Molt. El futbol ha estat la meva vida. Ho he fet tot pensant en el futbol, a l’hora d’estudiar, de tenir parella, de menjar, mantenir hàbits saludables... Pensa que encara avui soc abstemi; no he tastat mai l’alcohol, el tabac ni les drogues. He gaudit molt, ho he fet amb molta passió, i sempre he pensat que, ja que ho feia, ho havia de fer bé. És cert, no he jugat a la primera divisió, ho he fet a la segona B com a màxim, però mai no m’ha faltat res en la meva carrera per les grans experiències que he tingut, per com he disfrutat i per la gent que he conegut.

[Riu] Doncs estaria bé saber-ho. Els quilòmetres, les ciutats... Han estat molts. I no et pots imaginar les anècdotes que guardo. Donen per a un llibre.

És passional. Pensa que has de sacrificar moltes coses. Des dels 17 anys he estat sacrificant tots els estius perquè el 15 de juliol comença la pretemporada; la meva joventut en viatges, caps de setmana... Pel que fa a l’alimentació, fa anys que calculo des del dijous com m’he d’alimentar per arribar en les millors condicions. Apuntar-me a gimnasos, llevar-me a les set del matí per recuperar-me amb l’aigua del mar... O anar a un casament i emportar-me una carmanyola amb macarrons i sopar al cotxe abans per després no sopar en el casament. Digue’m malalt, també. La gent em diu que quina sort que he tingut per haver estat futbolista, però també he fet molts sacrificis.

Sobretot volia retirar-me jo. No volia que em retirés el fet de no tenir ofertes, una lesió o un entrenador. I és cert que les circumstàncies ho han precipitat una mica. L’Igualada em va fer l’oferta per continuar-hi jugant, però també em va donar l’oportunitat de treballar al cos tècnic al costat de Marc Cabestany, que ha estat una peça clau en la meva decisió. La manera com entrena, com tracta la gent i com fa funcionar l’equip és d’alt nivell.

Primer, no m’esperava que tingués tanta repercussió en la premsa escrita, la televisió, en els telenotícies... I segon, a les xarxes socials: a Twitter, Instagram, WhatsApp... Estava col·lapsadíssim. Em va costar, de fet, i ho vaig haver de gestionar tot a poc a poc, entomant les emocions, plorant, rient... Tot plegat m’ha fet adonar que alguna cosa dec haver fet bé. Crec que he rebut tot el que he intentat transmetre.

Ha estat la cirera de la meva carrera. Sempre aspires al màxim i per circumstàncies de la vida jo m’he quedat a segona B. Però se’m va donar l’oportunitat de jugar amb la selecció absoluta en el temps en què agafaven un jugador de la selecció amateur. És un orgull haver jugat amb la selecció del meu país, al millor estadi del món [el Camp Nou] contra l’equip del millor jugador del món, Leo Messi.

N’estic molt orgullós. Dec ser dels pocs jugadors que tenen dues samarretes signades per àrbitres del dia de la seva retirada. Paco Giménez Acosta i David García Rosel van demanar a la federació que l’últim partit que arbitressin fos un en què jo hi fos i tots dos em van regalar la seva samarreta.

Tots aquests anys he anat traient-me títols d’entrenador i ho volia provar. Volia un projecte que em motivés i el tinc; a més, en un equip de la tercera divisió, que és una categoria prou alta. Però encara no he jugat el meu últim partit.

Si tot va bé, l’últim serà contra el Barça, en el partit benèfic que jugarà contra l’Igualada per recaptar fons per a la investigació contra la Covid-19.