“No em vaig equivocar venint al Girona”

Vaig mar­xar en un moment en què no m’ho espe­rava, i el club tam­poc, però a vega­des el fut­bol és així i es gene­ren situ­a­ci­ons ines­pe­ra­des. Vaig aca­bar a l’Osa­suna, i ara, a final de tem­po­rada, va exer­cir l’opció de com­pra. D’una banda, estic molt con­tent, perquè l’Osa­suna em dona una gran opor­tu­ni­tat i és un club molt fami­liar; de l’altra, sento una mica de pena, perquè deixo un club com el Girona, en què he estat molts anys i he vis­cut moments molt bonics. Quan ets tant temps en un lloc, et trac­ten tan bé i ets feliç, que arribi el moment de mar­xar fa pena.

En cap moment vaig pen­sar-hi. Són situ­a­ci­ons. Vaig venir a l’Osa­suna en el mer­cat d’hivern i ho vaig afron­tar com un repte. Va ser molt ràpid també; vaig dei­xar el Girona d’un dia per l’altre, com aquell qui diu, i vaig venir cap a Pam­plona. En cap moment vaig pen­sar si dei­xava el Girona enrere o si hi tor­na­ria o no. Vaig afron­tar aquests cinc mesos com un repte, com un objec­tiu, i així ho tenia al cap.

La veri­tat és que no ho sé. No en tinc ni idea. No sé què dir-li. Lògica­ment, jo era el pri­mer que volia que el Girona pugés. Ha estat una llàstima no haver pogut acon­se­guir l’objec­tiu per a tot el club i tots els com­panys que són allà... És el que tot­hom volia i s’havien fet mèrits per asso­lir-ho. Ja ens va pas­sar l’any pas­sat, això de tenir la mel a la boca i, en l’últim pas per acon­se­guir-ho, que­dar-hi a les por­tes. És una putada.

El pri­mer par­tit em va dei­xar molt bones sen­sa­ci­ons, perquè anar a Valle­cas i acon­se­guir una victòria con­tra un rival tan com­pli­cat i tan bo no és sen­zill. L’equip ho va fer molt bé. Després, en el par­tit de tor­nada, no em pre­gunti per què..., no és el pri­mer cop que passa. És una autèntica llàstima, perquè a pri­ori tenies l’eli­mi­natòria a favor, però són coses que pas­sen també. Tots sabíem que el Rayo és un gran equip, que també juga­ria les seves car­tes i així ho va fer. Per desgràcia van pujar ells.

No ho sé, la veri­tat. He vis­cut diver­ses finals i totes han aca­bat igual, amb l’equip rival ascen­dint i nosal­tres a les por­tes. Vull pen­sar que és fut­bol. No tinc ni idea del que passa. Ja ha succeït diver­ses vega­des, però no s’hi pot fer res. S’ha d’aixe­car el cap, encara que sigui dur. Ara el Girona ha de pen­sar en el curs vinent i con­ti­nuar amb l’objec­tiu d’ascen­dir a pri­mera divisió.

Jo estava al filial de l’Ath­le­tic, havia de sor­tir cedit i tenia la pos­si­bi­li­tat d’anar al Girona, que era un equip que en aquell moment s’havia que­dat a punt de pujar en el play-off con­tra l’Alme­ria (12/13). L’opció per a mi, que era un nen, era molt bona. Tan jove, entrar en un equip de segona divisió, per apren­dre, madu­rar i gua­nyar experiència, era una gran opor­tu­ni­tat, i em vaig deci­dir a anar-hi.

Mai havia sor­tit de l’Ath­le­tic i, per a mi, era tot nou. Era molt jove, mai havia estat en un altre equip, mai havia vis­cut sol, en una altra ciu­tat, i em va cos­tar, però tant el club com els com­panys em van aco­llir molt bé i des del pri­mer moment em vaig sen­tir com a casa. Pas­sat el temps, veig que tot va ser molt posi­tiu. Vaig apren­dre, vaig veure com de com­pli­cat és el fut­bol i l’elit; això em va anar molt bé.

Sí. Jo venia d’un filial en què tots érem pràcti­ca­ment de la mateixa edat, i et veus en un equip amb gent vete­rana i tot és dife­rent. Al final en un filial es viu molt bé i no tens la pressió que hi ha en un club de segona divisió, en què t’ho jugues tot en cada par­tit, amb tots els equips amb el seu objec­tiu, ja sigui llui­tar per ascen­dir o per no des­cen­dir. És molt dife­rent.

Per a mi va ser molt posi­tiva, l’arri­bada de Pablo. Jo estava una mica desu­bi­cat, no sabia si juga­ria de cen­tral o de late­ral, perquè anava com­bi­nant les dues posi­ci­ons, i amb Pablo em vaig assen­tar. En el tram final del curs, va fer el canvi d’esquema (3-4-2-1). Em va col·locar en la línia de tres cen­trals i, tot i no haver-hi jugat mai, m’hi vaig sen­tir molt còmode i crec que vaig ofe­rir un bon ren­di­ment.

