Girona
Ibrahima Kébé
MIGCAMPISTA DEL GIRONA FC
“De petit, només volia jugar al carrer”
“Tenia ofertes, però volia continuar aquí i aprendre, perquè encara no he fet res. No me’n volia anar. Vull aprendre i créixer aquí”
“El meu pare no volia que jugués, però em va sorprendre: «És el teu somni, el que t’agrada. Doncs endavant.» I quan vaig anar a l’acadèmia, al Senegal, sí que em vaig centrar en el futbol”
Ibrahima Kébé (Bamako, Mali, 1/8/2000) ha aprofitat les baixes al mig del camp del Girona i ha fet un pas endavant. Assegut a la sala de premsa de Montilivi, amb un somriure contagiós i rialles constants, repassava els seus lligams amb el futbol des de petit fins a convertir-se en jugador professional.
Quin és el seu primer record amb una pilota?
Recordo que jugava amb els meus amics, que és el que m’agradava més. Quan era petit no m’agradava anar a entrenar-me en un club, m’agradava divertir-me amb els amics.
Tenia referents familiars que hi jugaven?
Tinc un germà gran que juga a França. No és un referent, però hem crescut junts. És com un company. Té dos anys més que jo. Ell va començar a jugar, i després m’hi vaig afegir jo.
Es va apuntar de seguida a un club?
De petit no. Els amics em deien: “Has de fitxar per un club, que tens una qualitat brutal.” Però a mi no m’agradava. A mi m’agradava jugar amb els companys per divertir-me. Anar al club era una mica avorrit. Havies de fer ara això, ara tocs, ara els cons... No, això no em divertia. Preferia jugar al carrer amb els amics, sense regles, sense horaris, fins a l’hora que volies.
I quan es va decidir per jugar en un club?
Cap als deu anys. Abans només jugava al carrer. Anava a un club, però no regularment; de tant en tant. Venia l’entrenador a casa i em deia: “Has de venir.” Jo li responia: “D’acord, però és que estic lesionat” [riu]. Només m’agradava jugar al carrer amb els amics.
Ho veien bé, a casa, que jugués a futbol?
Al meu pare no li agradava. Volia que estudiés. Em deia que el futbol no tenia futur i que m’havia de centrar. Però també va anar veient que m’agradava molt el futbol i que només pensava en el futbol. Estudiava i treia bones notes, però m’agradava molt més el futbol.
I això que no li agradava estar en un club.
Però el futbol m’encantava.
Als 16 anys, se’n va anar a una acadèmia al Senegal. El pas ja era important.
Al principi, tenia por. El meu representant em va dir que em duria al Diambars, una acadèmia de Saly (Senegal). “Allà n’aprendràs més i creixeràs”, em va dir. Jo vaig pensar que al meu pare no li agradaria gens. Hi vaig parlar, i ho va acceptar. Em va sorprendre: “Jo no volia al principi, però és el teu somni, és el que t’agrada. Doncs endavant.” I a partir del moment que vaig anar cap allà, sí que em vaig centrar en el futbol.
Diu que li va dur el representant. Ja devia destacar, a Mali.
Sí, això és veritat. I quan vaig anar a l’acadèmia em va anar bé. Quan vaig ser allà, em vaig adonar de la importància d’estar en un club, d’entrenar-me bé, aprendre, etcètera. És molt diferent de jugar al carrer.
En entrar a l’acadèmia, ja pensava en el futbol professional?
Sí. Veus que hi ha jugadors que estan jugant la Champions que han sortit d’allà. És molt professional, molt ben organitzat. Hi havia Pathé Ciss (Rayo) i Idrissa Gana Gueye (PSG).
Tornava gaire a casa?
Vaig estar dos anys sense anar al meu país. És dur, sí. Per això ja hi estic acostumat. El primer any va ser molt difícil, però m’agradava el futbol i ho vaig superar. Si hagués anat a casa, a Mali, hauria estat complicat tornar al Senegal, perquè hauria tornat a estar amb la família, era jove… Vaig sortir molt aviat de casa.
Estudiava al Senegal?
No. Futbol i futbol. Hi ha una acadèmia per estudiar, però jo no ho feia. Tenia el futbol al cap.
I com el va captar el Girona?
Un dia, en un torneig a l’acadèmia, hi havia observadors de diversos clubs. N’hi havia també del Madeira i del Porto. Santi Pou em va cridar a la mitja part i em va dir: “Noi, vols anar a Europa?”. El vaig mirar pensant: “Fa broma?”. I va continuar: “Si hi vols anar, has de donar més, anar-hi més fort.” Vaig jugar normal, i al final em va dir: “És aquesta l’actitud.” Estava molt content. Jo pensava: “Però què vol aquest noi?”. Em va voler el Porto a fer només una prova, però en Santi em va dir que ell ja m’havia vist, que havia parlat amb els jefes i que, si volia, ja podia anar cap a Girona amb contracte, sense prova. Vaig pensar que no calia perdre el temps anant a Porto a fer una prova.
De Girona, no devia conèixer res.
Res. No en sabia res.
Va arribar el febrer del 2019, encara en edat juvenil, i amb el Girona a primera. Potser estant a segona no hauria fitxat?
No ho sé. Però ha passat així. El torneig crec que era l’agost del 2018, després vaig anar amb la selecció sub-20, que vam acabar cap al gener, i al febrer ja vaig venir cap a Girona.
