OPINIÓ
A ritme de ‘Sweet Caroline’
Hi ha tardes perfectes. Inoblidables. De tant en tant, mentre la vida ens estreny en la voràgine diària, els records viscuts reviuen ardents, fluint, nítids, precisos. És feliç memòria que ens ajuda a empènyer endavant amb orgull.
Tu no recordes el 19 de juny perquè tenies deu dies. No els ho he preguntat als teus germans, però intueixo que tenen records borrosos de la tarda, cridant i abraçant-se entremaliats. Girona ho celebrava a l’escenari del Tenerife, però els teus germans, ingenus encara, no coneixien el plaer ambivalent de pujar de categoria. És l’èxtasi esportiu, però, és clar, un ascens significa sovint que més tard o més d’hora per culpa d’un descens traumàtic s’acabava el món.
Aquella tarda del 19 de juny era el teu primer dia a casa els avis. La família unida per fer un mos, però sobretot, veure el partit a la pantalla gegant. Si he de ser sincer, el matí d’aquell dia m’és borrós, a casa encara ens estàvem situant. Un naixement és un preciós trasbals familiar, ple d’infinites manyagues per suavitzar el plor d’infant. Les hores xafogoses no avançaven i els nervis cada cop eren més de primera.
De cop, la pilota botava a un Fontajau pletòric. L’últim quart va tocar serrar les dents, perquè la distància solvent de punts es reduïa anguniosament, però amb Marc Gasol tot és possible a Girona i la ciutat abraçava l’ACB 14 anys després, un retorn alegre i nostàlgic a la meva adolescència. Sense temps de pair-ho ni assaborir-ho, la pilota ja rodava a Tenerife. Jo, que he viscut la penúria econòmica del club naufragant en categories infernals; i el llunyà ascens frustrat a 2a A contra Salamanca i Vila-real; i la tristor del primer play-off a Almeria o amb l’Osasuna a Montilivi; i que he patit els drames seguits de Lugo i Saragossa; i les punyalades contra Elx i Rayo, no m’importà despertar-te, Bet, amb els crits eufòrics amb el gol de Stuani de penal i la rauxa final amb els gols de Baena i Arnau que ens conduïen al cel. Sí, Bet, quan creixis una mica, t’explicarem que vas viure l’ascens màgic dormint com un angelet, aliena a tot el sarau mentre nosaltres saltàvem, ens abraçàvem i xalàvem com bojos. No és goig i gaudi ser pare i pujar a primera amb deu dies de diferència?
A la nit, recordo sortir de casa per continuar la celebració i copsar l’ambient d’orgull gironí de la ciutat. No sé si enmig de l’eufòria vaig escoltar Sweet Caroline per primera vegada, però no seria mala idea que continuï sonant molts anys a Fontajau i Montilivi i que també formi part de la idiosincràsia de l’Uni, l’hoquei patins i el futbol sala i que tu, Bet, també vibris i xalis amb l’esport gironí a ritme de Sweet Caroline com ho fem els teus pares i germans, que t’obrirà les portes d’un petit secret: Girona enamora.