Sí, costa. He tingut el meu procés, i encara hi soc. No m’imaginava que em costaria tant. Potser al principi era meditat, que portava temps, però un cop ho fas et ve tot. És molt estrany. Cal un procés. Crec que el futbolista no està prou preparat per a aquestes coses. Ara s’està preparant més la ment per a tot això, però té les seves dificultats.

No, i em fa la sensació que tardaré una mica. Primer tens un període d’adaptació i el futbol passa a segon terme, tot és molt recent. Em crida l’atenció fer altres esports i coses. El futbol de moment no m’ha cridat.

Ha estat un procés. Sí que és veritat que la temporada passada va ser dura. A Olot vam baixar, amb tres entrenadors...Va ser un any dur i allà m’ho vaig començar a plantejar. Hem tingut la dificultat afegida que físicament em trobava bé i em veia amb nivell i físic per continuar.

Tenia alguna opció de continuar, però molt poques ofertes. Amb 38 anys, el mercat del futbol es tanca molt. El que no m’acompanyava tant era el cap i la il·lusió. Quan alguna de les dues coses falla t’ho has de replantejar, sempre ho he pensat.

Això també em va fer dubtar molt, que l’última temporada fos amb un descens. Però ho vaig anar posant en una balança i va acabar així.

Va ser una experiència molt bona i que m’hauria agradat fer durar una mica més. Quan estava adaptat a la ciutat, a la llengua i al club, el meu contracte es va acabar i no va haver-hi manera de renovar-lo. El retorn no va ser senzill. Passes de Nova York a Girona i a Olot. Els impactes són forts i costen d’assimilar.

La del futbolista és semblant. Les condicions són bones i molt professionals. Tens totes les necessitats cobertes. El que em va canviar més allà va ser l’entorn. Jo no havia tingut la sort d’estar-hi abans, i va ser increïble. Ho vaig gaudir. Futbolísticament va costar una mica, perquè era a mitja temporada i jo venia de vacances, però la resta la vaig poder gaudir.

Sí, una mica sí. Tinc aquesta sensació. A primera ja hi va haver un comiat, i vaig rebre molts missatges d’estima. Però en aquell moment encara tenia ganes de futbol i de viure experiències. En aquest, ja sabia que s’acabava el futbol per sempre. Estic content de les dues vegades, em fan sentir valorat. Ara el que he aconseguit arribar a entendre és que és normal que em costi. He passat molts anys amb els hàbits molt marcats, amb unes rutines molt concretes i pautades, i tot canvi genera el seu procés d’adaptació.

Hi ha els dos extrems. Va ser una temporada molt dura, no ho vaig passar gens bé. Em va fer falta més temps per poder-ho disfrutar. Ho vivia més com un aficionat que no pas com un integrant de la plantilla. Era el primer capità i me’n sentia poc partícip. Em va fer dubtar molt de tot. Qualsevol jugador vol aportar al camp, i em veia capaç de fer-ho, molt més dels minuts que vaig tenir. Però també vaig arribar a la conclusió que s’havia de gaudir d’alguna manera perquè era un moment històric per al club i la ciutat.

No ha estat senzill, però no ho canviaria. Com a gironí he viscut coses molt maques en l’època més bona de creixement del club. He patit en molts moments i m’he arribat a plantejar si valien la pena tots aquests patiments. Quan estàs al club de la ciutat, les alegries es multipliquen i es potencien, però també quan hi ha aquests moments complicats ho passes malament. Vaig arribar bastant tard al futbol professional, vaig haver de marxar moltes vegades a contracor, però sempre que marxava era amb la intenció de tornar algun dia. I afortunadament, vaig poder viure una cosa inimaginable. Vist ara amb perspectiva, estic content de com ha anat, tot i que no tot ha estat un camí de roses.

Sí,costa molt. També perquè estem en un món en què costa que un jugador estigui molts anys en un mateix club. Sempre he dit que espero que jo sigui l’últim, perquè això voldrà dir que el Girona no tornarà a trepitjar categories com les que va jugar en un passat. I patir en molts moments.

Maleir no, però sí que vaig tenir un moment de molts dubtes. En l’últim play-off, i ho recordem encara amb en Quique [Cárcel], vam tenir una conversa. Li vaig dir que creia que no em veia amb cor de continuar i que era el topall del Girona. Que si no ho havíem aconseguit, no ho aconseguiríem mai. Ell va ser, juntament amb la meva gent propera, qui em va convèncer que hi hauria més opcions. I això és una de les coses que el Girona ha tingut els últims anys, la perseverança. És molt difícil amb els desenllaços tràgics que hem viscut tornar-se a aixecar i a il·lusionar la gent. Jo vaig tenir moments de dubte i quan tens un sentiment tan arrelat, totes aquestes vivències es pateixen més.

Sí, tornava a complir un somni i un objectiu després d’haver marxat. Debutar al futbol professional i on volia. No va ser gaire esperat, estava en un bon moment amb el Llagostera, però la distància entre les dues categories [segona A i segona B] era gran. Per sort, em vaig adaptar bé.

