Quan era cadet vaig guanyar la lliga amb la UE Quart, l’equip del meu poble, i en aquell moment em vaig adonar que necessitava noves aspiracions. Va ser buscant altres propostes que em permetessin assolir una fita més alta quan vaig decidir dedicar-me a l’arbitratge, una professió que ja des del principi m’ha semblat molt atractiva.

Vaig començar amb tretze anys arbitrant al Consell Comarcal i hi vaig estar un parell d’anys transitoris; aquest temps em va servir per veure realment com era la figura de l’àrbitre i decantar-me per aquesta professió. Fet el salt a la FCF i al Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA), on vaig aprendre moltíssim i em vaig integrar a la figura d’àrbitre més professional, vaig començar a arbitrar futbol de base i les diferents categories territorials, fins a aconseguir l’ascens a tercera divisió com a àrbitre principal i on hi vaig estar durant dues temporades. Un cop acabades i per iniciativa pròpia, vaig decidir que em podia integrar millor com a àrbitre assistent, i així ho vaig fer. El fet de ser el número 1 de Catalunya la temporada 2018/19 em va permetre ascendir com a àrbitre assistent a segona B. Ara, un cop finalitzada aquesta temporada, resto en espera de la federació.

El millor ha estat l’ascens a segona B com a àrbitre assistent i el pitjor el vaig tenir fa dues temporades, quan uns problemes físics no em van permetre realitzar les proves en condicions. Era l’últim pas que em facilitava pujar a segona B com a àrbitre principal.

Al principi sempre es nota una certa pressió, però l’experiència fa que aquesta pressió vagi desapareixent i només s’acabin notant, inevitablement, els nervis previs de les hores anteriors a l’inici del partit. Però, al cap i a la fi, t’hi acabes acostumant.

Sí. En l’àmbit català tinc com a referents Xavier Estrada i David Medié. Pel que fa a àrbitres assistents, em fixo sobretot en Joan Méndez i Juan Carlos Barranco i, en el cercle de professionals de tot l’Estat, en Pau Cebrián, assistent de Mateu Lahoz, que, junts, formen un equip de referència en tot l’arbitratge.

La meva opinió és molt positiva. Penso que tots aquests avenços tecnològics ajuden a fer que les decisions preses siguin més correctes i que no hi hagi tanta picaresca. A l’àrbitre li permet corregir qualsevol error clar i manifest.

N’he vist bastantes. D’una banda, la 3a divisió és una categoria no professional i hi competeixen només equips d’una mateixa comunitat, en canvi la 2a divisió B és una categoria semiprofessional i es competeix a tot l’Estat. Altres diferències significatives entre les dues és que a 2a B es trepitgen camps històrics i tenim informadors cada partit, a més de tenir al darrere agències de viatges que coordinen tota la logística dels àrbitres. El pas d’una categoria a l’altra és, per tant, bastant gran.

La segona B és molt atractiva i més si vas acompanyat d’una persona magnífica com és el meu company de viatge, Gerard Brull. El partit que més destacaria seria el Cartagena-Atlético Sanluqueño, perquè, d’una banda, es va jugar en un estadi històric i ple d’ambient i, de l’altra, va tenir la presència del jugador de l’equip visitant Dani Güiza. En aquests partits es gaudeix molt.

Són paraules majors. És veritat que en tinc moltes ganes, però tot depèn del CTA. A mi m’agradaria molt, és tota una il·lusió.

La veritat és que sí. Arribar al futbol professional seria un somni fet realitat. Esperem que d’aquí a uns mesos, quan se sàpiguen els ascensos, pugui dir que soc àrbitre assistent de segona divisió A. Em faria molta il·lusió.