Quan més par­tits havia jugat, va aca­bar mala­ment. Era un any en què l’equip anava molt bé en la clas­si­fi­cació, ho havia jugat pràcti­ca­ment tot, i quan fal­ta­ven tres jor­na­des vaig tenir la lesió. Són coses que pas­sen en el fut­bol; és mala sort i no s’hi pot fer res.

No és un bon record, no. Era el par­tit en què ens dis­posàvem a acon­se­guir l’objec­tiu de pujar, pel qual havíem llui­tat tota la tem­po­rada, i jo, que ja tenia la lesió, a més, va venir aquell par­tit... Per a tot el club va ser un pati­ment, perquè estàs tot el par­tit amb el resul­tat a favor, i quan sem­bla que ja ho tens, et mar­quen al final. Ens vam que­dar enfon­sats. Tot el club.

Ha pas­sat diver­ses vega­des, aca­bar amb decep­ci­ons a final de tem­po­rada. Però quan passa això, jo crec que no s’hi pot fer res; toca pen­sar en el curs següent. Si ens haguéssim que­dat lamen­tant-nos sem­pre que ens ha pas­sat això, no hauríem aixe­cat mai el cap. El Girona, tot i no haver acon­se­guit l’objec­tiu a final de tem­po­rada, en el curs següent sem­pre ha donat la cara.

Quan vaig aca­bar con­tracte amb l’Ath­le­tic i Qui­que Cárcel es va posar en con­tacte amb mi perquè tornés al Girona, no vaig tenir dub­tes. Sabia que el pro­jecte era pujar a pri­mera divisió i vaig deci­dir tor­nar. I vaig estar molt con­tent, perquè no em vaig equi­vo­car amb la decisió. L’equip va estar molt bé, vam obte­nir molt bons resul­tats, i al final vam aca­bar ascen­dint.

Ni nosal­tres matei­xos ens pensàvem que aca­baríem la lliga en aquesta posició, però passa molt a pri­mera, en què els equips que aca­ben d’ascen­dir fan molt bona tem­po­rada. No li sé dir per què; en el fut­bol hi ha mol­tes coses mis­te­ri­o­ses. L’any com­pli­cat és el segon, que, si el superes, pots encar­ri­lar anys a pri­mera. El nos­tre pri­mer any va ser boníssim, vam fer-ho molt bé i vam aca­bar molt bé.

Ho teníem molt ben encar­ri­lat fins al Nadal. Després, com és el fut­bol... Comen­ces a enllaçar resul­tats dolents, no aixe­ques el cap, no acon­se­guei­xes obte­nir punts i aca­bes bai­xant.

Una tem­po­rada estra­nya. Comença; a mig curs s’atura per la pandèmia, que ningú s’espera; després es reprèn, i sí que crec que després de l’atu­rada l’equip va estar cons­ci­en­ciat per fer les coses bé i entrar en el play-off, i així ho va fer. Eli­mi­nem l’Alme­ria, que era un gran rival, jugant molt bé els dos par­tits, i després, en la final, no vam obte­nir un resul­tat posi­tiu a Elx i a casa ens van pas­sar diver­ses cir­cumstàncies que ja ens ho van com­pli­car. Teníem lesi­o­nats; en el meu cas, un tren­ca­ment, i no vaig poder jugar. D’altres que esta­ven jugant ho feien infil­trats; després, l’àrbi­tre va expul­sar Stu­ani... Diver­ses coses que poden pas­sar en el fut­bol, i vam tenir aque­lla mala sort un altre cop: l’Elx ens va fer el gol i van pujar ells.

Al final es van donar totes les cir­cumstàncies. És cert que no vaig tenir tanta par­ti­ci­pació, però també que vaig acu­mu­lar dues expul­si­ons en molt poc temps. I quan em van expul­sar, l’equip va estar bé, va obte­nir resul­tats posi­tius, i jo ho ente­nia; era nor­mal que no jugués. De fet, en vaig par­lar amb el mis­ter i ell m’ho deia, que quan vaig sor­tir per sanció l’equip va començar a tenir bons resul­tats. Si no ho recordo mala­ment, va gua­nyar qua­tre par­tits de cinc. Per tant, és nor­mal. Jo sem­pre he estat un juga­dor a qui li agrada jugar, jugar tots els par­tits, però quan estic en una situ­ació en què no par­ti­cipo tant, doncs també ho entenc, i en aquest cas ho ente­nia. És cert que hi va aju­dar. L’Osa­suna va mos­trar interès per mi, jo en aquell moment no estava par­ti­ci­pant tant, els meus com­panys ho esta­ven fent bé... És un cúmul de tot... El club també hi estava d’acord i vaig venir a l’Osa­suna. Totes les cir­cumstàncies es van donar i vaig venir cap aquí.

Molts anys de feli­ci­tat, en què he après moltíssim, molts amics... Tot i que he vis­cut moments durs i com­pli­cats, em quedo amb les coses posi­ti­ves. Deixo una ciu­tat on em sen­tia com a casa i ha estat una experiència que no obli­daré mai. Girona és un lloc molt espe­cial per a mi i que sem­pre tindré al cor.