“Estic gaudint i m’estic redescobrint”

Des que vaig arri­bar hem vis­cut moments alts i moments bai­xos, però per sort els alts han durat una mica més que els bai­xos i hem sabut reac­ci­o­nar de manera posi­tiva a par­tits o moments en què les coses no sor­tien de cara. Ara l’equip gua­nya par­tits, suma i pun­tua amb molta més faci­li­tat que a l’inici de tem­po­rada i això és mèrit de la bona feina i el bon tre­ball. És un hàbit que no es pot per­dre i al llarg del curs és impor­tant com­pe­tir sem­pre i sumar de tres en tres sem­pre que puguis.

Crec que sí. El fet de saber que pràcti­ca­ment en tots els par­tits sem­pre tens pos­si­bi­li­tats i que poses en mol­tes difi­cul­tats el rival per la manera com ata­quem, pres­si­o­nem i com defen­sem en bloc baix són coses que donen con­fiança. Acon­se­guim mar­car força gols, tot i que és cert que no hem man­tin­gut cap por­te­ria a zero. Men­tre anem sumant i afe­gint punts és una cosa que pre­o­cupa poc.

Fa certa ràbia, però són situ­a­ci­ons que et toca accep­tar. Ja es veia a venir que arri­ba­ria la cin­quena tar­geta perquè en els pri­mers qua­tre par­tits ja vaig veure tres gro­gues, tot i que encara vaig poder esti­rar fins als dotze per arri­bar a les cinc gro­gues. Con­ti­nuo pen­sant a fer la meva feina però sense car­re­gar-me de tar­ge­tes, que també és impor­tant.

Sí, perquè era una jugada en què no era necessària. Em vaig girar i li vaig donar una cossa forta, que era tar­geta però no era voluntària ni una jugada peri­llosa de con­tra­a­tac, més aviat si em superava no pas­sava res. Són situ­a­ci­ons del joc i en la zona en què jugo em toca patir-ho.

Una mica més, sí. Si més no el nivell de con­tacte i de per­mis­si­vi­tat dels àrbi­tres. Cada vegada el vaig ente­nent més i fins i tot conei­xes els dife­rents arbi­trat­ges per saber com et dei­xen anar a la dis­puta, i això ajuda. A l’inici hi havia acci­ons venint d’Angla­terra que era impos­si­ble que me l’hagues­sin tret i aquí no van ni dub­tar-ne. És una mica dife­rent i un s’hi ha d’adap­tar com més aviat millor.

Sí. Quan vas a un lloc per­so­nal­ment tens unes expec­ta­ti­ves i crec que per­so­nal­ment he superat el que jo creia que podia donar i les sen­sa­ci­ons que podia tenir. A Angla­terra sem­pre pots apor­tar la part de dis­puta física, però aquí tècni­ca­ment el fut­bol està una mica per damunt i això des que vaig sor­tir del Barça als 19 anys no estava acos­tu­mat a fer-ho. Estic gau­dint molt jugant en un equip que té molta pilota i que domina molt els par­tits, amb molts toca­dors en la plan­ti­lla. Això pos­si­ble­ment és una part del meu joc que no s’havia vist a Angla­terra i que ara jo mateix estic gau­dint i redes­co­brint.

I tant. Tenir juga­dors que tenen la capa­ci­tat de jugar com l’Aleix, de poder rebre entre línies i jugar en curt, en llarg, d’aguan­tar moments de pressió, de gua­nyar duels o de tenir la capa­ci­tat de man­te­nir la teva filo­so­fia de joc en moments més ten­sos, són coses que estem acon­se­guint i té molt de mèrit.

La veri­tat és que estem poc al poble o, si més no, menys del que ens agra­da­ria, perquè quan tens dies lliu­res bai­xes les vega­des que et pots esca­par. Des del meu punt de vista, és un fet únic que s’ha de gau­dir al màxim perquè no sabem quan durarà ni si tor­narà a pas­sar mai més. Ho hem par­lat a vega­des, que és una pas­sada jugar junts perquè et genera una con­nexió molt bonica i hem d’afron­tar cada par­tit amb molta ale­gria, que ens ho hem de pren­dre com un premi. Cada vegada tinc més peti­ci­ons d’entra­des i suposo que la gent cada vegada vol donar més suport al Girona.

No, clara­ment no surto bene­fi­ciat econòmica­ment de venir al Girona. Però no era una pri­o­ri­tat i, després de nou tem­po­ra­des a la Pre­mier, on els sala­ris són rela­ti­va­ment alts en com­pa­ració amb la resta de lli­gues, i d’haver pogut crear una car­rera fut­bolística, no vull dir que els diners no eren impor­tants, però no eren la gran pri­o­ri­tat. Hi ha altres coses que em donava el Girona que evi­dent­ment com­pen­sa­ven la balança.

