De les brases a l’espai per somiar
El Girona ha accelerat fins a situar-se en la zona noble just a mitja lliga
L’equip no acabava la primera volta entre els sis primers des del curs de l’ascens, tot i que les dues anteriors puntuacions són molt similars
El Girona ha arribat al parèntesi de Nadal, que aquesta temporada ha coincidit amb la meitat de la lliga, en una situació que no hauria d’estranyar per potencial i historial, però que impacta per la trajectòria inicial i pels obstacles que ha hagut de superar. La irregularitat de les primeres jornades, en què l’aposta valenta de Míchel no trobava resultat, feia mala pinta, combinat amb les limitacions de la plantilla i els entrebancs que es van anar acumulant amb les baixes. Els gironins van haver de conviure amb la pressió de veure’s a les brases –sis jornades en zona de descens– amb l’agreujant que era un projecte nou i que tenia molts futbolistes tendres. L’acceleració ha estat contundent. I difícil de pronosticar, perquè l’equip ha passat de fer 8 punts en les deu primeres jornades a acumular-ne 23 –15 més– en les onze següents.
Curiosament, el punt d’inflexió que es va veure en el joc no va coincidir amb un bon resultat, sinó amb la tercera derrota seguida –un 1-3 contra l’Osca, i era la segona sèrie de 0 punts de 9– el dia que Míchel va decidir formar el dibuix amb tres centrals que tan bé ha funcionat a Montilivi des que Pablo Machín hi va apostar. Els resultats van trigar quatre dies més a arribar –amb la victòria a Miranda (1-2)–, però la línia ascendent va quedar marcada. Amb Santi Bueno, Bernardo i Juanpe al darrere i amb Aleix Garcia manant al mig, Míchel va trobar un tresor en Arnau al carril dret i va fer créixer molt el bagatge ofensiu, una de les grans preocupacions de l’arrencada, amb l’aportació creixent i brillant de Baena i la llibertat de Samu Saiz. Es va afegir a la festa Cristhian Stuani, que va viure una fase de suplent abans de fer esclatar el seu olfacte, amb mèrits com ara un hat-trick de cap en onze minuts contra l’Alcorcón o els dotze gols que acumula en les seves últimes vuit presències, per assegurar-se la condició de pitxitxi –amb 14 gols, quatre més dels que va fer en tota la temporada passada– de la competició.
Fora fantasmes
El Girona va afegir el 20 de juny, contra el Rayo, una altra garrotada severa a la col·lecció. I, com ja li havia passat després d’altres drames, li va costar recuperar el somriure a Montilivi. Va començar la lliga amb un triomf contra l’Amorebieta (2-0), però només va celebrar dues victòries en els seus set primers partits com a local. Tot va canviar a partir de l’aparició de Stuani en la segona part contra el cuer –va arribar al descans amb 0-1–, en la primera de les quatre victòries que els blanc-i-vermells encadenen davant l’afició. Amb fases tan brillants com per exemple les primeres parts contra el Cartagena i el Burgos, amb recitals per somiar.
Després d’haver guanyat sis dels últims nou partits de lliga, el Girona ha arribat a la meitat de la lliga amb 31 punts, per primera vegada –més enllà de les dues primeres jornades– en zona de play-off d’ascens. La d’ascens directe, marcada per l’Eibar, és lluny, vuit punts per sobre, tot i que l’havia arribat a veure a dotze punts quan ocupava zona de descens. I amb la reacció mostrada –tot i que les baixes no han parat d’afectar Míchel durant tota la primera volta–, els gironins es veuen capaços de lluitar per tot, començant pel seu entrenador, que no ha amagat mai l’ambició.
El Girona no tancava la primera volta entre els sis primers classificats des de la temporada en què va pujar a primera. Al final del 2016, però, hi va arribar amb 39 punts –vuit més que ara–, en zona d’ascens i amb vuit punts de coixí respecte al setè. De fet, els 31 punts que té ara són clavats als de la temporada 2019/20, la primera després del descens, que va començar Unzué, substituït després de dotze jornades per Pep Lluís Martí, amb l’equip novè a un punt del sisè. La temporada passada, el Girona va arribar a mig curs –després de molts obstacles– amb 30 punts, però més lluny del sisè (a quatre punts) i del segon (a dotze). L’acceleració va trigar més a arribar amb Francisco, però va ser forta, fins a acumular 41 punts en la segona volta i arribar al play-off cinquè.
L’Almeria es dispara i l’Alcorcón cau
X.M.És habitual que els entrenadors de segona A destaquin la igualtat i la competitivitat de la categoria. Als extrems, però, aquesta temporada hi ha dos equips desmarcats. Per dalt, l’Almeria sembla menjar a part. L’equip de Rubi té pendent l’últim partit, per un brot de covid al Lugo, però tot i això avantatja de sis punts el segon i de set el tercer. I això que en els últims partits ha cedit dos empats. Els andalusos han guanyat 14 dels 20 partits que han disputat, amb una diferència de gols cridanera (de 24, amb 37 a favor i 13 en contra). Van arribar a encadenar set victòries. Res a veure amb la situació de l’Alcorcón, enfonsat a la cua.
Els madrilenys han tancat la primera volta amb onze punts, a dotze de la zona de permanència. Només han guanyat dos partits –l’últim va ser el 10 d’octubre– i tenen una diferència de gols de -23 (16 a 39).
L’Eivissa, el cinquè que canvia el tècnic
X.M.La competició ha arribat a la meitat de la lliga amb cinc clubs havent canviat d’entrenador. De fet, l’últim va arribar a completar tota la primera volta, perquè Juan Carlos Carcedo va ser destituït després de l’últim partit de l’Eivissa. I això que l’equip eivissenc, que havia pujat per primer cop amb el tècnic de Logronyo, està fora dels llocs de descens, amb cinc punts més que el dinovè. El primer relleu a la banqueta va ser a l’Alcorcón, que ha fet dos relleus. Primer va caure Juan Antonio Anquela, després de sis jornades. Al cap de set partits, Jorge Romero va ser substituït per Fran Fernández. A l’Osca, Xisco Muñoz va substituir Nacho Ambriz després de 12 jornades. I al cap d’una setmana, el Leganés va acomiadar Asier Garitano i va contractar Mehdi Nafti. En la 20a jornada va caure José Luis Oltra al Fuenlabrada, rellevat per Sergio Pellicer.
