El sacrifici, l’esforç i l’exercici de supervivència que va fer ahir el Girona és encomiable. Aguantar el 0-0 durant una hora amb un jugador menys –l’errada de Gumbau i l’expulsió de Ramalho semblaven una condemna com les de Franquesa o Luna– ja hauria tingut molt mèrit, però és que aconseguir el punt acabant el partit amb vuit és pràcticament històric. I només es va poder aconseguir d’una manera, i va ser a còpia de multiplicar-se en tasques defensives; per això al final del partit els gironins no podien dir ni fava. Un dels que més va destacar en aquest sentit va ser Bernardo –amb el permís de Calavera–, que va acabar el partit amb el braçalet de capità al braç, i també al cor, i és que el colombià s’hi va deixar la vida per mantenir la porteria a zero. Que Bernardo té la capacitat per ser un dels millors centrals de la lliga no ho dubta ningú, però al començament de la temporada no acabava d’estar al nivell que s’esperava. Sobretot perquè el colombià acostuma a patir en velocitat i els davanters rivals sempre el busquen. Ahir, però, el guió del partit era l’ideal per a ell, i la seva resposta va ser excel·lent.

El colombià va haver de barallar-se amb un tanc com és Sadiq. El punta de l’Almeria li va buscar les pessigolles durant tot el partit, però el central el va controlar, dins de la mesura, en gairebé totes les accions. Si més no, aquelles en què hi havia perill real. Però no es va quedar només en això, ja que segurament va completar un dels partit més complets com a blanc-i-vermell. Ja fos amb Ramalho al costat, en els primers minuts; com amb Calavera, després de l’expulsió, o amb Santi Bueno, en la segona part, el colombià va contribuir a allunyar totes les centrades des de la banda deixant rematar els locals en comptadíssimes ocasions. Tot això ja hauria servit per fer desesperar els atacants de l’Almeria, però en els últims minuts encara va anar a més i segurament algun d’ells somiarà amb el colombià. I és que quan més patia el Girona, amb vuit homes, Bernardo va ser el segon porter, tapant amb el cos fins a quatre rematades locals des de l’interior de l’àrea. La més clara de totes la va treure sobre la línia de gol i quan Juan Carlos no hi podia fer absolutament res perquè venia de fer una altra aturada. Va ser un exercici de concentració bestial, però el central sabia que era el que tocava fer. “Hem sabut interpretar el que tocava. La granota de treball ens l’havíem de posar ben ajustada i hem neutralitzat un gran equip”, va dir un cop acabat el partit.

El seu partit encara podria haver estat més brillant en una acció en què, després de recuperar, es va llançar al contraatac, però ja era massa tard i el cansament no li va permetre assistir Valery en condicions.