Sí. Diria que hi ha una molt bona plan­ti­lla i molt bons juga­dors, però no deixa de ser un repte poder no només fer una tem­po­rada bona, sinó ser un club que com­pe­teixi bé a pri­mera divisió un any rere l’altre, i això és el que s’ha d’acon­se­guir man­te­nint una cul­tura bona de tre­ball en el dia a dia i de plan­te­ja­ment de par­tits, perquè la gent sàpiga quan vin­gui a Mon­ti­livi que li cos­tarà sumar punts. I, quan anem a fora, que com­pe­ti­rem com ani­mals. Aquest és una mica el repte que, par­lant amb Qui­que Cárcel i Míchel, volien acon­se­guir com a club i amb la meva figura inten­taré aju­dar al màxim pos­si­ble.

L’hem vist en entre­na­ments i se’l veu un juga­dor elèctric, ver­ti­cal i sem­bla que té arri­bada perquè ha mar­cat força gols en la seva car­rera. És un per­fil que a l’equip li pot anar molt bé. Espe­rem que es pugui sen­tir còmode. De moment no parla cas­tellà, però els que sabem anglès i algun mem­bre del cos tècnic que és ucraïnès l’inten­ta­rem aju­dar i farem que se senti còmode perquè pugui ren­dir al màxim com més aviat millor.

Sí, però al final la filo­so­fia del Girona i l’estil de joc que estem fent ajuda a convèncer juga­dors joves que vul­guin créixer i vul­guin entrar en una lliga potent dins l’àmbit euro­peu, i d’aquí poder fer un salt més amunt. És un bon pas per a ells. Ell ha d’inten­tar com­plir aquí el que s’espera d’ell i després veu­rem si és capaç de més.

Sí, perquè alhora també sumem punts. No ens ser­vi­ria de res jugar bonic si pràcti­ca­ment no suméssim en cap par­tit. A mi m’agrada el fet que siguem un equip que toca bé la pilota i que domina els par­tits, però que, alhora, estem en una bona situ­ació i sumem punts com­pe­tint a pri­mera com s’ha de com­pe­tir.

És un juga­doràs i he après d’ell la inten­si­tat que posava en cada entre­na­ment. És molt tre­ba­lla­dor i ho posa tot en cada cosa que fa, a més de ser capaç de jugar en dife­rents posi­ci­ons. És un dels juga­dors que m’ha sorprès perquè té un nivell altíssim i li desitjo el millor del món. Crec que el Vila-real és un bon club, amb un filial a 2a A que juga molt bé, i allà se sor­pren­dran del seu nivell. Espero que li vagi molt bé. Té el poten­cial per ser molt impor­tant al Girona i el temps haurà de dir si es pot aca­bar assen­tant aquí o en un altre club, però té poten­cial per jugar molts anys a pri­mera divisió.

Evi­dent­ment. No tinc més que parau­les d’agraïment cap a ells. Pri­mer per creure en mi i por­tar-me aquí i, després, un cop al Girona, per la manera com m’han trac­tat. Soc una per­sona a qui li agrada impli­car-se, fer la meva feina i inten­tar fer millor els que tinc al cos­tat. Suposo que això ho agra­ei­xen i valo­ren el que s’ha fet fins ara, però el món del fut­bol va al dia a dia i, per molt que ara hi hagi una bona relació, hem de con­ti­nuar fent més coses per man­te­nir la línia i aca­bar bé la tem­po­rada.

El tema de lide­rar o no lide­rar és un con­cepte una mica com­plex. Jo soc par­ti­dari de fer el que creus que has de fer i, si fun­ci­ona, els altres t’acom­pa­nya­ran i et segui­ran. Jo, amb el temps que fa que jugo i veient i ana­lit­zant com­panys t’ado­nes del que fun­ci­ona i del que no, veus que et poden aju­dar molt per la manera com pre­pa­ren els par­tits o la inten­si­tat que posen als entre­na­ments... Tot això, si els com­panys veuen que fun­ci­ona i va bé, també et diran que volen com­pe­tir a aquest ritme i a aquest nivell. El que més agrada a un juga­dor és gua­nyar i si entre tots nosal­tres anem per aquest camí com a equip serem més pode­ro­sos.

