La sensació que tenim és la de tornar a guanyar aquest cap de setmana en un partit important a casa contra l’Osasuna. És veritat que quan estàs en una dinàmica tan positiva i et col·loques a dalt lluitant per posicions europees, quan arriba una ratxa una mica negativa t’has de centrar molt més per capgirar-la. La temporada és molt llarga i sempre hi ha moltes dinàmiques diferents, però és veritat que està sent un curs meravellós i només amb una dinàmica positiva. Al final els equips grans, el millor que tenen és que saben capgirar de pressa les dinàmiques negatives quan arriben i ara és el moment de fer-ho.

És veritat. També han estat rivals directes, excepte el Mallorca, que està en la zona mitjana/baixa de la classificació. Al final el que hem fet és aprendre de cadascuna d’aquestes derrotes, perquè com dius han estat totes diferents. Ja les hem vist i les hem analitzat.

Una cosa molt positiva que hem tingut durant tota la temporada és que l’equip no està gaire centrat en quins equips estan en la nostra lluita i els punts que tenim de marge. Potser ara una mica més perquè s’acosta el tram final, però el millor que tenim nosaltres és que sempre pensem només en el següent partit i ara és el de l’Osasuna. Sempre he dit que quan penses en la meta abans que en el camí és quan t’equivoques i arriben les confusions. Crec que l’equip està enfocat només en el cap de setmana, que és el que ens portarà estar allà al final.

Aquí hi ha gent que ha viscut de tot. Coses molt boniques i unes altres que no tant. Amb el que estem vivint ara no tremolen tant les cames com quan t’estàs jugant el descens, que sí que és més una cosa de vida o mort. Ara estem jugant per una cosa molt bonica i increïble, impensable fins fa no gaire. Qualsevol equip quan ho aconsegueix fa una gran festa perquè entres a la competició més important a nivell de clubs. Encara ens queda molta feina per fer, però si aquest Girona ho aconsegueix serà una fita increïble.

En el moment i en la jornada que estem, no entrar a Europa voldria dir que l’equip s’ha ensorrat en les últimes jornades. Això no és el que volem ni el que transmet l’equip. Està clar que al cap hi tenim voler entrar a la Champions, que és una cosa molt complicada i que s’aconsegueix des de la jornada u fins a la trenta-vuit. L’equip ha lluitat per això tota la temporada i ho volem aconseguir, per descomptat.

Quan vaig arribar i vaig veure el nivell que hi havia a l’equip, el tècnic i la seva manera de transmetre als jugadors la idea de joc, el nivell als entrenaments... Recordo que parlant amb Míchel, com que jo ja havia viscut el que era entrar a Europa recentment amb la Real Sociedad, li vaig dir que l’equip em recordava molt aquell primer any a la Real. Hi ha jugadors amb gana que comencen a trencar el seu sostre. Li vaig comentar que creia que podíem entrar a Europa amb aquesta plantilla i ell em va dir que també ho pensava.

Aquest himne és especial. Tots els jugadors que arribem a l’elit i els que no, sempre somiem en algun moment viure un partit d’aquesta magnitud. Una competició europea és una cosa molt diferent de tota la resta. És molt bonic, però és d’una exigència màxima físicament i mentalment. Jugues molts partits a vida o mort. T’hi jugues molt un dia entre setmana, però després el cap de setmana també t’hi jugues molt en la lliga. Necessites una plantilla llarga i competitiva. T’exigeix estar menys a casa, més temps viatjant... Tot i això és increïble i molt bonic. No sé si m’ho imagino, però vull que sigui una realitat que l’himne de la Champions soni a Montilivi. En un estadi on he viscut un ascens a primera i moments no tan bonics, i tota aquesta gent que ha viscut tant i que ha patit i plorat al camp... Que aquesta gent pugui escoltar aquest himne amb l’equip de la seva vida i de la seva ciutat, crec que seria una cosa que faria que a tots se’ns posés la pell de gallina.

Amb el Girona, més enllà de guanyar un títol que no es pot descartar en els pròxims anys, sí que ho seria. Si m’arriben a dir el primer dia que vaig arribar al Girona que es podria viure una Champions a Montilivi, hauria dit que era impossible. Seria una cosa molt gran. És veritat que ara que és tan tangible és molt bonic i sembla que es pot donar, però si el Girona continua fent les coses com les està fent no descarto que algun dia puguem guanyar un títol, que és una cosa increïble.

Si soc sincer, va ser una derrota dura. Teníem molta il·lusió posada en la copa i ja estàvem a quarts de final. El sorteig amb el Mallorca, sent realistes, no era contra el rival més difícil de l’eliminatòria i ens trobàvem en un bon moment, com en tota la temporada. Va ser una garrotada forta, però al final les grans victòries i les derrotes importants són les que et fan aprendre. Va ser una derrota dolorosa, però crec que ens ha marcat per bé, a l’equip.

