He canviat d’opinió, David

Ben­vol­gut David. Si abans del juliol algú m’arriba a dir que juga­ries al Girona hau­ria cre­gut que anava tor­rat. Tu, que després d’aquell cop de colze vas afir­mar que li havies “per­dut el res­pecte i l’admi­ració a Stu­ani”, ves­tit de blanc-i-ver­mell? Pre­fe­reixo no repro­duir el que et vaig cri­dar amb follia davant de la tele­visió el dia que vas fer aque­lles decla­ra­ci­ons. Però David, com són les coses, eh, vas fit­xar, vas rec­ti­fi­car i vas dir que tot obli­dat i que admi­ra­ves en Crist­hian. Tot i això, et vaig rebre amb indi­ferència i ràbia con­tin­guda. Un par­tit, només un par­tit, i va can­viar tot. Et vaig veure sor­tint amb cri­teri, orde­nant, xocant, sal­tant, ani­mant i mar­cant la línia amb l’ímpetu, la con­cen­tració i la segu­re­tat dels que fa 12 tem­po­ra­des que juguen a pri­mera i em vaig ren­dir. Ara ets impres­cin­di­ble i la indi­ferència s’ha con­ver­tit en admi­ració pel teu com­promís. Igual que tu amb Stu­ani, jo també he can­viat de parer, David. Ja ho deia Fus­ter: “Rei­vin­di­queu sem­pre el dret a can­viar d’opinió: és el pri­mer que us nega­ran els vos­tres ene­mics.” Ara els nos­tres ene­mics fut­bolístics són els matei­xos, perquè amb molt poc temps t’has con­ver­tit en un dels nos­tres. Qui m’ho havia de dir, David... qui m’ho havia de dir. Cor­di­al­ment, Jordi.