opinió
Gràcies!, gràcies!, gràcies!, gràcies!, gràcies!, gràcies!
M’imagino Míchel, que ja subordina el català de manera tan purista com juga el seu equip, llegint el meu últim article de la desfeta a Cadis al vestidor després de cantar l’onze. El sento vocalitzar les darreres frases: “Aquesta nit, contra l’Almeria, fem que boti Montilivi.” Deixem l’altruisme futbolístic de banda i sortim a mossegar. Visualitzo en Rubi, recuperant el vell costum de llegir L’Esportiu mentre dissenyava el primer Girona de somni. Al vestidor visitant, està capficat en l’article i sembla extreure’n una idea clara: disfressar el seu Almeria d’obra de caritat, oferir-nos autopistes de franc a les bandes, regalar-nos tres punts d’or i sortir escaldats d’un Montilivi embogit al càntic tan nostrat: “Que boti, que boti, que boti Montilivi!”
Segurament no tinc tanta capacitat d’influència, però prefereixo al·lucinar com ho vam fer divendres a l’estadi o fa quatre al Bernabéu. Somiàveu també que fills i nets gaudissin d’això, pares, quan us vau dir “sí” ara fa 44 anys un mateix 17 de febrer?
És un Girona de videojoc, com els vespres d’adolescència jugant amb els amics amb l’objectiu d’esclafar-los sense pietat. La primera part és pura passió, amb la grada embogida, més estona drets que asseguts, abraçats i ballant a cop de gols. Sublims 45 minuts, tot i que prefereixo la segona part. Menys estratosfèrica, potser, però amb l’equip igual d’afamat, proposant contraatacs elèctrics, pressionant a estones la sortida de pilota amb tres jugadors i provocant la recuperació ràpida, un Míchel emprenyadíssim pel segon gol en contra (on poses el llistó, lluitaràs per arribar-hi), el debut d’Artero (el tercer de la terra que ho fa aquest any, garantia de futur), un Montilivi fent l’onada i cridant a l’uníson “oé, ooé, oooéé!” amb les triangulacions o “Viktor! Viktor!” (Tsygankov encara l’hem d’afinar) i, com a colofó, el sisè gol poètic: barraca de l’hiperbòlic Stuani.
T’imagino, Míchel, llegint aquest article a la teva tribu anant cap al temple de San Mamés. Sigui casualitat o no que m’hàgiu fet cas, aprofito per llançar un últim suggeriment: ens hem divertit tant, Míchel, que estarem encantats de reviure-ho quan us vingui de gust.
Gràcies, Girona. Sis vegades gràcies, Girona, per aquesta borratxera de jocs, ocasions i gols.