Amb tres centrals

De sobte, sorpresa. Francisco no només va decidir jugar amb dos puntes, que podia ser previsible tenint els tres a punt –Stuani encara va començar a la banqueta– sinó que va rescatar l’esquema de tres centrals. Curiosament, tenint-ne només tres a punt i quatre a la plantilla. Santi Bueno és ara una peça útil i va formar amb Ramalho i Bernardo, més còmode quan mana al mig amb dos companys més que en línia de quatre. Amb el trio més habitual al mig del camp, Calavera i Franquesa van ocupar els carrils. Tot i que hi va haver una connexió entre Nahuel Bustos i Mamadou Sylla només de començar i un xut agosarat de l’argentí des del mig del camp, el partit va començar força pla. El Girona va prioritzar mantenir l’ordre i l’estabilitat, probablement tenint al cap el desgavell de Lugo. La iniciativa era del Castelló, que ja era de preveure sabent la proposta del conjunt d’Óscar Cano. Els gironins hi van posar caràcter i lluita en els duels. Amb la pilota als peus, però, problemes. Els centrals no trobaven la manera de connectar amb la línia de mitjos, i els carrils oferien poca profunditat, amb centrades des de lluny. De tant en tant, alguna aparició puntual dels davanters, com una vaselina agosarada de Nahuel Bustos. Ben poca cosa. És clar que el Castelló tampoc feia tremolar. I quan els locals progressaven, els centrals i el porter del Girona resolien bé la feina. Hi va haver un ensurt en la continuació d’un córner, però el cop de cap de Satrústegui va ser massa picat.

Sense continuïtat en el joc, l’esperança es reduïa a alguna acció aïllada. Hi va haver l’ocasió habitual de Gumbau, que va provar un xut molt potent que no va sortir gaire desviat. I quan ja s’arribava al descans, el desequilibri. A l’inrevés que a l’Anxo Carro, on va arribar l’expulsió de Luna, ahir va ser una alegria per al Girona. Cristóforo hi va posar fe i agressivitat anant a pressionar una sortida de pilota dels locals (com Monchu a Leganés), Mamadou Sylla la va rebre i va buscar Bustos. L’argentí no hi va arribar, però sí Franquesa, que va fer el que es demana a un carriler, va trepitjar l’àrea i va trobar el premi en recollir la pilota al pal llarg i batre Whalley. Poc més podia demanar el Girona.

Després d’una progressió plena de potència de Franquesa, el Castelló va tenir un parell d’arribades al començament de la segona meitat. Lluny, però, del setge amb què va collar tres dies abans el Lugo els gironins, que ahir van tenir molt més clares les idees. Prioritzant l’ordre i el treball sense pilota, van esperar el moment de pressionar, i hi havia fases en què apujaven les línies de pressió i ofegaven l’equip d’Óscar Cano. Juan Carlos va haver d’intervenir poques vegades, com en un xut ras de Gus Ledes. Allò que més va fer patir, en una fase de control, va ser una acció dins l’àrea visitant que Gorostegui Fernández va instar Ortiz Arias a revisar. Al camp, quan l’àrbitre va fer el gest de la pantalla un cop vista l’acció, tothom va pensar que assenyalava penal. Però de seguida va sorprendre indicant falta en atac per mans.

El Girona va saber resistir, amb una altra aportació brillant d’Ibrahima, que fins i tot es va atrevir a fer una acció d’extrem amb classe, amb centrada a la qual Franquesa no va arribar. El Castelló cada cop estava més atuït. I s’hi hauria quedat del tot si Stuani –va tenir mitja hora– hagués ajustat només un pèl més una rematada de cap (82’). S’arribava al final i tothom pencava. Monchu, imperial al mig. Fins i tot Pablo Moreno va rebre l’ovació de la banqueta per una acció defensiva. El treball generós mereixia recompensa, però no va quedar espatllada en l’última acció gairebé de miracle.