Tenia opci­ons molt bones aquí, però sem­pre m’ha agra­dat la Pre­mier Lea­gue. M’agra­dava molt el fut­bol anglès i no m’ho vaig pen­sar gaire, la veri­tat. Me n’hi vaig anar i vaig estar molt bé els qua­tre anys. M’emporto una experiència per a tota la vida.

Al prin­cipi, no ho negaré, va ser difícil. Aquí, a Bar­ce­lona, fa un clima espec­ta­cu­lar, sem­pre hi fa sol, i arri­bes allà i et tro­bes que el sol no surt ni per casu­a­li­tat. Va ser bas­tant dur. I no només el clima. És una cul­tura dife­rent, tenen altres hora­ris, men­gen total­ment dife­rent, i sorprèn perquè són coses que no havia vis­cut. Al final, però, tot és acos­tu­mar-s’hi, i tam­poc vaig tri­gar gaire. La gent del Uni­ted em va aju­dar molt, és un club espec­ta­cu­lar.

Allà nor­mal­ment els nois que venen de fora van a viure amb altres famílies que els acu­llen, però jo abans d’anar cap allà vaig dir que m’empor­tava la meva família. Per a mi era molt impor­tant; a més, vaig anar-hi molt jove, amb 15 anys, i pera mi era impres­cin­di­ble. I així ho vam fer. Els tres pri­mers anys vam estar amb la meva mare i el meu germà, i l’últim any ells van tor­nar i jo em vaig que­dar allà vivint sol.

Sí, només s’ha de mirar la Pre­mier Lea­gue i les cate­go­ries infe­ri­ors és molt sem­blant. És veri­tat que no hi ha tant con­trol del joc, però física­ment són ani­mals, i al prin­cipi ho vaig notar, però per sort tinc bon físic i m’hi vaig adap­tar ràpid.

Sí, diver­ses vega­des, i també vaig anar con­vo­cat a un par­tit d’Europa Lea­gue, encara que no vaig poder debu­tar.

Aquell dia vam jugar con­tra l’Astana, a Kazakhs­tan (der­rota del Uni­ted per 2-1), i sí, va ser una gran experiència. És un altre món, el pri­mer equip; ja veus la prèvia del par­tit, el viatge amb avió... Vul­guis o no és un altre món. I es nota la diferència.

S’ho pot ima­gi­nar... Hi ha moltíssima qua­li­tat en un club com el Manc­hes­ter Uni­ted, però a mi qui em va impres­si­o­nar més, per talent i també com a per­sona, és Juan Mata. Una per­sona espec­ta­cu­lar, i veure’l jugar de prop és increïble.

Tenia ganes de tor­nar, i quan em va sor­tir l’Alme­ria no m’ho vaig pen­sar gaire, bàsica­ment pel pro­jecte que tenen al cap i la qua­li­tat dels juga­dors.

Molt còmode. M’hi he adap­tat molt ràpid, els com­panys m’ho han posat molt fàcil també. A més, a la ciu­tat fa sol cada dia, que ho neces­si­tava, després qua­tre anys fora, i la gent és espec­ta­cu­lar.

El mis­ter con­fia en mi i m’estic entre­nant per estar pre­pa­rat quan sigui. Ho estic dis­fru­tant molt.

A segona A ja se sap que no et pots rela­xar ni una set­mana, ni un par­tit, perquè pes­ta­nye­ges i can­via la cosa. Sabem quin és el nos­tre poten­cial, tenim un equip molt bo, però en aquesta cate­go­ria s’ha d’anar set­mana a set­mana perquè tot pot can­viar en un segon.

El Girona és un club que fa uns anys estava a pri­mera i que té un equip fort. No han començat gaire bé, però anar a Girona sem­pre és com­pli­cat, i després del que va pas­sar fa tres mesos en el play-off (el Girona va eli­mi­nar l’Alme­ria en les semi­fi­nals) ens ho pre­nem una mica com una revenja. Tot­hom volia pujar a pri­mera. És un repte; jo, que no hi era la tem­po­rada pas­sada, ho he notat.