Girona
DAVID JUNCÀ
DEFENSA DEL GIRONA
“No pots jugar amb por de lesionar-te”
“Volem arribar a dalt de tot. Tenim possibilitats d’atrapar-los, però no podem fallar”, explica el futbolista de Riumors, que ha recuperat a Montilivi la continuïtat que enyorava
Es veu “més madur” que en l’anterior etapa: “Abans era més esbojarrat”
Set dels vuit partits que ha jugat el Girona en els primers 40 dies del 2022 han tingut presència de David Juncà Reñé (Riumors, 16/11/1993). Tornava a Montilivi amb la intenció de deixar enrere la inactivitat que l’havia marcat els últims anys al Celta, i ho està aconseguint. Més madur i més conscient de tot el que significa ser professional, l’empordanès reconeix que té l’espina clavada de la garrotada del Lugo i està convençut que han d’aspirar a l’ascens directe.
Està superant les expectatives que tenia quan va tornar?
Venia de no jugar, i volia estar bé, jugar i ajudar l’equip. Crec que ho estic aconseguint.
Jugant, i gaudint?
Sí, sí. És clar, els últims dos anys havia jugat quatre o cinc partits, i el que un jugador vol és jugar. És el que estic fent, i està sortint tot bé. Estic molt content. També estem treballant bé a fora el camp, com ara al gimnàs, perquè tot vagi bé.
Es pateix més que es gaudeix, jugant?
Jo pateixo més a fora. Quan soc a la graderia, o a casa amb la tele, ho passo molt malament. Jugant, menys. Està més controlat. I m’oblido una mica de tot el que hi ha a fora.
Míchel fa un joc vistós, i diversos companys diuen que gaudeixen com poques vegades ho havien fet. Li passa el mateix?
Sí, és clar. El mister hi posa la seva idea, que és sortir amb la pilota des del darrere. Ens agrada aquest estil. I si els resultats van de cara, doncs molt millor.
Hi va tenir alguna cosa a veure, Míchel, en el seu retorn, o va ser cosa de Cárcel?
Sé que en Quique va parlar amb nosaltres, i suposo que entre ell i Míchel ho van decidir.
Tenia un punt de risc, l’aposta, pel seu historial recent.
Sí, és així. Em vaig trobar amb aquesta situació, que ningú acabava de fer el pas, però jo tenia molt clar que volia venir aquí. Ja ho vaig dir. Volia tornar a casa, tornar a ser feliç i a gaudir. I ho estic aconseguint. Suposo que per al club hi va haver un punt de pensar: “A veure com estarà”, però crec que està anant bé, tot i la lesió del principi.
No ha de ser fàcil digerir això d’estar gairebé dos anys sense jugar un partit. Devia patir.
Va ser complicat, sí. Vaig tenir un problema reiterat a l’espatlla, perquè cada luxació són dos mesos. En vaig tenir tres, i l’última va ser l’operació, que hi vaig estar tres mesos, i a l’hora de poder tenir contacte es va fer més llarg. Però per sort no hi he tingut més problemes. Va ser dur, perquè ets fora de casa, t’agafa la pandèmia i no jugues. I els últims tres o quatre mesos, que ja estàs per competir, no et deixen. Va ser difícil. Et crema una mica tot, sobretot el cap.
Duia el compte de quan feia que no jugava?
No, però vulguis o no, ho saps.
Va tornar a Girona, va jugar i, en el primer partit de titular, un trencament muscular. Li va caure el món a sobre?
Sí. Ho fas tot perquè tot vagi bé, i de seguida, pam. Però bé, fa molts anys que soc en aquest món, i això m’ha passat uns quants cops. Al final, és tornar a preparar-te. S’ha de tirar endavant, i és el que hem fet, adaptant uns treballs cada setmana.
Es pot jugar sense por? Sense témer “em trencaré”?
I tant! Això no ho penso mai. Hi ha la fase de recuperació, que passes del gimnàs amb els fisioterapeutes a treballar amb el readaptador, en què sí que vas més amb compte. Però un cop entres a l’equip, a entrenar-te al 100% perquè ja et donen l’alta, no pots anar amb cap tipus de por. No faries el teu joc, si pensessis que no pots córrer o no pots fer segons què. I quan jugues, ni pensar-hi. No pots jugar amb por de lesionar-te.
És dels que rep suport mental?
Ho havia fet. Però el que m’ajuda més és l’entrenament, l’ordre, el treball posterior, tant de tronc inferior com superior. El descans, l’alimentació. M’agrada tenir-ho tot molt controlat, molt apamat, tal com em sento bé, i amb l’ajuda dels professionals del club, com ara en Mate [nutricionista], els recuperadors i els fisioterapeutes. Soc molt seriós en això. Crec que aquest és el camí, i encara més ara que el futbol és tan físic.
Desmenteix el tòpic que treballen una hora i mitja al dia...