Li va costar adaptar-se?
Al principi era molt difícil. No entenia res de castellà. Sabia francès. Però va anar bé.
Es va instal·lar a Les Hortes?
Sí. Vaig fer dos mesos classes de castellà i en vaig aprendre molt ràpidament. Hi estava bé, amb gent que m’ajudava molt i em facilitava l’adaptació. Va ser difícil, perquè era tot molt nou per a mi, però va anar bé.
Al cap d’un any, el confinament, i el debut amb el primer equip. Moltes experiències.
Moltes coses noves, sí. La sort és que tinc un representant que em parla com un germà. És una relació especial. Em va ajudar. Molts altres representants m’han trucat i em volien seduir dient que aniria a primera. Ell em deia que encara no tinc nivell per a primera, que em centrés a aprendre a Girona. Això m’ha anat molt bé.
Renovació i fitxa del primer equip l’últim dia del mercat. Va perillar la seva continuïtat?
No. Sempre he tingut clar que em quedaria a Girona.
Tenia propostes de fora?
Sí, però jo tenia clar que em quedaria aquí. Volia continuar aquí i aprendre més, perquè encara no he fet res. No me’n volia anar. Vull aprendre i créixer aquí, com a jugador i com a persona, i em sento molt bé.
Sense haver pujat, egoistament és més fàcil jugar?
No hi penso. Jo volia pujar a primera. Imagina’t haver pujat! Hauria quedat per a la història: Ibrahima puja a primera amb el Girona [riu]. Però no va passar, i va ser un cop. Tots ho sabem.
Com es definiria com a jugador?
Jo? Ui no, no m’agrada definir-me, ho sento.
En què és diferent al jugador que va arribar?
Crec que he canviat en moltes coses. El futbol d’aquí és complicat. Tàcticament, he après molt. Em faltava molt. Crec que soc igual, però havent millorat tàcticament. També depèn dels entrenadors.
N’ha tingut uns quants.
Vaig fer la pretemporada amb Unzué, vaig debutar amb Martí i després he tingut Francisco i Míchel. Són moltes coses.
I què creu que ha de millorar?
Tinc 21 anys i tinc molt marge per millorar. Moltes coses, he de millorar. Però m’ho quedo per a mi. No vull dir els meus defectes.
Ara viu el seu millor moment?
Sí? Ho penses?
No hi està d’acord?
La veritat és que no me n’adono. Si és així, no ho sé. Estic intentant ajudar l’equip. És el més important. Si acabem la temporada i m’ho tornes a preguntar, et respondré, quin era el meu millor moment. Però ara no me n’adono. Cada dia vaig a full, i si em donen l’oportunitat, ho intento aprofitar.
En què somia? O potser ja està vivint el que somiava de petit?
Somio a fer més. Vull arribar més lluny. Jugar la Champions. Ara estic aprenent a segona, sí, però vull arribar a nivell de Champions i jugar la copa del món. Aquest és el meu somni. I primer, pujar a primera amb el Girona.
El debut a la selecció absoluta de Mali, el té a prop?
Hi ha possibilitats, sí. L’altre dia el representant em va dir que havia d’estar preparat perquè em truquessin. Ja ho veurem. El més important és que he de jugar amb el Girona i aconseguir coses. La resta, ja arribarà.
Què li demana Míchel?
Ajudar l’equip. Estar bé defensivament i participar en el joc d’atac, també. Anada i tornada, sense parar.
Els va costar al principi, però han anat afinant.
Ara estem millor, sí. No estem molt, molt bé, però estem molt millor que abans i anem creixent. Volem arribar a un nivell top. Ens entrenem al màxim, sense mirar els rivals, i creient en les nostres idees.
I amb moltes baixes.
És una llàstima. Però som forts, i amb els jugadors que tenim ho podem superar.
Cada cop s’afegeixen més joves. Té 21 anys però aviat serà un veterà per a molts companys.
Sí, sí. Jo els dic que han d’escoltar els veterans, però que jo tampoc no he fet res [riu]. Es veu que el club treballa molt bé des de baix.
És una de les notícies positives per al club?
Sí. A més, tots els que han debutat ho han fet bé. Estic molt content pels nois. Que jo també ho soc, que consti!
A què aspira el Girona?
Uf, quina pregunta! Nosaltres anem dia a dia. Això ho has de preguntar al mister!
I vostè? A què aspira?
A intentar ajudar l’equip. Que tinc objectius personals? Sí, és clar. M’agradaria jugar molts partits i fer-ho millor cada dia, però estic aprenent i disfrutant.
El ve a veure la família?
El meu pare va estar a punt de venir, però va arribar la Covid i encara no ha vingut. El meu germà sí que ve de tant en tant.
I vostè, va a casa?
Fa dos anys que no hi vaig. És que amb els play-off hem acabat sempre molt tard i gairebé no hem tingut vacances.
Se segueix el Girona a Mali?
Ara sí, hi ha molts seguidors del Girona. A la meva zona, tothom és aficionat del Girona. Gràcies a Ibra! [riu]
Ara que és professional, pensa en aquells moments de petit en què només volia jugar al carrer? No deu tenir res a veure, o sí?
Res a veure. Al carrer, jugues com vols. Pares. Jugues fins a l’hora que vols. Aquí és futbol professional. Hi ha riscos que no pots assumir. Tens molta més responsabilitat. És molt diferent. Al carrer et diverteixes i ningú et dirà res.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.