La visita del cuer havia de servir per curar uns quants mals i es va convertir en un altre drama. La impotència més absoluta. El Girona buscava un retorn a la competició contundent per recuperar terreny i alimentar l’ambició i s’ha trobat embolicat en un col·lapse dels grossos. Incapaç de generar perill, el conjunt blanc-i-vermell va permetre que un equip que arribava encalladíssim en l’últim lloc de la classificació se sentís més còmode i tot. El més trist és que l’empat del Racing és més que merescut. En el primer partit a Montilivi sense públic, segurament el que es van estalviar els jugadors locals és una bona xiulada.

El Saragossa, aquest cop sí, acabava de fer la feina amb una victòria a Lugo. Guanyessin o no els aragonesos, de fet, no treia cap grau d’obligació als gironins, que no tenien cap excusa. No només perquè arribava el cuer, sinó perquè la primera declaració d’intencions del retorn, a Las Palmas, va ser decebedora. Apagat a l’hora de generar joc i desequilibri, Pep Lluís Martí va decidir deixar a la banqueta els dos extrems titulars dissabte, Gallar i Jairo. I Samu Saiz, sense més dilacions, directe a l’onze. La resta, intacta. Havien passat tot just 74 hores, però el tècnic va voler allargar la confiança en la línia defensiva i els dos pivots, Diamanka i Gumbau.

Amb Borja, Samu i Aday, Stuani devia comptar que el 24è gol estava més a prop. La primera rematada de l’uruguaià, de cap per sobre del travesser, va ser a centrada de Gumbau. L’arrencada va millorar la de l’anterior cita, perquè el repte era fàcil i perquè el Racing també es va començar estirant i acceptant un duel més obert. En el primer quart d’hora, un parell d’arribades a cada àrea prometien. Però van quedar en això. Els blanc-i-vermells, cridats a manar, es van anar col·lapsant. I el cuer feia la sensació que tenia més clar què calia fer que el conjunt de Pep Lluís Martí. Homes amb recursos contrastats com Borja (va arrencar per l’esquerra) i Samu (pel mig) no trobaven el camí. Al Girona li costa Déu i ajuda combinar la pilota amb criteri i velocitat. I quan la circulació és tan lenta, tot es fa previsible i pla. Tampoc va fer mal en transicions, perquè les escasses arrencades dels mitjapuntes van morir abans de trepitjar àrea. Com una connexió entre Samu i Borja, que va arribar desequilibrat i forçat a la frontal. El Racing va generar un lleuger ensurt abans del descans, després de mig partit més de ben poca cosa. Ja no és qüestió dels noms que tria, sinó més aviat de falta de confiança col·lectiva. I tampoc és un equip que se sàpiga imposar per fam, caràcter i esperit.

Les coses que van malament sempre poden empitjorar. Sort d’Asier Riesgo, que va salvar el 0-1 en una falta executada per Borja Galán després d’un error de Gumbau en la sortida. La pressió del Racing deixava en evidència els gironins, incapaços de progressar amb clarividència. Martí va provar-ho renovant els pivots, amb l’entrada de Granell i Rivera. El capità, només d’entrar, va servir una molt bona falta cap a Ignasi Miquel, que sol dins l’àrea va fer una rematada de cap defectuosa. El Racing, però, es veia molt més sencer i convençut del que feia. Com més minuts passaven, pitjor pintava el panorama per als de casa. Tot fiat a algun invent puntual. I a Samu ja li faltaven cames.

El pas endavant del conjunt d’Oltra en la segona meitat era indiscutible. El 0-1 va tornar a estar a prop en un córner que Maffeo va treure al límit (68’). Àlex Gallar i Jonatan Soriano van formar la segona via de moviments de Pep Lluís Martí des de la banqueta. Ja no era qüestió d’esborrar cap mala imatge i oferir una versió convincent, sinó de trobar el camí del gol i superar el cuer de la categoria. Just després de la pausa d’hidratació, Stuani hi hauria pogut posar la llum, en la primera jugada que va tenir en condicions. Va retallar bé, però la rematada li va sortir massa encreuada. I fins al final, només una rematada forta però un pèl massa alta d’Àlex Gallar. Un balanç paupèrrim per al conjunt més ric de segona A, que va tornar a oferir una versió depriment, sense esma ni esperit. La foscor clama al cel i comença a ser molt difícil de solucionar. Paradoxalment, la sèrie més llarga sense perdre –nou jornades– coincideix amb un malson per als gironins.