Vaig marxar en un moment en què no m’ho esperava, i el club tampoc, però a vegades el futbol és així i es generen situacions inesperades. Vaig acabar a l’Osasuna, i ara, a final de temporada, va exercir l’opció de compra. D’una banda, estic molt content, perquè l’Osasuna em dona una gran oportunitat i és un club molt familiar; de l’altra, sento una mica de pena, perquè deixo un club com el Girona, en què he estat molts anys i he viscut moments molt bonics. Quan ets tant temps en un lloc, et tracten tan bé i ets feliç, que arribi el moment de marxar fa pena.

En cap moment vaig pensar-hi. Són situacions. Vaig venir a l’Osasuna en el mercat d’hivern i ho vaig afrontar com un repte. Va ser molt ràpid també; vaig deixar el Girona d’un dia per l’altre, com aquell qui diu, i vaig venir cap a Pamplona. En cap moment vaig pensar si deixava el Girona enrere o si hi tornaria o no. Vaig afrontar aquests cinc mesos com un repte, com un objectiu, i així ho tenia al cap.

La veritat és que no ho sé. No en tinc ni idea. No sé què dir-li. Lògicament, jo era el primer que volia que el Girona pugés. Ha estat una llàstima no haver pogut aconseguir l’objectiu per a tot el club i tots els companys que són allà... És el que tothom volia i s’havien fet mèrits per assolir-ho. Ja ens va passar l’any passat, això de tenir la mel a la boca i, en l’últim pas per aconseguir-ho, quedar-hi a les portes. És una putada.

El primer partit em va deixar molt bones sensacions, perquè anar a Vallecas i aconseguir una victòria contra un rival tan complicat i tan bo no és senzill. L’equip ho va fer molt bé. Després, en el partit de tornada, no em pregunti per què..., no és el primer cop que passa. És una autèntica llàstima, perquè a priori tenies l’eliminatòria a favor, però són coses que passen també. Tots sabíem que el Rayo és un gran equip, que també jugaria les seves cartes i així ho va fer. Per desgràcia van pujar ells.

No ho sé, la veritat. He viscut diverses finals i totes han acabat igual, amb l’equip rival ascendint i nosaltres a les portes. Vull pensar que és futbol. No tinc ni idea del que passa. Ja ha succeït diverses vegades, però no s’hi pot fer res. S’ha d’aixecar el cap, encara que sigui dur. Ara el Girona ha de pensar en el curs vinent i continuar amb l’objectiu d’ascendir a primera divisió.

Jo estava al filial de l’Athletic, havia de sortir cedit i tenia la possibilitat d’anar al Girona, que era un equip que en aquell moment s’havia quedat a punt de pujar en el play-off contra l’Almeria (12/13). L’opció per a mi, que era un nen, era molt bona. Tan jove, entrar en un equip de segona divisió, per aprendre, madurar i guanyar experiència, era una gran oportunitat, i em vaig decidir a anar-hi.

Mai havia sortit de l’Athletic i, per a mi, era tot nou. Era molt jove, mai havia estat en un altre equip, mai havia viscut sol, en una altra ciutat, i em va costar, però tant el club com els companys em van acollir molt bé i des del primer moment em vaig sentir com a casa. Passat el temps, veig que tot va ser molt positiu. Vaig aprendre, vaig veure com de complicat és el futbol i l’elit; això em va anar molt bé.

Sí. Jo venia d’un filial en què tots érem pràcticament de la mateixa edat, i et veus en un equip amb gent veterana i tot és diferent. Al final en un filial es viu molt bé i no tens la pressió que hi ha en un club de segona divisió, en què t’ho jugues tot en cada partit, amb tots els equips amb el seu objectiu, ja sigui lluitar per ascendir o per no descendir. És molt diferent.

Per a mi va ser molt positiva, l’arribada de Pablo. Jo estava una mica desubicat, no sabia si jugaria de central o de lateral, perquè anava combinant les dues posicions, i amb Pablo em vaig assentar. En el tram final del curs, va fer el canvi d’esquema (3-4-2-1). Em va col·locar en la línia de tres centrals i, tot i no haver-hi jugat mai, m’hi vaig sentir molt còmode i crec que vaig oferir un bon rendiment.

