opinió
Odi a tot, odi al seu Espanyol
La joia gironina guspireja amb l’abraçada que fa mal als pericos: Stuani, amb el seu gol decisiu, i David López, partidàs al sac i gravant-se al cor el blanc-i-vermell.
Han passat els dies, però no hem d’oblidar la vergonya que es va viure a Montilivi perquè no es repeteixi. A la grada, les bufandes gironines victorioses no van ofegar la tensió violenta que ja es palpà de camí a l’estadi. A dins, insults i exabruptes, corredisses i empentes, banderes espanyoles provocatives i separata el que no vote, putes Barça i Gerona es España. Provocacions rabioses fins que l’èxtasi gironí del 2-1 desencadenà l’odi absolut a la gàbia: llançament d’ampolles, coces de karate contra la tanca i amenaces amb gestos de tallar el coll. L’odi en majúscules que patiren els mateixos jugadors de l’Espanyol quan al final s’aproparen a la zona visitant, però sense acostar-s’hi massa perquè els que no haurien d’haver entrat mai els feien gestos desafiadors. No representen el perico de cor amb qui et solidaritzaves en les derrotes europees, però també els tenen a casa. El comunicat del club és el primer pas per extirpar aquests portadors d’odi que usen el futbol com a coartada per sembrar impunement la por i, si cal, contra els seus colors.
L’Espanyol ja no és la passió dels Lardins o d’un planter envejat arreu que mirava el Barça de tu a tu. S’hi deixen la pell, però el futbol desplegat a Montilivi és d’equip insuls i bregador de segona. L’entitat s’arrossega en una llangor social i esportiva d’un ara impotent. Cansats de xiular els seus a Cornellà, només poden fer del menyspreu i de l’atac contra el Barça i ara el Girona la seva manera de ser en el país. Ens titllen de ser quatre gats pseudobarcelonistes sense història. Ens ataquen per atacar Catalunya de retruc. Que bramin i distorsionin els fets si volen, però la realitat és que avui dia el projecte esportiu gironí els passa la mà per la cara i la massa social s’eixampla, frisa amb el joc, aplaudeix els jugadors i entronitza en Míchel català: el Girona camina per la vida sense aires acomplexats.
No em va fer cap il·lusió viure l’odi i la violència del partit. Montilivi és del Girona i dels aficionats rivals que volen animar. Tant de bo en un futur el derbi sigui una festa futbolística de sana rivalitat per burxar-nos amb l’amic perico que tots duem dins. Però com que la gestió local va fer aigües i els dirigents rivals s’han mirat de reüll el mateix reducte d’odi que els esquitxa, el millor per a tots plegats és reflexionar. Si els comunicats d’ambdós clubs queden en paper mullat, amb recança perquè el Girona continua imbatut a Cornellà (el nostre talismà), aplaudeixo l’esforç futbolístic de l’Espanyol d’encaparrar-se a no voler jugar el derbi l’any que ve.