“Tenia ganes de tornar, de tornar a sentir-me competitiu, de tornar a sentir-me important.” Jonathan Soriano va aterrar a Girona amb la il·lusió de formar part d’un equip guanyador, que tenia com a objectiu l’ascens i en el qual esperava ser una peça útil, tot i tenir un perfil molt similar al de Cristhian Stuani, referent i golejador blanc-i-vermell. Això, però, no ha pogut ser possible de moment, ja que la mala sort amb les lesions li ho ha impedit. I és que l’ariet de 34 anys només ha estat convocat en 15 de les 31 jornades de lliga disputades, amb onze partits jugats i només un com a titular. “M’agradaria poder aportar més a l’equip des del camp, però en el futbol, a vegades, per unes circumstàncies o per unes altres, no es pot, i quan no tens l’oportunitat d’ajudar a la gespa ho has de fer des de fora. El més important de tot és ajudar, ja sigui d’una manera o d’una altra”, reconeixia el futbolista del Pont de Vilomara recentment, que, malgrat tot, sí que és un home de pes als vestidors.

Tot i això, el rendiment de Soriano ha estat òptim sempre que li ha tocat jugar. En la lliga ha signat una diana –contra l’Extremadura (1-3)– en els 227 minuts que ha disputat, tots en estonetes, i en la copa, en l’únic partit que va jugar –contra el Cartagena (2-4)–, en va fer dues. Molt fiable, sempre s’ha fet notar, però els problemes físics han llastrat la seva participació, que s’entreveia creixent amb Pep Lluís Martí a la banqueta. Amb l’antecessor, Juan Carlos Unzué, sí que és cert que va jugar poc –va acumular 57 minuts en 12 jornades–, però amb l’arribada del tècnic balear l’escenari li va canviar i va participar gairebé sempre que va estar disponible. En les quatre primeres jornades de Martí, el davanter va jugar en totes quatre, fins que es va fer un esquinç al turmell. Un cop recuperat, va tenir la seva primera i única titularitat al feu del Tenerife (1-0), però just abans del descans es va tornar a lesionar, aquest cop al soli. Va reaparèixer contra l’Albacete (1-1) a Montilivi, en l’últim matx abans de l’aturada.

I, enmig de tot això, en l’horitzó hi ha la finalització del seu contracte, que expira a final de curs. En principi, l’acord és fins al 30 de juny, però els vincles s’allargaran més enllà d’aquesta data, fins que acabi la competició. En aquests moments, però, Soriano no sap si el curs que ve continuarà vestint de blanc-i-vermell. La seva continuïtat està lligada al possible ascens: si el Girona puja a primera, renova una campanya més automàticament; en cas que no fos així, club i jugador haurien de seure i parlar-ne. De moment, des de l’entitat de Montilivi ningú s’ha posat en contacte amb Soriano; de fet, el club no està parlant amb ningú en situació similar. El davanter, per la seva banda, d’acord amb el que diu el seu entorn, té clara la voluntat de continuar al Girona passi el que passi, ja que li ha quedat una certa mala sensació per no haver pogut ajudar l’equip com li hauria agradat a causa de les lesions. De temps, n’hi ha. Les dues parts esperen ara esdeveniments.