Centrats al darrere

Míchel va apostar pel mateix onze que va superar el Sevilla en la jornada anterior, amb l’únic canvi obligat de Bernardo al lloc del lesionat David López. Ara bé, la proposta va ser del tot diferent. Per primera vegada en tota la temporada, els gironins van començar el partit amb la idea clara de no córrer cap risc al darrere. L’ordre i el sacrifici defensiu van passar al davant de la voluntat de buscar la porteria rival i en cap moment el Girona va demostrar que el que volia era dominar el partit a través de la possessió. De fet, pràcticament en cap moment del duel, i encara menys en la primera part, es va veure el Girona lligar quatre passades seguides. Però és que tampoc ho va intentar.

Anant en contra de la seva filosofia, els gironins van sortir a buscar el 0-0 descaradament. Vaja, mai es pot dir que l’objectiu és l’empat, perquè la confiança de tenir alguna ocasió aïllada per guanyar el partit sempre hi és, però el que és clar és que el Girona volia no encaixar. I si en feia un, doncs millor. Un plantejament sorprenent, perquè fins ara no s’havia vist amb Míchel, però també legítim, ja sigui perquè el madrileny no confiava a poder robar la pilota al Vila-real o bé perquè esperava que el conjunt groguet tingués problemes en l’atac estàtic. Van passar les dues coses.

Amb aquesta idea clara d’intentar protegir-se al darrere, el Girona va renunciar a la pilota des del xiulet inicial. Segurament per la falta de costum, en els primers minuts els de Míchel no les van veure ni passar i el Vila-real ho va aprofitar en un parell d’accions a pilota aturada, però sobretot en una doble ocasió de Yeremi Pino i Baena. El primer, després d’un mal refús d’Aleix Garcia, va xutar a la base del pal, i el segon, en el rebot, va xutar al ninot (12’). Ara bé, el guió també podria haver sortit magníficament bé al Girona, ja que en el minut 23 Stuani va tenir una claríssima ocasió en la primera aproximació a l’àrea del partit. Iván Martín li va servir un caramel des de la banda, l’uruguaià va fer baixar la pilota amb el pit i va ser lent en la definició, veient com Pepe Reina se li tirava als peus. Va tenir el rebot, però no va veure com Riquelme arribava sol. Avançar-se hauria estat massa premi per al Girona, cert, perquè el Vila-real encara en va tenir més de clares, sobretot en una rematada de cap de Gerard Moreno que Gazzaniga va refusar amb una molt bona aturada (33’).

Patiment constant

En la segona part no va canviar absolutament gens el guió. Es podia esperar que el Girona fes un pas endavant buscant alguna cosa més, però res de res. Confiant en espurnes puntuals de Toni Villa i Riquelme, els de Míchel van continuar renunciant a la possessió. I el patiment va ser cada vegada més gran, perquè els gironins es van acular cada vegada més.

I a partir d’aquí va arribar el recital de Del Cerro Grande. Primer va expulsar Santi Bueno amb la segona groga, que ho era, xiulant un penal que el VAR va corregir perquè era fora (78’). Amb deu, els gironins encara van resistir prou bé, amb Juanpe i Bernardo dominant el joc aeri i amb un Gazzaniga molt segur sota els pals. Però en el temps afegit va arribar la bogeria. Primer, en el minut 91, Del Cerro Grande va xiular un penal inexistent d’Oriol Romeu sobre Pau Torres en una acció en què tots dos van aixecar la cama, però Gazzaniga va salvar el Girona amb una aturada bestial davant Gerard Moreno. Un penal aturat que valia un punt, que hauria estat d’or. Però Del Cerro Grande encara ho va poder impedir, perquè en el minut 99, després d’afegir inicialment sis minuts, va xiular un penal de Juanpe sobre Pau Torres. El canari el va agafar per la samarreta i gairebé la hi va treure, però el central local també l’agafava a ell –no hi havia cap innocent dins l’àrea–. I abans del córner protagonista de l’acció, Bernardo també va rebre una falta clara. Aquest penal ja va ser massa, perquè Parejo no va perdonar, i Gazzaniga, heroi fins llavors, tampoc va poder fer res per evitar el dolorós 1-0.