Des que vaig arribar hem viscut moments alts i moments baixos, però per sort els alts han durat una mica més que els baixos i hem sabut reaccionar de manera positiva a partits o moments en què les coses no sortien de cara. Ara l’equip guanya partits, suma i puntua amb molta més facilitat que a l’inici de temporada i això és mèrit de la bona feina i el bon treball. És un hàbit que no es pot perdre i al llarg del curs és important competir sempre i sumar de tres en tres sempre que puguis.

Crec que sí. El fet de saber que pràcticament en tots els partits sempre tens possibilitats i que poses en moltes dificultats el rival per la manera com ataquem, pressionem i com defensem en bloc baix són coses que donen confiança. Aconseguim marcar força gols, tot i que és cert que no hem mantingut cap porteria a zero. Mentre anem sumant i afegint punts és una cosa que preocupa poc.

Fa certa ràbia, però són situacions que et toca acceptar. Ja es veia a venir que arribaria la cinquena targeta perquè en els primers quatre partits ja vaig veure tres grogues, tot i que encara vaig poder estirar fins als dotze per arribar a les cinc grogues. Continuo pensant a fer la meva feina però sense carregar-me de targetes, que també és important.

Sí, perquè era una jugada en què no era necessària. Em vaig girar i li vaig donar una cossa forta, que era targeta però no era voluntària ni una jugada perillosa de contraatac, més aviat si em superava no passava res. Són situacions del joc i en la zona en què jugo em toca patir-ho.

Una mica més, sí. Si més no el nivell de contacte i de permissivitat dels àrbitres. Cada vegada el vaig entenent més i fins i tot coneixes els diferents arbitratges per saber com et deixen anar a la disputa, i això ajuda. A l’inici hi havia accions venint d’Anglaterra que era impossible que me l’haguessin tret i aquí no van ni dubtar-ne. És una mica diferent i un s’hi ha d’adaptar com més aviat millor.

Sí. Quan vas a un lloc personalment tens unes expectatives i crec que personalment he superat el que jo creia que podia donar i les sensacions que podia tenir. A Anglaterra sempre pots aportar la part de disputa física, però aquí tècnicament el futbol està una mica per damunt i això des que vaig sortir del Barça als 19 anys no estava acostumat a fer-ho. Estic gaudint molt jugant en un equip que té molta pilota i que domina molt els partits, amb molts tocadors en la plantilla. Això possiblement és una part del meu joc que no s’havia vist a Anglaterra i que ara jo mateix estic gaudint i redescobrint.

I tant. Tenir jugadors que tenen la capacitat de jugar com l’Aleix, de poder rebre entre línies i jugar en curt, en llarg, d’aguantar moments de pressió, de guanyar duels o de tenir la capacitat de mantenir la teva filosofia de joc en moments més tensos, són coses que estem aconseguint i té molt de mèrit.

La veritat és que estem poc al poble o, si més no, menys del que ens agradaria, perquè quan tens dies lliures baixes les vegades que et pots escapar. Des del meu punt de vista, és un fet únic que s’ha de gaudir al màxim perquè no sabem quan durarà ni si tornarà a passar mai més. Ho hem parlat a vegades, que és una passada jugar junts perquè et genera una connexió molt bonica i hem d’afrontar cada partit amb molta alegria, que ens ho hem de prendre com un premi. Cada vegada tinc més peticions d’entrades i suposo que la gent cada vegada vol donar més suport al Girona.

No, clarament no surto beneficiat econòmicament de venir al Girona. Però no era una prioritat i, després de nou temporades a la Premier, on els salaris són relativament alts en comparació amb la resta de lligues, i d’haver pogut crear una carrera futbolística, no vull dir que els diners no eren importants, però no eren la gran prioritat. Hi ha altres coses que em donava el Girona que evidentment compensaven la balança.

Sí. Diria que hi ha una molt bona plantilla i molt bons jugadors, però no deixa de ser un repte poder no només fer una temporada bona, sinó ser un club que competeixi bé a primera divisió un any rere l’altre, i això és el que s’ha d’aconseguir mantenint una cultura bona de treball en el dia a dia i de plantejament de partits, perquè la gent sàpiga quan vingui a Montilivi que li costarà sumar punts. I, quan anem a fora, que competirem com animals. Aquest és una mica el repte que, parlant amb Quique Cárcel i Míchel, volien aconseguir com a club i amb la meva figura intentaré ajudar al màxim possible.

L’hem vist en entrenaments i se’l veu un jugador elèctric, vertical i sembla que té arribada perquè ha marcat força gols en la seva carrera. És un perfil que a l’equip li pot anar molt bé. Esperem que es pugui sentir còmode. De moment no parla castellà, però els que sabem anglès i algun membre del cos tècnic que és ucraïnès l’intentarem ajudar i farem que se senti còmode perquè pugui rendir al màxim com més aviat millor.