No sé si pel pas­sat, però jugar con­tra el Barça sem­pre és una moti­vació extra i és un par­tit que afron­tes amb molta ale­gria, sent sabe­dor i conei­xe­dor de la difi­cul­tat que supo­sarà. A la vegada tens l’atre­vi­ment i la valen­tia d’inten­tar donar la sor­presa, que penso sin­ce­ra­ment que és pos­si­ble.

No, perquè crec que era molt jove i tot el que vivia cada dia era un premi que vaig gau­dir moltíssim. Un sim­ple entre­na­ment en aquell Barça era una classe magis­tral i un premi per a qual­se­vol jove. No s’ha vist cap equip tan poderós com el que hi havia en aquell moment, de manera que va ser un luxe poder com­par­tir dies i minuts amb ells. El record és mera­vellós.

Durant els últims deu anys ha sigut el millor mig­cam­pista posi­ci­o­nal que hi ha hagut sense ningú que s’hi acosti. Mirar-lo i obser­var-lo en cada par­tit, per als que juguem en aquesta posició, és una manera apren­dre fins i tot a hores d’ara. Quan t’enfron­tes cara a cara a juga­dors des­co­brei­xes coses noves que per tele­visió no pots veure, i això afe­geix un com­po­nent extra que com a juga­dor t’agrada tenir.

Hi ha simi­li­tuds, evi­dent­ment, perquè mol­tes coses que voldrà dur a terme Xavi són part de la filo­so­fia que volia imple­men­tar Guar­di­ola quan va entrar. Veu­rem fins a quin punt s’acon­se­gueix. És veri­tat que hi ha moments en què l’equip no ha ren­dit al nivell que s’espe­rava, però després hi ha hagut par­tits en què l’equip ha estat excel·lent. Pro­ba­ble­ment el que li falta és aquesta constància, però si con­ti­nuen com estan fins a final de tem­po­rada segu­ra­ment faran una de les millors lli­gues dels últims anys.

És un luxe i em fa ràbia pot­ser no haver dut una gra­va­dora per gra­var totes les xer­ra­des que hi havia. Fins i tot recordo ser pre­sent en xer­ra­des de Guar­di­ola, Koe­man, Rafa Benítez o Lope­te­gui... Són entre­na­dors dels quals he après molt. El que sem­pre he dit que més m’ha mar­cat com a juga­dor és Luis Enri­que al Barça B pel que em va fer enten­dre i per com vaig veure el fut­bol a par­tir de la seva empremta. Si he d’esco­llir coses pun­tu­als pot­ser diria com Rafa Benítez tre­ba­llava l’equip tàcti­ca­ment, perquè no he vist res igual. La per­fecció en cada movi­ment, en la manera de pres­si­o­nar, era abso­luta. De Guar­di­ola, la manera de treure la pilota, perquè sem­pre tro­bava una solució, i fins i tot l’anàlisi dins d’un par­tit, perquè, com Mou­rinho, eren capaços de veure tot el que pas­sava al camp i amb els can­vis ho cap­gi­ra­ven com­ple­ta­ment. És molt difícil des de peu de camp, però tenen aquesta faci­li­tat. De Di Mat­teo des­ta­ca­ria com va ser capaç de com­pe­tir en bloc baix con­tra equi­pas­sos i man­te­nir la por­te­ria a zero, enmig d’una dinàmica com­pli­cada. De Koe­man, la gestió de grup, com Míchel, perquè té tot­hom acti­vat, i és una cosa que té molt mèrit avui dia, perquè tot­hom vol jugar i som molts i ho has de saber ges­ti­o­nar. De tots pots treure coses. Per mi ha estat un grandíssim plaer.

És molt bonic, però quan ets tan jove no entra en els teus plans. Quan tens 17 anys i ets al filial del Barça no pen­ses que amb 19 gua­nyaràs la Cham­pi­ons amb qui sigui, i encara menys amb un equip anglès. En aquell moment és la feli­ci­tat abso­luta. Al final, però, no vaig par­ti­ci­par en cap de les eli­mi­natòries ni en la final. Et queda un gust de boca molt bo, però com a juga­dor ets feliç quan ets al camp, inde­pen­dent­ment del nivell. De fet, vaig arri­bar a pas­sar un any com­pli­cat a Ale­ma­nya amb l’Stutt­gart i par­lant amb el meu agent tenia clar que m’era igual ser on fos, però que si havia de fer un pas enrere el faria i dis­fru­ta­ria jugant. No m’agra­dava tenir un rol secun­dari. De quan més bons records tinc és de quan he pogut estar com­pe­tint.

