Estic molt content, la veritat. Vaig venir aquí amb els objectius molt clars. Sabia que aquí al filial donaven oportunitats al primer equip a qui s’ho guanyava i vaig venir amb la idea molt clara de pujar amb el primer equip, l’únic que no pensava que seria tan ràpid. Estic encantat.

Tot va començar allà, sí. Recordo els meus inicis, quan feia de porter.

M’agradava molt fer de porter! Era quan tenia set o vuit anys. Disfrutava perquè saltava, em movia, volava... però és clar, allà els camps eren de sorra i un dia em vaig fer mal al braç. Des d’aleshores vaig agafar por a tirar-me i que em tornés a passar una altra cosa així.

Sí. Vaig dir que no volia fer més de porter i que volia ser jugador. Va ser un maldecap per a l’entrenador perquè es va quedar sense porter, però em van posar de davanter, allà on no fes nosa, per dir-ho d’alguna manera, i jo em vaig posar a córrer amunt i avall i a intentar caçar alguna pilota.

No hi havia lliga reglada, allà jugàvem un barri contra un altre. Quedàvem el cap de setmana o entre setmana i jugàvem. Allà, per exemple, el futbol set no existia. Jo no coneixia el futbol set fins que vaig venir aquí i, de fet, aquí al·lucinava, el camp se’m feia petit. Amb set i vuit anys jugàvem a futbol onze i a vegades en comptes de fer onze contra onze fèiem tretze contra tretze. I sobre el camp potser hi havia un nen de quinze anys i un altre de nou. Allà era molt diferent. Futbol de barri. Ara avui no sé com deu estar, suposo que ha millorat. I els camps eren de sorra; de fet, nosaltres em vam fer un.

Sí. Era un tros de bosc ple d’arbres i males herbes. El propietari del terreny el va cedir perquè s’hi fes un camp de futbol i nosaltres, entre nens i algun gran, vam segar, vam desbrossar-ho i recollir-ho tot. Va ser una feinada amb les males herbes, les arrels dels arbres... i vam fer un camp de futbol.

Als matins anava a escola i a la tarda quan sortia no tenia una rutina i fins al vespre me’l passava jugant allà al barri. No era com aquí que un nen que després de l’escola va a futbol, a dibuix, a natació... No tenia una rutina d’aquest tipus.

Quan vaig marxar, no sabia on venia. És a dir, no sabia que venia a Espanya i que hi havia Madrid, València, Oviedo... Jo sabia que el meu pare estava a Barcelona i que jo venia a Barcelona on hi havia l’equip on jugaven Eto’o i Ronaldinho. Era l’únic que sabia. No sabia res d’Espanya, de Catalunya, d’Europa... Jo sabia que venia al Barça, a Barcelona.

Va ser sorprenent. Era pensar: què faré jo allà?, i els meus amics? També hi havia el hàndicap de l’idioma, et passaven pel cap moltes coses. A més, jo a la meva vida només havia vist una persona blanca, un home que havia visitat el poble alguna vegada perquè un del poble que vivia a Alemanya, quan venia de vacances portava un amic. Era l’únic que havia vist. Hi vaig donar moltes voltes, però al final també acabaves pensant que si vam marxar va ser per bé, perquè ens anés tot millor. Tenia una sensació de voler i de no voler... No sabia el que m’esperava, era un nen de deu anys.

La veritat és que tant a mi com a la meva germana, que vam venir junts, no ens va ser gens difícil adaptar-nos. A Gurb érem l’única família africana a la zona que estàvem, i els veïns eren catalans i anàvem junts a escola, també a futbol. L’única manera que tenies de comunicar-te amb ells era en català i ho vam agafar molt ràpid. L’adaptació em va passar volant, no recordo que em costés. Tot va ser fàcil. Vam fer un mes d’escola, després casal d’estiu i ja ho portàvem molt bé.

És cert que hauria pogut fer el salt molt abans perquè sempre vaig tenir equips que volien que hi anés però jo estava molt còmode al Gurb. I no va ser fins al meu primer any de juvenil quan el que és el meu representant, Marc Delgado, que era entrenador del Gurb, em va convèncer per anar al Manlleu. Vaig passar de jugar a juvenil de segona divisió a fer-ho a categoria estatal.

