opinió
El Girona de Míchel escriu poesia futbolística
El son és profund, plàcid. Impensable en la nit de diumenge de les últimes hores de les Fires de Sant Narcís, conscienciant-nos pel primer dilluns laboral del canvi d’hora que invita a arrecerar-se aviat a casa fugint de la foscor de la tarda. Però enguany no serà negra nit. La causa necessita el més apassionat joglar per cantar la gesta. Ara sí, som líders en solitari. Ni l’èpica madridista forjada en l’esperit de Juanito pot doblegar el Rayo amb la intenció d’esquinçar-nos el somni de dormir al capdamunt de la classificació almenys durant una setmana.
El Girona continua escrivint versos d’art major en cada partit, exalçant la bellesa del joc i obtenint incomptables alabances d’un auditori cada vegada més nombrós i encisat. Però a Montilivi fa temps que gaudim de la rima consonant que ens regala l’equip tot assaborint cada triangulació com si fossin versos alexandrins de feliç precisió tècnica. Míchel brinda un llenguatge futbolístic poèticament formal, que ara recull els fruits, i flueix en una musicalitat rítmica total, fent les delícies d’un aficionat que viu Montilivi com un locus amoenus modern on palpa l’èxtasi. Carpe diem, gironins!
Míchel sap, però, que la glòria de l’avui és vana com el tempus fugit si no es forja en cada entrenament, en les minúcies del dia a dia, lluny dels aplaudiments enlluernadors. La seva retòrica amb els jugadors és clara, directa i convincent: sou un grup molt fort i unit que us heu guanyat aquest triomf poètic perquè treballeu com autèntics artesans. Per vèncer a Vallecas i continuar en el núvol, quan sortiu al camp, heu de fer el millor entrenament de la vostra vida.
I així s’entén com Míchel té la rima perfecta per extreure la millor versió de cada jugador. Savinho, Iván Martín, Gazzaniga, Eric Garcia en són exemples. Oblidats, ara semblen d’or. Oriol Romeu, Taty Castellanos o Santi Bueno en són l’exemple a la inversa. De colossals, ara vagaregen entre la mediocritat i l’ostracisme. Amb un equip tècnic així, fins i tot jo em creuria tocat pels déus i a l’entrenament lluitaria cada pilota com si m’hi jugués la vida.
El Girona de Míchel continuarà escrivint l’èpica fins que les muses ho permetin. Qui sap fins on arribarà la seva benevolència? Mentrestant, l’entrenador, amb el pseudònim artisticopoètic de Míchel català, que sap que la inspiració ens ha d’agafar treballant, dissabte escriurà un altre vers en la seva miscel·lània poètica futbolística particular: visitarà casa seva, Vallecas, l’estadi que tant l’ha aplaudit i lloat, com a líder de primera divisió.