opinió
‘Míchel català’ o com fer de l’utopia el més normal del món
La feina del pare sensat és acompanyar el fill per les peripècies de la vida sense escapçar-li els somnis, però deixant clar, com qui no vol la cosa, que la vida no ens espera a cada cantonada per satisfer-nos capritxosament. El futbol, escola de vida, és un camp d’entrenament idoni per preparar-se per allò que paga la pena.
A l’agost, quan la primera començà a rodar a Mestalla, l’aficionat gironí (de bell antuvi avesat al desenllaç llagrimós) es vestia amb la cuirassa del prudent estoic, conscienciat en posar-s’hi bé per complir amb dignitat el destí que augurava la intel·ligència artificial: el descens de categorial clamorós i inapel·lable. Però per molt que s’hi encarrepi la tecnologia, el futbol, àgora de les passions i les èpiques modernes, no entén de lògiques i continua golejant l’afany controlador de la modernitat sense baixar de l’autobús. A mesura que passaven els partits, l’orgull gironí creixia gràcies al nostre atreviment amb la pilota, però en un vist i no vist, es desinflà perquè mereixíem guanyar molts partits que perdíem i ja ens cremàvem en el descens. Així vam sortir a jugar al Bernabéu. El pare, intentant dissimular el seu neguit, no parava de recordar als fills que ara ens marcaran perquè el més normal és que ens en clavin cinc. Amb comptagotes, el futbol és tan brutal que no entén de lògiques i mentre a la capital es quedaven amb un pam de nas, nosaltres marxàvem feliços com un gínjol amb un puntàs utòpic que ens permetia agafar aire i sortir del descens.
A poc a poc, l’equip s’expulsà el complex de novell fins a l’avui, en plena disbauxa de joc i resultats, en la recerca de la utopia de colar-se a Europa. Mentrestant, on Montilivi és una discoteca futbolística. En aquest context, ressonen les paraules del protagonista del càntic més famós que s’entona al temple gironí: en Míchel català. El visionari, el nostrat Carlemany modern, que el 20 de juny de 2022 bramava embogit des del balcó de l’ajuntament en ple delirium tremens: “L’any que ve… a Europa!” A més de guiar-nos a primera, en Míchel era un catxondo, però no feia broma. Parlem del mateix mag que en la prèvia del Bernabéu assegurava a la plantilla que per talent podien estar entre els deu primers. L’equip estava en descens, però en Míchel català no dubtava: “La classificació no em fa por, em fot, però no em fa por”. Els seus jugadors se l’escoltaven embadalits i no sabien si creure’l, però per com els ensabonava només podien seguir-lo a mort. Els genis desafien la realitat i s’expressen amb tanta fermesa i coherència que sedueixen amb tant convenciment que ordeixen un exèrcit d’adeptes, encara que la realitat s’entossudeix a no donar-los-hi la raó més immediata.
Al final de cada partit, Míchel salta al bell mig de Montilivi i aplaudeix d’agraïment a una afició que té a la butxaca. En veure’l, amb el seu somriure, l’estadi esclata entonant Míchel català! Míchel català! Míííícheeel caataalààà!, que s’allargassa amb l’emoció del públic. És el nou càntic de l’afició gironina que va camí de convertir-se en la cançó que sonarà a altes hores de la matinada a les barraques mentre grans i petits s’abracen, molt tocats per la tramuntana i el fred d’octubre i la cervesa mullada, decidits a rendir culte al visionari de Vallecas que va estar a punt de no viure les seves primeres fires perquè l’equip naufragava a segona i ara ha robat el cor dels gironins fins al punt que el primer acte públic del nou consorci hauria de ser batejar la popularment coneguda com la farola de barraques, la que més utopies rebels ha somiat la joventut gironina, amb un nom que ja és història: la farola Míchel català.