Estic millorant molt en facetes en què la gent dubtava, i en què jo mateix també dubtava, de mi mateix. Però vaig tornar a Girona mentalitzat que, amb l’edat i l’experiència que tenia, si no canviava… El futbol no et regala res. Me n’he adonat, i potser per això estic molt més mentalitzat del dia a dia, de la millora, també del futbol que no es veu a casa. Cuidar-se, descansar. Això m’està ajudant a estar al màxim a cada partit. I si hi sumo la meva mentalitat de voler millorar, s’està demostrant. Estic fent bons partits, millorant en les facetes en què havia de millorar, i no vull parar.

M’ho vaig prendre així. Tenia opcions a fora, de jugar a primera i guanyant més, però sabia que tornar aquí era tornar a casa i que hi estaria bé. Era una oportunitat per canviar-ho tot, fer el que abans no feia, per ser el que vull ser.

No em considero un jugador destructiu, defensiu, però aquestes facetes són més mentalitat que condicions. Sempre he estat un jugador molt millor amb pilota que sense, però aquí estic trobant el punt intermedi. Quan tinc pilota, faig el que sé fer. I quan no la tinc, soc fort mentalment i penso: “Ara sí.” A vegades, això costa agafar-ho. Crec que he tingut una continuïtat bona i espero que el tècnic em segueixi donant confiança.

De seguida em va agafar confiança i va parlar molt amb mi. Sabia que seria un entrenador que m’aniria molt bé, per això també em vaig acabar de decidir, i és clar que quan un entrenador et dona confiança, gairebé sense voler, dones més i més. Li estic molt agraït perquè és qui m’ha donat, en tots els meus anys de professionalitat, la continuïtat per poder assolir una confiança plena.

És clar que no soc igual de madur que abans. Però, sincerament, si hagués rebut la confiança com la que té ara Míchel en mi, crec que ho hauria pogut fer abans. Machín tenia el seu equip, i no hi entrava ningú, només quan hi havia lesions o expulsions. Eusebio era un estil molt diferent, vaig jugar molt més, però no va acabar de jugar-se-la. La situació a final de temporada no era bona i volia posar els veterans, cosa que entenc i accepto. Però no vull parlar del passat. Estem molt bé i tenim ganes de seguir.

Comptava les hores per marxar. En guardo bon record perquè el grup era bo i la gent romanesa del club també, però la situació era molt dolenta. Són experiències. I possiblement em va fer adonar d’on estava en aquell moment, quan anys enrere era al City. Recordo Romania com un punt d’inflexió, de dir-me: “Aquí no és on has d’estar.” Vaig anar a Eibar i, tot i que vam baixar, Mendilibar ja em va fer millorar. I a l’estiu només pensava en venir aquí.

Sí, i tant. Quan em va trucar Quique Cárcel, el primer que li vaig dir és que, si em volia, em fitxés, perquè venia a menjar-me el món. Ell em va dir: “Vens de la merda del futbol i vull que vinguis perquè sé que vindràs al que has de venir, no a passar-ho bé.” I totes les mirades que ens fem després del partit m’ho recorden. He vingut aquí a això i seguiré fins al final.

Si et soc sincer, fins que no van treure la notícia que venia Míchel, no vaig acabar de decidir-me. Sabia que amb Míchel tindria moltes més oportunitats que amb un altre. I com que la meva mentalitat era de menjar-me el món, creia que jugaria.

A vegades li dic: “M’estàs apretant molt!” Però ja m’agrada. Quan un entrenador té el teu nom a la boca, per a bé o per a mal, és perquè està pendent de tu. És una cosa que dic als joves que pugen del filial, o als que ja fa temps que estan amb nosaltres. Quan un entrenador no et diu res és quan t’has de preocupar. És igual que sigui per dir-te què has de fer, per fotre’t crits o per elogiar-te. Però quan et té a la boca és perquè li interesses i et vol fer millorar.

Sí, això amb Machín em passava. És així.

Jo sí. També perquè em fa gràcia, perquè intenta parlar en català i no en sap [riu]. M’agrada escoltar com valora els partits.

Encara m’exigeix més. Possiblement fa tres mesos em corregia unes coses. Ara potser unes altres. És un entrenador amb qui l’exigència és màxima. Vol que siguis un jugador perfecte. Abans m’insistia molt en el treball sense pilota. Ara que veu que hi tinc un mecanisme automatitzat, em demana que la pilota encara sigui molt més protagonista. Vol que tregui la pilota, que organitzi el joc, que sigui el primer de pressionar. Cada partit em demana coses noves.

Sí, això ho tinc claríssim. Però estic content amb el que estic fent.

No soc veterà per edat, però ja he viscut experiències i m’agrada ajudar els joves. Són joves, però Arnau té molt pes, Terrats també, Ureña... Tenim molta joventut però molta qualitat. Intento demostrar que encara que l’edat sigui baixa, he de ser un líder.

No. Jo, per sort, em lesiono poc. Hem tingut molta penalització amb les baixes que hem acumulat, però si mires les alineacions sempre traiem un equip competitiu.

Realment, no. Conec Quique i la seva filosofia. Tenia xerrades amb Míchel de quan les coses no sortien. Jo mateix li escrivia: “Míster, segueix confiant, perquè sortirà.” Els resultats negatius han estat sempre per poc, i s’està demostrant. A un entrenador se li ha de donar confiança, i el club ho ha fet. Hem trobat un punt que la gent gaudeix, nosaltres al camp també, i es veu.

El primer objectiu és play-off, però és que queda molt. Jo no sabia que la segona era tan llarga. I tal com estem jugant, no tenim sostre. No ens hem de preocupar de la distància, sinó d’anar jugant. I al final veurem que som a dalt.

Si quedem en play-off, la gent dirà que el Girona no pujarà. Però hi ha molts comentaris al vestidor en el sentit que aquest any serà el bo. Somiem en el més gran, però sempre anant partit a partit. Nosaltres ens posarem al lloc que volem.

L’aspecte econòmic compta. Abans viatjaves en avió i ara en autocar. A primera hi ha més favorits, però és que jo ara noto que el més normal és que caigui cap al nostre costat.

Sí. Si no arriba cap mig centre, que sé que el míster en busca, millor [riu]. Tot el que vingui serà per millorar. I també ens anirà bé recuperar lesionats.

Li demano un ascens. És l’objectiu que em marco, ajudar el Girona a pujar.

En faig cada dia. He de dir que com a Girona no m’he sentit mai enlloc. M’encantaria poder jugar al màxim nivell a casa. Ja em considero un gironí més. Aquí hi tens l’espineta, de viure, en comptes de la tragèdia, l’eufòria de tornar a primera divisió.