Després dels anys anant i tor­nant sense tenir un lloc fix em feia falta estar un mínim de dos anys al mateix lloc i tenir calma i paciència, per veure si el ren­di­ment em donava prou. Va sor­tir la pos­si­bi­li­tat del Sout­hamp­ton i vaig entrar bé al club, fent una bona pri­mera tem­po­rada amb Koe­man. En la tem­po­rada següent vaig entrar del tot, jugant gai­rebé 40 par­tits i va ser un dels meus millors anys allà. Un cop et tro­bes dins d’un equip en què jugues i tens un cert pes veus que pro­fes­si­o­nal­ment has pogut fer el pas i t’assen­tes en un lloc on veus que tens el nivell que pots donar. D’alguna manera després va tot més rodat. Fins a aquell moment a vega­des dub­tes de tu mateix, de si et podràs con­so­li­dar en un equip, perquè havia jugat molt bé al fut­bol de base del Barça, però el fut­bol pro­fes­si­o­nal va a un altre ritme i hi ha els millors juga­dors de deu o quinze gene­ra­ci­ons. Has de fer un pas enda­vant i adap­tar-te de la millor manera pos­si­ble per con­so­li­dar-te i com­pe­tir.

No. Una vegada em va arri­bar un rumor que sí que era una pos­si­bi­li­tat, però a vega­des el Barça té una llista de deu juga­dors. Em van dir que ho esta­ven ana­lit­zant i mirant, però sobre la taula, no. Hi va haver alguna pos­si­bi­li­tat d’un club impor­tant d’Angla­terra però el Sout­hamp­ton dema­nava quan­ti­tats que el club no volia pagar i no es va aca­bar fent.

És molt com­pli­cat, perquè con­si­dero que estic en una edat bona. Si tingués 35 o 36 anys et diria que és molt difícil ara mateix veure’m en un pro­jecte així, però de moment que­den anys. Veu­rem a final de tem­po­rada quina és la situ­ació. Física­ment em trobo molt bé i el temps deter­mi­narà una mica cap a on anem. També és cert que, com deia abans, que el que em donava el Girona encai­xava molt amb el que volia, és molt difícil tro­bar una cosa que millori com de bé estic aquí. Em costa veure una cosa dife­rent, però el fut­bol és molt can­vi­ant i mai saps què pot aca­bar pas­sant.

Sí. Jo crec que la manera més fàcil de per­dre el nord és tenint un mal entorn i males influències. A mi afor­tu­na­da­ment la meva família, les amis­tats i els com­panys que he tin­gut m’han aju­dat sem­pre molt i els estaré sem­pre molt agraït. Però he vist juga­dors amb més poten­cial que jo, i fins i tot en edats més madu­res, per als quals el futur pin­tava molt bé i no van saber esco­llir qui­nes eren les influències que neces­si­ta­ven. La veri­tat és que és molt fàcil per­dre el nord, sí.

No m’agrada donar ser­mons, però pot­ser sí que com a exem­ple pot ser­vir. Per molt bé o per molt bonic que esti­gui sent tot ara mateix, això no t’asse­gura l’èxit el dia de demà. Si no con­ti­nues jugant bé i si no et con­ti­nues cui­dant no arri­baràs mai a ser un juga­dor top per poder com­pe­tir a nivell Cham­pi­ons Lea­gue tots els anys. Hi ha juga­dors amb poten­cial per fer-ho, i molts, però per poder arri­bar a acon­se­guir això hi ha molt més al dar­rere.

Soc bas­tant d’orga­nit­zar-me i després no aca­bar fent res del que m’havia plan­te­jat [riu]. Sí que m’agrada tenir un ordre i la veri­tat és que des que vaig arri­bar fins ara sí que estic més adap­tat als can­vis i als hora­ris, que són dife­rents d’una cul­tura a una altra. En un dia idíl·lic, que jo diria, m’agrada aixe­car-me cap a les set o dos quarts de vuit, pas­se­jar la gossa, sor­tir una mica i dei­xar anar les cames. Després anar aviat a l’entre­na­ment i fer una mica de mobi­li­tat i pre­pa­rar bé l’entre­na­ment d’alguna manera. Després d’entre­nar-me i dinar a vega­des puc fer una mica de tre­ball extra a casa si veig que és neces­sari o estar amb el meu fill. Tenir dife­rents temes i con­ver­ses amb fami­li­ars i amics, ges­ti­ons que et toca fer per mil assump­tes dels quals vols estar pen­dent. I a par­tir de dos quarts de vuit, temps fami­liar i anar a dor­mir aviat, per aga­far for­ces, ja que el dia següent tor­narà a ser dur i com més aviat m’adormi abans em recu­pe­raré.