Míchel s’equivoca molt. Tot i la patxoca que fa veure’ns amb 13 punts de 15 possibles i que l’equip hagi fet història amb la millor arrencada del Girona en el futbol professional. La resolució dels partits és impecable, per això no em convenç. Ens permetem el luxe que ens marquin el 2-3, que tot Granada trempi somiant l’impossible mentre ens fiquen la por al cos. No fa massa ens remuntarien segur, però ara ni ens immutem. Quan sembla que ja ens hem cansat de donar-los peixet, els esquincem amb el 2-4 que els hi clava la daga fins al moll de l’os. Vaja, com Barça, Madrid o City fan sovint, calculant al mil·límetre el desgast necessari que han d’invertir.

Tenim un entrenador que en comptes de fer-se selfies en platges paradisíaques s’ha passat l’estiu estrenyent-se el cap per corregir la debilitat defensiva de l’equip que tants punts ens va privar l’any passat. Avui, som dels més golejadors i dels menys golejats de la lliga. Aquest és el salt de qualitat definitiu que està vivint l’equip. I és obra de Míchel, l’entrenador humil capaç de reconèixer el seu error endèmic i trobar la tecla justa per solucionar-ho sense renunciar a la seva manera d’entendre el futbol. El resultat, el Girona és una màquina de joc.

Una cosa és que fantasiem amb la possibilitat remota d’Europa com l’any passat i l’altra és que a la jornada cinc continuem imbatuts i siguem equip de Champions havent jugat tres partits a domicili. Potser la nova realitat tan ambiciosa de l’equip no és tan anecdòtica, però amb Míchel entre nosaltres, no ens farà res acostumar-nos-hi, perquè no fa massa anys a Girona ens embravíem amb tres passades seguides al peu. Veure un control amb l’interior o una sotana ens semblava samba brasilera. A Girona, el futbol era molt senzill: córrer, mossegar i puntada a seguir a veure si n’enganxàvem una de rebot que acabés a dins. Llavors, posàvem l’autocar i cap a casa. I érem feliços en la ignorància. Ara tenim un entrenador a qui no li agraden els gilipases i vol que juguem als millors estadis com si estiguéssim en una patxanga de carrer.

No cal, Míchel, que et col·loquis a l’aparador d’entrenadors europeus perquè et necessitem aquí, envoltat de rius, passejant pel Barri Vell tot mossegant un xuixo mentre recites els verbs conjugats d’en Xuriguera. Seria una pena que ara que el parles amb gràcia, deixessis de banda la riquesa del català. Així que espero haver-te convençut perquè no ho facis exageradament perfecte tan aviat. Estaria bé que dissimulessis una mica els teus encanteris escrits a la teva llibreta futbolística perquè a aquest ritme algun equip gran assedegat et temptarà, i nosaltres no et volem perdre tan aviat. Amb tu Míchel, futbolísticament estem dibuixant una història que no havíem somniat mai. Abans ja érem immortals, ara, gràcies a tu, vivim en una embriaguesa futbolística feliç perquè ens fas jugar un futbol de billar de manual. Ràpid, precís, preciós i demolidor.