opinió
La ressaca del derbi: hem trastocat en Jordi Alba
El fred, terrible i petrificat, trastoca el futbol en una primera part tàctica, amb un Girona sense encant amb pilota per culpa d’un Barça ordenat i solidari en la pressió, però gens creatiu. El cel antàrtic trastoca els aficionats, excepte la zona noble, que està a rebentar de vips sota aixopluc entre queixalada i queixalada. A la gespa, els ais al cor són, un cop més, regals del Girona, que costaran el gol de Pedri. Un 0-1 de regust agredolç. Ho hem tingut a tocar, un cop més, però se’ns ha escapat, un cop més, per detalls. La derrota suposa un final intrigant de la primera volta. Amb altres equips amb l’aigua al coll i fora del descens, però si badem ens embrollarem perillosament.
Des del meu seient, acabo trastocat perquè em passa de tot. Un fill necessita anar al lavabo a mig partit perquè no pot més… si fan gol? Quin dilema…, però ja em va bé perquè, com que no s’ha posat dos mitjons tal com li he manat, es mor de fred i mou nerviós els peus per escalfar-se, amb tanta pega que fa copets a l’esquena de la jove del davant, que es gira i em diu entre sorpresa i escandalitzada: “Perdona, el nen m’està donant cops…” Toquem el dos per dissimular la situació comprometedora. Al lavabo tampoc ens perdem res. El joc continua previsible, avorrit. Amb els ànims asserenats, estic més pendent de recollir del terra el polar que abriga les cames dels nens perquè els cau cada dos per tres. De cop, el joc és estrany. Molt estrany. Què passa? He perdut un vidre de les ulleres (m’havien caigut a l’inici perquè la muntura s’havia afluixat). Veuré borrós el partit? Per sort, trobo el vidre intacte a la meva butxaca de l’abric. Sorprenentment, el recol·loco sense esmicolar-lo a bocins.
El partit no s’atura, el Girona s’espolsa la por del cos. Una bengala salta cap a la graderia des de zona muntanyosa exterior. El fet indigna els socis gironins i trastoca la seguretat, que es mobilitza per posar ordre. No s’han de lamentar desgràcies, però no tindrà perdó si no se’n pren nota per a l’any que ve. El nen de la fila de sobre vessa la seva Fanta, que regalima als nostres peus i empastifa la motxilla. Becs! Quina tarda! Queda poc de partit i ara sí, el Girona colla el Barça a través de la pilota. Qui ho hauria de dir! Jordi Alba no se’n sap avenir, perquè a cada embranzida local maleeix els seus companys a còpia de crits barroers, desmesurats. “Està trastocat, aquest”, comenta una aficionada prop meu. La grada se suma al lament per l’ocasió claríssima d’Iván Martín i l’agafada dins l’àrea a Stuani que, és clar, és penal quan interessa. Míchel no pot més i, en una doble falta que l’àrbitre no assenyala per deixar la llei de l’avantatge, protesta i salta de passió dins del camp. En comptes d’assenyalar-la després que la jugada acabi en no res, l’àrbitre expulsa Míchel, que, tot i acotar el cap sota l’ala a la roda de premsa, és sancionat exemplarment. És tan fàcil contra el Girona…
El xiulet final trastoca els aficionats gironins. A la tarda, els triples del Barça trastocaran Fontajau. Diumenge, l’hoquei, tot i resistir a la primera part, acabarà rendint-se contra el totpoderós. La ressaca de la derrota ha esberlat la il·lusió gironina de guanyar el Barça. Ens queda el com hem caigut. I l’any que ve, esperem. El Jordi Alba dels últims minuts bramant fora de si és la metàfora perfecta. Hem lluitat, hem perdut i hem trastocat en Jordi Alba. Ho tornarem a intentar, perquè Girona ha sigut més Girona que mai. Que s’alci el teló de la segona volta i s’allargui la festa futbolística.