Montilivi, escenari de finals
Grans cites. El Girona es jugarà l’ascens a casa per quarta vegada en poc més de cinc anys i confia reviure l’eufòria del 2017 per no tastar l’amargor que van deixar el Lugo i l’Osasuna
El 4 de juny del 2017 l’afició del Girona va poder celebrar a Montilivi l’històric ascens a primera després de l’empat a zero contra el Saragossa. És l’èxtasi més gran que ha viscut mai l’estadi gironí i avui tots els gironins esperen viure una cosa similar, tot i que no ho podran fer des de l’estadi per culpa de la Covid-19. I és que Montilivi s’ha guanyat la fama els últims anys de ser un escenari de grans partits decisius en què el Girona s’ha jugat, més d’una vegada, l’honor de pujar a primera. En aquest sentit, l’últim record amb l’ascens a l’elit pel mig per sort és positiu, i és que aquell partit contra el Saragossa en què els gironins en feien prou amb un punt per assegurar-se la segona posició no marxarà mai de la memòria de més d’un. Entre ells, jugadors que encara estan al club com Granell, Aday, Alcalá, Ramalho o Maffeo, que intentaran reviure aquelles sensacions.
Tot el que no sigui tornar a viure una eufòria similar –fins i tot més gran per l’emoció que genera una fase d’ascens– a la de fa poc més de dos anys voldrà dir acumular una altra nit negra de futbol a Montilivi. I d’aquestes el Girona també n’ha viscut unes quantes, i és que l’ascens del 2017 va trencar la maledicció dels gironins, que al seu fortí s’havien quedat dues vegades a només un pas de la glòria. La primera va ser la més dolorosa, en la temporada 2014/15, i és que el Girona va veure com se li esfumava la segona posició en l’últim sospir de l’última jornada per culpa d’un gol del davanter del Lugo Pablo Caballero, que, combinat amb la victòria de l’Sporting al camp del Betis per 0-3, va enviar els de Pablo Machín al play-off d’ascens. I la segona garrotada, en unes condicions més similars a les que el Girona viurà avui, va ser la tornada de la final del play-off d’ascens contra l’Osasuna el curs 2015/16. Els gironins havien de capgirar el 2-1 de l’anada però no van ser capaços de veure porteria i un gol de Kenan Kodro a l’inici de la segona part va acabar significant una altra decepció per al Girona a Montilivi.
Cites al límit
Més enllà dels grans partits en què el Girona s’ha jugat a cara o creu l’ascens a primera, Montilivi ha viscut altres cites al límit els últims anys, en què els gironins es jugaven bona part del seu destí. Algunes van acabar amb alegria, com ara les tornades de les eliminatòries de play-off contra l’Alcorcón i el Còrdova (3-1), encara que van servir per a ben poc. Altres, però, han anat acompanyades de més decepcions. És el cas del partit de tornada del play-off contra el Saragossa (1-4), que va suposar una segona garrotada duríssima després de l’empat contra el Lugo, o sense anar més lluny, el duel del curs passat contra el Llevant. Aquell dia el Girona sabia que si no guanyava posava un peu i mig a segona divisió i, després de tenir-ho a prop durant molts minuts, va acabar perdent 1-2 i va segellar virtualment el descens a la categoria de plata.
LA PRIMERA
El gol del Lugo en el minut 89 va impedir l’ascens quan l’afició ja ho estava celebrantLA SEGONA
El Girona rebia l’Osasuna i no va poder remuntar el 2-1 que va rebre a El SadarLA TERCERA
El Girona per fi va celebrar l’ascens gràcies a l’empat a zero contra el SaragossaEl Girona també ha salvat vides a l’estadi
O.R.Si quan es tracta d’aconseguir tocar el cel a Montilivi al Girona li costa un munt, la història és ben diferent quan ha hagut d’aconseguir un bon resultat per salvar la vida. I és que fins en dues ocasions des de l’arribada al futbol professional els gironins han fet valer la bala de Montilivi per aconseguir una permanència agònica. El primer cas va ser en el curs 2008/09 amb el famós penal de Kiko Ratón, i és que el Girona perdia contra el Múrcia i estava virtualment descendit fins que el davanter va marcar la pena màxima en l’últim sospir (1-1). I quatre anys més tard, contra el Dépor i amb Machín a la banqueta, el Girona va segellar una permanència que semblava impossible (3-1).