Són els clubs en què més temps he passat; al Rayo hi vaig estar quatre anys i al Girona, cinc. Al Rayo és on em vaig formar, on em van donar l’oportunitat de fer el meu camí professionalment, i el Girona és el club on més a gust he estat, no ho haig d’ocultar, i és la meva segona casa, és el més recent. No es pot escollir.

Vaig disfrutar més el del Girona. En el del Rayo era molt jove, encara no donava la importància que després sí que vaig donar a pujar a primera divisió. En el Girona ja era conscient de tot, de la responsabilitat que comporta per a la ciutat, per a la gent i com de difícil és. En el Rayo, en l’últim tram, no vaig acabar de participar i això fa que no te’l sentis tant teu. I al final és el que li dic, vaig disfrutar més el del Girona, on ja era conscient de la dificultat i, a més, perquè va suposar l’alliberament d’un club que ho havia intentat moltes vegades i que s’havia quedat a minuts de pujar a primera divisió i aquella era la primera vegada. Saps també que formes part de la història.

Doncs ho comentava amb Aday, amb qui a més de companys som amics, i també socis, i li vaig dir que en alguns moments vaig veure que el Rayo podia deixar sentenciada l’eliminatòria. Però el Girona aquest any ha superat moltíssimes adversitats i no em va sorprendre el que va passar tampoc. N’han passat moltes... Recordo un partit que van jugar contra l’Almeria, en què es van quedar amb vuit jugadors i van aguantar. Han acabat amb una dinàmica molt bona i això és molt important. Els vaig veure molt convençuts i va ser un partit maco i seriós de tots dos, però encara queda molt.

Evidentment. Ja li dic, és molt recent encara, no fa ni mesos que vaig deixar de formar part del Girona i conservo molta gent allà. Per començar, el director esportiu, Quique [Cárcel], que és un dels grans actius que hi ha al club. S’ha tornat a reinventar, després de les sortides que hi ha hagut, i ha tornat a confeccionar un equip que ha arribat a una nova final de play-off.

Bé, però sí que en queden. Hi ha Samu, Aday, Stuani, Juanpe, Juan Carlos, Calavera, Gumbau, Valery... no sé si me’n deixo algun, també Bernardo hi havia estat en una altra època. S’ha conservat la gent que hi ha estat, i això és molt important. S’ha aconseguit fer una mescla amb joves amb ambició i ganes de demostrar que han fet un equip compacte i sòlid. No és gens fàcil fer el tram final que ha fet el Girona.

Molt. Molt, molt i molt. Encara avui. Però se n’aprèn de tot. Les derrotes i les victòries formen part de la teva vida i és una cosa que no ho oblidaré mai.

No m’agrada recordar-lo. No m’agrada recordar aquest partit perquè de la manera que va ser... va ser molt cruel. Després de la temporada que havíem fet, amb molts alts i baixos i de crítiques perquè l’equip no estava a l’altura del que se li exigia per la plantilla que teníem, vam acabar arribant a la final. I allà, en la tornada amb una expulsió i en l’anada en un camp que sí que és cert que no ens va anar bé a cap dels dos equips, nosaltres sí que veníem amb una dinàmica molt bona. És traumàtica la manera com ens vam quedar sense pujar a primera divisió. Intento no recordar-ho.

També són necessitats del club, que no tenia aquest límit salarial i no podia fer-se càrrec de diversos jugadors, i crec que va ser el millor per al club. I jo venia de dues garrotades molt dures, que eren el descens i el no ascens, i en aquell moment vaig pensar que el millor era canviar d’aires per tot. El club s’ha pogut reinventar i ara està a un partit d’ascendir a primera divisió.

Evidentment que sí. La decisió va costar perquè no és fàcil. Una llàstima també que no es pogués disfrutar dels aficionats; però, com dic, el club continua i segueix aconseguint els objectius que es marca.

Jo crec que no. El Girona ha rebut moltes garrotades en els últims anys i sempre s’ha sobreposat. Ha aconseguit arribar fins al final en moltes ocasions. És l’equip que més play-offs ha disputat i això vol dir que, tot i els cops, l’entitat ha sabut actuar de la millor manera i portar en la direcció correcta un club al qual es reconeix el gran treball que està fent.

No. Al final són converses que queden entre el club i jo, la que vaig tenir amb el director esportiu, amb Rubén [García], per parlar de la meva situació i del que era millor per al club.

També ha estat un descens traumàtic tal com va anar. Ens vam quedar a un gol, una altra vegada, i també l’Elx va ser qui es va salvar. Un partit, va ser un partit, que guanyant-lo ens manteníem i crec l’equip s’ho mereixia. La qualitat humana que m’he trobat a l’Osca és molt gran i crec que tot el grup es mereixia estar a primera divisió. Però el futbol és el futbol, toca conviure amb alegries i amb garrotades, però normalment t’emportes més garrotades.