Sí, però al final la filosofia del Girona i l’estil de joc que estem fent ajuda a convèncer jugadors joves que vulguin créixer i vulguin entrar en una lliga potent dins l’àmbit europeu, i d’aquí poder fer un salt més amunt. És un bon pas per a ells. Ell ha d’intentar complir aquí el que s’espera d’ell i després veurem si és capaç de més.

Sí, perquè alhora també sumem punts. No ens serviria de res jugar bonic si pràcticament no suméssim en cap partit. A mi m’agrada el fet que siguem un equip que toca bé la pilota i que domina els partits, però que, alhora, estem en una bona situació i sumem punts competint a primera com s’ha de competir.

És un jugadoràs i he après d’ell la intensitat que posava en cada entrenament. És molt treballador i ho posa tot en cada cosa que fa, a més de ser capaç de jugar en diferents posicions. És un dels jugadors que m’ha sorprès perquè té un nivell altíssim i li desitjo el millor del món. Crec que el Vila-real és un bon club, amb un filial a 2a A que juga molt bé, i allà se sorprendran del seu nivell. Espero que li vagi molt bé. Té el potencial per ser molt important al Girona i el temps haurà de dir si es pot acabar assentant aquí o en un altre club, però té potencial per jugar molts anys a primera divisió.

Evidentment. No tinc més que paraules d’agraïment cap a ells. Primer per creure en mi i portar-me aquí i, després, un cop al Girona, per la manera com m’han tractat. Soc una persona a qui li agrada implicar-se, fer la meva feina i intentar fer millor els que tinc al costat. Suposo que això ho agraeixen i valoren el que s’ha fet fins ara, però el món del futbol va al dia a dia i, per molt que ara hi hagi una bona relació, hem de continuar fent més coses per mantenir la línia i acabar bé la temporada.

El tema de liderar o no liderar és un concepte una mica complex. Jo soc partidari de fer el que creus que has de fer i, si funciona, els altres t’acompanyaran i et seguiran. Jo, amb el temps que fa que jugo i veient i analitzant companys t’adones del que funciona i del que no, veus que et poden ajudar molt per la manera com preparen els partits o la intensitat que posen als entrenaments... Tot això, si els companys veuen que funciona i va bé, també et diran que volen competir a aquest ritme i a aquest nivell. El que més agrada a un jugador és guanyar i si entre tots nosaltres anem per aquest camí com a equip serem més poderosos.

No sé si pel passat, però jugar contra el Barça sempre és una motivació extra i és un partit que afrontes amb molta alegria, sent sabedor i coneixedor de la dificultat que suposarà. A la vegada tens l’atreviment i la valentia d’intentar donar la sorpresa, que penso sincerament que és possible.

No, perquè crec que era molt jove i tot el que vivia cada dia era un premi que vaig gaudir moltíssim. Un simple entrenament en aquell Barça era una classe magistral i un premi per a qualsevol jove. No s’ha vist cap equip tan poderós com el que hi havia en aquell moment, de manera que va ser un luxe poder compartir dies i minuts amb ells. El record és meravellós.

Durant els últims deu anys ha sigut el millor migcampista posicional que hi ha hagut sense ningú que s’hi acosti. Mirar-lo i observar-lo en cada partit, per als que juguem en aquesta posició, és una manera aprendre fins i tot a hores d’ara. Quan t’enfrontes cara a cara a jugadors descobreixes coses noves que per televisió no pots veure, i això afegeix un component extra que com a jugador t’agrada tenir.

Hi ha similituds, evidentment, perquè moltes coses que voldrà dur a terme Xavi són part de la filosofia que volia implementar Guardiola quan va entrar. Veurem fins a quin punt s’aconsegueix. És veritat que hi ha moments en què l’equip no ha rendit al nivell que s’esperava, però després hi ha hagut partits en què l’equip ha estat excel·lent. Probablement el que li falta és aquesta constància, però si continuen com estan fins a final de temporada segurament faran una de les millors lligues dels últims anys.

És un luxe i em fa ràbia potser no haver dut una gravadora per gravar totes les xerrades que hi havia. Fins i tot recordo ser present en xerrades de Guardiola, Koeman, Rafa Benítez o Lopetegui... Són entrenadors dels quals he après molt. El que sempre he dit que més m’ha marcat com a jugador és Luis Enrique al Barça B pel que em va fer entendre i per com vaig veure el futbol a partir de la seva empremta. Si he d’escollir coses puntuals potser diria com Rafa Benítez treballava l’equip tàcticament, perquè no he vist res igual. La perfecció en cada moviment, en la manera de pressionar, era absoluta. De Guardiola, la manera de treure la pilota, perquè sempre trobava una solució, i fins i tot l’anàlisi dins d’un partit, perquè, com Mourinho, eren capaços de veure tot el que passava al camp i amb els canvis ho capgiraven completament. És molt difícil des de peu de camp, però tenen aquesta facilitat. De Di Matteo destacaria com va ser capaç de competir en bloc baix contra equipassos i mantenir la porteria a zero, enmig d’una dinàmica complicada. De Koeman, la gestió de grup, com Míchel, perquè té tothom activat, i és una cosa que té molt mèrit avui dia, perquè tothom vol jugar i som molts i ho has de saber gestionar. De tots pots treure coses. Per mi ha estat un grandíssim plaer.