El salt va ser gran: entrenaments més exigents, conceptes i situacions diferents, preparant els partits amb una planificació setmanal... Després el nivell tècnic dels jugadors, la qualitat i el físic era molt diferent. No hi estava acostumat. I tàcticament va ser el que més em va costar, el fet d’adaptar-me a jugar com un equip. Ja no era una pilotada i a córrer. Al Gurb jo era aquell jugador a qui sempre tiraven la pilota, que corria i que intentava solucionar el problema. Al Manlleu era un més i em va costar tenir la mentalitat d’haver de pensar que potser un dia no jugaria, o que no em convocarien, o que m’hauria de passar el partit corrent sense tocar ni una pilota. Però ho vaig assumir i em va anar molt bé.

Com a persona i com a futbolista sempre he estat molt ambiciós i competitiu i intento superar-me i anar a més. Òbviament tinc somnis i els estic complint; ser futbolista professional n’era un, anar amb la selecció de Ghana, que hi vaig anar l’any passat a la copa d’Àfrica sub-23, n’era un altre, però ara tinc l’ambició de superar-ho. Fer el mateix però al màxim nivell, és a dir, jugar a primera i ser internacional absolut. Vull anar a més.

Va ser quan vaig acabar l’etapa de juvenil al Getafe, que vaig firmar pel Girona B a primera catalana. La temporada va anar regular i vam acabar baixant. L’any següent hi havia el Peralada però em van dir que no estava preparat i que havia de continuar amb el B a segona catalana per tornar a pujar o buscar una cessió i vaig anar cedit al Granollers a tercera divisió. Quan vaig acabar la temporada al Granollers amb el Girona va ser igual, em quedava un any més de contracte però no em veien per al Peralada i vam decidir trencar aquest últim any que quedava perquè no volia jugar a segona catalana. És llavors quan vaig fitxar pel Calahorra.

Era un equip que acabava de pujar. Vaig estar tota la pretemporada de proves, però va sortir molt bé perquè vaig fer gols, ho vaig fer prou bé els partits de preparació i em van fer fitxa. I va ser difícil al principi: categoria nova, no jugues, però hi havia copa i amb alguna rotació vaig anar jugant i rendint. Contra el filial de l’Oviedo vaig marcar els dos partits, a l’anada i a la tornada i suposo que es van fixar en mi. Vaig acabar molt bé l’any i vaig signar amb ells.

Sí, però perquè jugar contra el Girona és tornar a Catalunya, a prop de casa. En condicions normals, la meva família i els meus amics podrien venir-me a veure. A més, per a la gent que conec també és un partit que es miraran i això és una motivació. L’any passat no vaig poder jugar cap dels dos partits perquè al Tartiere em van convocar però no vaig tenir minuts i a Montilivi no em van convocar. Per a mi és un partit especial.

Arribem amb bones sensacions. No és que haguéssim començat malament perquè en tots els partits havíem competit bé, l’únic que no havíem estat encertats davant de porteria i alguna errada puntual ens havia penalitzat. Ara hem empatat un partit amb nou jugadors [Albacete, 1-1] i hem guanyat el derbi [Sporting, 1-0] i volem agafar una bona ratxa.

És dels equips que més segueixo, tant a primera com a segona. A banda de jugar-hi, sempre m’ha agradat. Té un equipàs. Sí que és veritat que li han marxat alguns jugadors, però s’ha reforçat molt bé. Jo crec que té molt bon equip. No van començar bé però això no vol dir res. En aquesta categoria l’últim guanya el primer i pot passar qualsevol cosa.

El Girona és un equip de tenir la pilota. I nosaltres, sense sortir a defensar-nos, sí que haurem d’estar ben endreçats al darrere. Ells amb la possessió juguen amb la defensa avançada i en aquestes situacions haurem d’intentar sorprendre’ls al contraatac. De tota manera, nosaltres també som un equip que juguem la pilota, no hi renunciem.