria en l’aspecte personal. La d’ahir va ser tot just la tercera titularitat en la lliga i això que en l’anterior, al camp de l’Extremadura coincidint amb l’estrena de Pep Lluís Martí a la banqueta, semblava que el tarragoní podia fer un pas endavant i guanyar protagonisme. Des de llavors, però, res de res. Un zero absolut en el compte de minuts si no fos perquè dues setmanes, al camp del Ponferradina, Calavera va jugar l’últim minut de partit. I això era al novembre... Quatre mesos ha hagut d’esperar per tenir una nova oportunitat. De fet, abans de la setmana passada a Miranda, no havia entrat en cap altra convocatòria.

Lògicament, doncs, la seva presència a l’onze era un dels grans centres d’atenció del partit. I com es podia preveure Calavera no va ser un dels millors del partit. I és que per molt que físicament pugui estar bé per aguantar els noranta minuts com va fer si una cosa no es guanya en els entrenaments és el ritme de partit. I això, sobretot en els primers minuts, ho va pagar. De fet, va anar ben just que Acuña no ho va aprofitar per obrir la llauna anticipant-se-li al segon pal i uns minuts després superant-lo, de molt, en una llarga cursa. En explosivitat semblaven un jugador professional i un juvenil. Amb el pas dels minuts, això sí, la falta de ritme es va deixar de notar i, tot i no projectar-se gaire en atac, el de Cabra del Camp va complir més que correctament amb la seva feina, tallant fins i tot un contraatac molt perillós en la segona part que podria haver suposat la remuntada de l’Albacete.