Al camp, potser sí. Però hi vas una hora abans, i després pots estar-hi un parell d’hores més. I a la tarda també ets futbolista. L’endemà has de tornar a entrenar-te o competir.
Tota l’experiència l’ha enfortit mentalment?
Sí. Quan veus les coses des de fora, t’adones del que t’estàs perdent. I després, quan estàs al 100%, ho valores més, i intentes allargar aquest estat tant com puguis.
Què ha après aquests anys a primera?
He estat sis anys fora i ho he anat agafant tot. Les experiències bones, les dolentes, les lesions, els entrenadors que he tingut, accions puntuals al camp... Ho agafo tot i em serveix d’experiència.
El toc, el colpeig, la centrada, aquesta esquerra, es va millorant a l’elit? O es té i prou?
S’ha de tenir una base. Però crec que també es va millorant. El colpeig, és clar, l’has de tenir. Però potser quan tenia 18 anys arribava i xutava, anés on anés. Ara t’hi mires més. I n’aprens, dels jugadors. Iago Aspas sempre em deia que no havies de buscar l’escaire. Que si el busques, és fàcil que se te’n vagi alta. Ell sempre buscava xuts a baix, a prop del pal, i allà sempre li entraven. Vas agafant coses de tota aquesta gent que és tan bona. Aquest és un exemple, però n’hi ha molts. Tot t’ajuda. I la pràctica, també.
És una de les seves grans virtuts, la centrada?
Sí, suposo que sí. Tinc una bona esquerra [riu].
Els penalitza massa el dèficit de punts de l’arrencada? Creu que es pot aspirar a tot?
És veritat que vam començar perdent molts punts. Hi havia entrenador nou, gent nova i molta gent jove. Ens vam haver d’adaptar tots. Però crec que ara estem al punt de poder arribar a dalt de tot. Volem mirar a dalt. Tenim marge encara, però dissabte tenim un partit molt important contra l’Eibar, en què els podem retallar punts. Per mi, l’objectiu és arribar a dalt de tot. L’ascens directe.
El discurs del tècnic sempre ha estat molt ambiciós. Els ha sorprès?
Ell sempre ha donat aquest missatge. Des del principi. També quan estàvem en descens. Ell sap els jugadors que té i el potencial que tenim, i així ho hem anat demostrant. Tenim possibilitats d’atrapar els de dalt. Queden 15 partits, molts punts, i sabem que no podem fallar.
Ha vist molt canviat el club que va deixar el 2015?
Sí, molt. Havia anat a entrenar-me a Torremirona, a Riudarenes, a Jafre, a Palafrugell, al TopTen. Mil llocs. Tenir aquestes instal·lacions aquí, en aquesta zona impressionant, és molt important. I el club també me l’he trobat molt diferent. Molta gent que t’ajuda, també. Molt més professional tot. Abans també ho érem, però més petitet.
Té una edat (28 anys) per reactivar-se en el futbol d’elit. Quin pas ambiciona? Tornar a marxar? Quedar-se anys aquí?
El que més desitjo és estar l’any que ve a primera amb el Girona. Vaig marxar després del que va passar amb el Lugo. Potser perquè era més jove o perquè marxava, no n’era tan conscient. Ara, quan ho recordo, em fa molt mal. I m’agradaria treure’m aquesta espina. Això es fa pujant. I si és directe, millor.
I si hi ha ‘play-off’, com es treuen els fantasmes?
Jo no hi era, en aquests últims, però també n’he perdut dos, el d’aquell any i el de l’Almeria. És que no es pot pensar en el play-off. Volem pujar directe. Anar retallant punts fins a arribar a dalt de tot. I si després no hi arribem, ja hi pensarem.
Al camp, en què és diferent d’aquell noi que va irrompre al Girona?
La maduresa influeix. Abans era més esbojarrat, no pensava tant. Ara estic més concentrat, sé més el que he de fer. Tot això t’ho dona l’experiència.
I a fora?
També. Tot ha canviat molt. Amb parella, amb una filla. Ha canviat, però és molt millor. Estic molt més tranquil, més centrat i més a gust.
Al final, tot és entrenament, concentració, partit. Però es viu diferent jugant a casa?
Sí, molt. Puc sortir d’un partit i anar a sopar a cals pares o amb els amics. A Vigo també estàvem bé, però no vèiem la família. Això hi fa molt. O poder deixar la filla amb els meus pares i marxar a sopar amb la dona.
Deu anar sovint al poble.
Sí, cada setmana. A veure les vaques [el seu pare té una granja], que a la nena també li agraden.
Ha tornat a agafar el tractor?
Si fa falta, sí. Tot. Ara no ho faig tant, però cap a l’estiu, sí; és més fàcil donar un cop de mà.
Ara també el deuen poder venir a veure al camp?
Bé, el meu pare és complicat, perquè està condicionat pels horaris de les vaques. Ha de ser al vespre, cap a les 9, o al migdia. Ve la mare, ve la filla, ve la dona, i els puc dedicar el gol, si en faig algun [riu].
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.