És molt bonic, però quan ets tan jove no entra en els teus plans. Quan tens 17 anys i ets al filial del Barça no penses que amb 19 guanyaràs la Champions amb qui sigui, i encara menys amb un equip anglès. En aquell moment és la felicitat absoluta. Al final, però, no vaig participar en cap de les eliminatòries ni en la final. Et queda un gust de boca molt bo, però com a jugador ets feliç quan ets al camp, independentment del nivell. De fet, vaig arribar a passar un any complicat a Alemanya amb l’Stuttgart i parlant amb el meu agent tenia clar que m’era igual ser on fos, però que si havia de fer un pas enrere el faria i disfrutaria jugant. No m’agradava tenir un rol secundari. De quan més bons records tinc és de quan he pogut estar competint.

Després dels anys anant i tornant sense tenir un lloc fix em feia falta estar un mínim de dos anys al mateix lloc i tenir calma i paciència, per veure si el rendiment em donava prou. Va sortir la possibilitat del Southampton i vaig entrar bé al club, fent una bona primera temporada amb Koeman. En la temporada següent vaig entrar del tot, jugant gairebé 40 partits i va ser un dels meus millors anys allà. Un cop et trobes dins d’un equip en què jugues i tens un cert pes veus que professionalment has pogut fer el pas i t’assentes en un lloc on veus que tens el nivell que pots donar. D’alguna manera després va tot més rodat. Fins a aquell moment a vegades dubtes de tu mateix, de si et podràs consolidar en un equip, perquè havia jugat molt bé al futbol de base del Barça, però el futbol professional va a un altre ritme i hi ha els millors jugadors de deu o quinze generacions. Has de fer un pas endavant i adaptar-te de la millor manera possible per consolidar-te i competir.

No. Una vegada em va arribar un rumor que sí que era una possibilitat, però a vegades el Barça té una llista de deu jugadors. Em van dir que ho estaven analitzant i mirant, però sobre la taula, no. Hi va haver alguna possibilitat d’un club important d’Anglaterra però el Southampton demanava quantitats que el club no volia pagar i no es va acabar fent.

És molt complicat, perquè considero que estic en una edat bona. Si tingués 35 o 36 anys et diria que és molt difícil ara mateix veure’m en un projecte així, però de moment queden anys. Veurem a final de temporada quina és la situació. Físicament em trobo molt bé i el temps determinarà una mica cap a on anem. També és cert que, com deia abans, que el que em donava el Girona encaixava molt amb el que volia, és molt difícil trobar una cosa que millori com de bé estic aquí. Em costa veure una cosa diferent, però el futbol és molt canviant i mai saps què pot acabar passant.

Sí. Jo crec que la manera més fàcil de perdre el nord és tenint un mal entorn i males influències. A mi afortunadament la meva família, les amistats i els companys que he tingut m’han ajudat sempre molt i els estaré sempre molt agraït. Però he vist jugadors amb més potencial que jo, i fins i tot en edats més madures, per als quals el futur pintava molt bé i no van saber escollir quines eren les influències que necessitaven. La veritat és que és molt fàcil perdre el nord, sí.

No m’agrada donar sermons, però potser sí que com a exemple pot servir. Per molt bé o per molt bonic que estigui sent tot ara mateix, això no t’assegura l’èxit el dia de demà. Si no continues jugant bé i si no et continues cuidant no arribaràs mai a ser un jugador top per poder competir a nivell Champions League tots els anys. Hi ha jugadors amb potencial per fer-ho, i molts, però per poder arribar a aconseguir això hi ha molt més al darrere.

Soc bastant d’organitzar-me i després no acabar fent res del que m’havia plantejat [riu]. Sí que m’agrada tenir un ordre i la veritat és que des que vaig arribar fins ara sí que estic més adaptat als canvis i als horaris, que són diferents d’una cultura a una altra. En un dia idíl·lic, que jo diria, m’agrada aixecar-me cap a les set o dos quarts de vuit, passejar la gossa, sortir una mica i deixar anar les cames. Després anar aviat a l’entrenament i fer una mica de mobilitat i preparar bé l’entrenament d’alguna manera. Després d’entrenar-me i dinar a vegades puc fer una mica de treball extra a casa si veig que és necessari o estar amb el meu fill. Tenir diferents temes i converses amb familiars i amics, gestions que et toca fer per mil assumptes dels quals vols estar pendent. I a partir de dos quarts de vuit, temps familiar i anar a dormir aviat, per agafar forces, ja que el dia següent tornarà a ser dur i com més aviat m’adormi abans em recuperaré.