L’excitació és trepidant quan tot l’estadi crida “penaaal! Penaaal!” El descompte està exhaurit (bé, si ens haguéssim de cenyir pel temps que ha perdut el Cadis, encara hauríem de continuar jugant) i, amb un peu i mig en descens directe, se’ns presenta un miracle per arreglar almenys un 0-1 de manual: rival tancat, joc espès, gol en contra d’una jugada aïllada, reguitzell de rivals amb rampes i dolors, una rematada al pal, gols anul·lats, polèmica, canvis massa tard, nervis i poques ocasions. Però és penaaal! Penaaal! Encara amb el cor desbocat d’eufòria, apareix el gironí pessimista, bregat per les punyalades de l’última dècada esquinçant Montilivi en un silenci d’amargor, que diu al soci exultant del costat: “Primer, s’ha de xutar. I el fallarem.”

Sembla el penal més llarg del món, perquè l’àrbitre es posa la mà a l’orella i escolta instruccions del VAR. Ai, las! A Girona ja tremolem, perquè ni a primera tenim una relació d’idil·li, o si més no normalitzada, amb el videoarbitratge. Avui, sense anar més lluny, ens ha anul·lat un gol surrealista. En les repeticions que ofereixen in situ, tothom celebra el gol perquè veu que és el mateix defensa del Cadis qui fa caure el company que marca l’autogol. No en teníem dubte que era l’empat, però al VAR li agrada aixecar-nos la camisa una vegada i una altra sense pudor, ple de menyspreu absolut.

Tot l’estadi crida, encara, immers en el caos. L’àrbitre intenta posar ordre perquè l’engoleixen els de groc. Soc un feix de nervis. Massa pressió, per al meu gust. Tremolo. Si planto la pilota i xuto jo, sempre que arribi a tocar-la, l’enviaria als núvols de Girona. Però és Stuani, que porta setze penals seguits marcant a primera, i és un gol que ens deixa a tots afònics d’alleujament.