Quan més partits havia jugat, va acabar malament. Era un any en què l’equip anava molt bé en la classificació, ho havia jugat pràcticament tot, i quan faltaven tres jornades vaig tenir la lesió. Són coses que passen en el futbol; és mala sort i no s’hi pot fer res.

No és un bon record, no. Era el partit en què ens disposàvem a aconseguir l’objectiu de pujar, pel qual havíem lluitat tota la temporada, i jo, que ja tenia la lesió, a més, va venir aquell partit... Per a tot el club va ser un patiment, perquè estàs tot el partit amb el resultat a favor, i quan sembla que ja ho tens, et marquen al final. Ens vam quedar enfonsats. Tot el club.

Ha passat diverses vegades, acabar amb decepcions a final de temporada. Però quan passa això, jo crec que no s’hi pot fer res; toca pensar en el curs següent. Si ens haguéssim quedat lamentant-nos sempre que ens ha passat això, no hauríem aixecat mai el cap. El Girona, tot i no haver aconseguit l’objectiu a final de temporada, en el curs següent sempre ha donat la cara.

Quan vaig acabar contracte amb l’Athletic i Quique Cárcel es va posar en contacte amb mi perquè tornés al Girona, no vaig tenir dubtes. Sabia que el projecte era pujar a primera divisió i vaig decidir tornar. I vaig estar molt content, perquè no em vaig equivocar amb la decisió. L’equip va estar molt bé, vam obtenir molt bons resultats, i al final vam acabar ascendint.

Ni nosaltres mateixos ens pensàvem que acabaríem la lliga en aquesta posició, però passa molt a primera, en què els equips que acaben d’ascendir fan molt bona temporada. No li sé dir per què; en el futbol hi ha moltes coses misterioses. L’any complicat és el segon, que, si el superes, pots encarrilar anys a primera. El nostre primer any va ser boníssim, vam fer-ho molt bé i vam acabar molt bé.

Ho teníem molt ben encarrilat fins al Nadal. Després, com és el futbol... Comences a enllaçar resultats dolents, no aixeques el cap, no aconsegueixes obtenir punts i acabes baixant.

Una temporada estranya. Comença; a mig curs s’atura per la pandèmia, que ningú s’espera; després es reprèn, i sí que crec que després de l’aturada l’equip va estar conscienciat per fer les coses bé i entrar en el play-off, i així ho va fer. Eliminem l’Almeria, que era un gran rival, jugant molt bé els dos partits, i després, en la final, no vam obtenir un resultat positiu a Elx i a casa ens van passar diverses circumstàncies que ja ens ho van complicar. Teníem lesionats; en el meu cas, un trencament, i no vaig poder jugar. D’altres que estaven jugant ho feien infiltrats; després, l’àrbitre va expulsar Stuani... Diverses coses que poden passar en el futbol, i vam tenir aquella mala sort un altre cop: l’Elx ens va fer el gol i van pujar ells.

Al final es van donar totes les circumstàncies. És cert que no vaig tenir tanta participació, però també que vaig acumular dues expulsions en molt poc temps. I quan em van expulsar, l’equip va estar bé, va obtenir resultats positius, i jo ho entenia; era normal que no jugués. De fet, en vaig parlar amb el mister i ell m’ho deia, que quan vaig sortir per sanció l’equip va començar a tenir bons resultats. Si no ho recordo malament, va guanyar quatre partits de cinc. Per tant, és normal. Jo sempre he estat un jugador a qui li agrada jugar, jugar tots els partits, però quan estic en una situació en què no participo tant, doncs també ho entenc, i en aquest cas ho entenia. És cert que hi va ajudar. L’Osasuna va mostrar interès per mi, jo en aquell moment no estava participant tant, els meus companys ho estaven fent bé... És un cúmul de tot... El club també hi estava d’acord i vaig venir a l’Osasuna. Totes les circumstàncies es van donar i vaig venir cap aquí.

Molts anys de felicitat, en què he après moltíssim, molts amics... Tot i que he viscut moments durs i complicats, em quedo amb les coses positives. Deixo una ciutat on em sentia com a casa i ha estat una experiència que no oblidaré mai. Girona és un lloc molt especial per a mi i que sempre tindré al cor.