Va ser molt maco. El nom de trivot gironí encara el mantenim en un grup de WhatsApp de tots tres. Ens va encantar. Era un orgull per a nosaltres i crec que vam col·laborar a començar a crear aquest orgull gironí que s’ha instaurat en el club. Es va veure gent de la casa, normal i corrent que et trobaves al carrer, debutar al primer equip. Tenir gironins a la plantilla és bo per crear un vincle i un creixement en l’afició i en la massa social. Allà vam fer un pas.

No em sento llegenda. Sempre m’ha costat valorar-me; crec que m’ha valorat més la gent que jo mateix. Durant el comiat em vaig sorprendre per tots els missatges i trucades que vaig rebre. No m’ho esperava. Em sento que he col·laborat i he posat el meu granet de sorra per ser on som ara com tanta altra gent que segurament no serà tan recordada o reconeguda. Ho he fet de la millor manera que he pogut.

Bé, aquest vincle l’he tingut durant molt de temps. Ja el sentia en el debut, de seguida vaig notar que seria especial. Amb el club hem passat els millors i també els pitjors moments. Que es relacioni el Girona amb part de mi, és un orgull. Hi ha hagut un camí llarg i tots dos ens hem aportat l’un a l’altre dins de les nostres possibilitats.

Bé, tot és molt recent encara. He començat a parlar amb el club, perquè és una cosa que no he amagat mai i com a futbolista sempre he dit que la meva prioritat ha estat el Girona. Crec que ho he demostrat amb el temps, en el seu moment hi va haver opcions de marxar quan les possibilitats del club no eren tan bones i ara un cop he penjat les botes continua sent la meva prioritat. Sempre he cregut que quan tens un sentiment tan arrelat cap a un club o una empresa o institució, treballar-hi és més fàcil i ho fas d’una manera més profunda. Veurem què ens diu el futur, jo també estic baixant a la terra. A mi m’agradaria molt si quadra tant als uns com als altres.

Sobretot m’agradaria estar relacionat amb el futbol i si és amb el Girona, molt millor. Sí que és veritat que des de fa temps no he tingut una vocació molt concreta, com ser entrenador... Ara, suposo que em pot cridar més estar a prop de la gespa, que crec que és on puc aportar més. Però també m’atrau el fet de poder representar el club d’alguna manera. El fet de ser d’aquí Girona em facilita molt conèixer la gent i la seva mentalitat, m’ajuda a empatitzar en tot el que pugui passar a la ciutat. A més, puc tenir credibilitat per tot el que hem viscut junts i pel temps que he estat a Girona. No em tanco portes a res i haig de valorar les possibles coses que puguin sorgir.

Sí, el canvi és total. Amb l’estructura, amb l’estat de Montilivi i amb la gent a les grades, etcètera. Quan vaig arribar, amb dinou anys, ha crescut la massa social i s’ha rejovenit molt, són les coses que em sorprenen més. Això és una feina de molta gent i de picar molta pedra perquè tots els nens i nenes, gironins i gironines, se sentin orgullosos de ser del Girona. Com a gironí m’omple d’orgull.

Sempre he estat un enamorat de la ciutat, he nascut aquí i hi estic molt bé. Quan encara seguia actiu, vaig tenir ganes de muntar negocis a banda del futbol. Amb l’Àlex Granell i en Pere Pons ens vam fer socis a fora del camp. Sí que és veritat quan arribar el moment de deixar el futbol t’entren dubtes del que vindrà, de si seràs capaç de fer-ho i si te’n sortiràs. Com a qualsevol persona que fa un gran canvi a la seva vida, vaig tenir els meus dubtes. A principis d’estiu, tenia més guerra, ara, però, estic en pau amb això. S’ha acabat una etapa que l’he gaudit i ja tinc ganes del que vindrà en un futur.

N’he rebut molts d’excompanys. La gent es pot imaginar que quan estàs en una plantilla de gent jove tots han de ser amics i no és així. Quan s’acaben les temporades, tots segueixen els seus camins, en molts i hi tens menys contacte i deixes de parlar-hi, però vaig rebre molts missatges d’excompanys. Missatges molt macos, per exemple el d’en Felipe Sanchón o el de l’Alex Granell i d’en Pere que per la proximitat em va tocar. També d’exentrenadors de quan era petit. A la Penya Bons Aire és on va començar la meva il·lusió pel futbol.

Estava nerviós. Ho parlava abans de sortir a l’estadi, ho estava més que qualsevol partit. Segurament sabia que era l’ultim i hi havia la família i amics a la grada. Va ser especial per a mi, els hi vaig agrair especialment al club, però també ho vull fer per aquí. Poder-me acomiadar des de Montilivi, trepitjant una gespa tant especial per a mi, és un altre fet que no oblidaré.

M’il·lusiona moltíssim i crec que el club encara no ha tocat el seu sostre. Hi ha marge de creixement, en les últimes temporades s’han fet passos sòlids i importants. S’ha de ser ambiciós, ja ho era quan estàvem a segona i els gironins deien que al club no li interessava pujar a primera divisió. A tothom li interessa. I quan es parla d’Europa s’ha de ser prudent, però crec que s’ha d’anar fent passos. El club està totalment estabilitzat i dirigit per gent que ha demostrat que fa les coses molt bé en totes les àrees.