Arribar l’últim dia del mercat, quan l’equip ja fa mesos que s’entrena, és una situació complexa. Encara més quan hi ha una base de temporades anteriors amb Míchel, que és el cap de tot això perquè és la seva idea i el seu plantejament. Ell ho transmet molt bé als jugadors i és molt important. És veritat que d’on venia jo [el Getafe] al Girona són pols oposats en la idea de joc. Sabia que havia de tenir paciència. També amb mi mateix, perquè en general en tinc poca. Ho havia de fer per anar-me adaptant perquè no seria fàcil i havia de tenir els cinc sentits centrats en el que el mister demanava, perquè no era una cosa que hagués viscut l’últim any. Però hi va haver, i hi ha, una molt bona connexió amb tot el grup. És una de les claus per les quals estem a dalt. Som una família i el dia a dia és increïble. Els entrenaments són amb bon ambient i tot plegat fa que la gent vingui a disfrutar treballant. Per tot això se m’ha fet més fàcil, i també gràcies a Míchel. Té una idea complexa, però molt atractiva per al jugador perquè sempre vol anar a buscar el rival, ser protagonista amb la pilota, que busquem porteria... És molta informació, però ho sap transmetre molt bé i t’ho deixa tot molt clar.

Aquesta resposta la pot donar qualsevol que sàpiga i miri futbol. En el futbol no hi ha una única proposta. Tothom juga amb les armes amb què creu que sumarà punts, perquè al final la competició són punts i guanyar partits. Cadascú ho fa de la manera que pensa que li va millor. Per descomptat, a mi i als jugadors d’atac, si els ho preguntes et diran sempre que la idea de Míchel és la que més els agrada, tenint la pilota i collant el rival amb pilota i sense anant a robar a dalt. Però a la màxima competició tot és lícit.

Jo m’adapto a qualsevol posició, però sempre dic que encara que siguis polivalent hi ha posicions on et sents millor, i a mi m’agrada jugar molt a prop de la porteria, sent pesat amb els defenses rivals buscant l’esquena, pressionar a dalt i intentar marcar gol quan pugui. Hi ha zones on estic més a gust, és clar.

Perquè soc petitet [riu]. De fet, vaig començar de central al Múrcia perquè tenia jerarquia. Tal com estava el partit, que el Mallorca no atacava i nosaltres teníem més gent a dalt, ho facilitava. Crec que la idea de Míchel de voler atacar sempre fa que en totes les posicions del centre del camp i del davant la gent s’hi adapti molt bé. Hi ha l’exemple d’Iván Martín, també. Com que la idea sempre és atacar, el mister et deixa expressar-te al camp en totes les posicions.

Sí. Em sento molt a gust, amb molta connexió amb els jugadors de dalt. En els onze partits que queden m’agradaria marcar quinze gols, és clar. A mi el que més m’agrada és crear ocasions. Els jugadors de dalt sempre volem ser decisius. Aquesta és la paraula que més m’agrada en el futbol i és la més difícil. El gol i l’assistència és el més complicat i el que sempre intento.

La granota de treball sempre hi és, sempre la porto al cotxe. Sí que és veritat que amb el pas dels anys un es va coneixent millor i el meu cap sempre abans d’un partit només pensa a treball i treball. Quan treballes és quan estàs a tot arreu. Si ets pesat sempre tens l’oportunitat i el moment. Si no fas això és més difícil que arribi la resta. Sempre enfoco els partits pensant en això i la resta ja vindrà.

Toco ferro! No vull parlar gaire alt, però és veritat que aquesta temporada m’estan respectant molt les lesions. Crec que és una combinació de tot. En el futbol actual, que és molt més físic, el club ho està fent molt bé. Es porta el control de tots els jugadors de força, cadascú treballa el que ha de fer, s’està controlant molt el son... S’estan fent moltes coses bé i es deixen poques coses a l’atzar. És una cosa de valorar del club i de la gent que treballa i no se la sent. Tota la gent que ve el dia que la necessites encara que no hi hagi entrenament. Aquesta gent que no està en el centre d’atenció són els culpables que l’equip estigui tan bé i rendint així.

Si parlo del primer any, no teníem ni lloc per entrenar-nos. Ho fèiem en un trosset de camp que no era ni de futbol 7, era un rectangle estrany allà al costat de Montilivi que ara és el pàrquing. Fèiem el que podíem allà i ens anàvem a entrenar on podíem i on ens deixàvem. No teníem gimnàs ni res i vam pujar a primera divisió. No hi ha comparació possible. Després, gràcies a tot això és quan venen jugadors com Blind, Dovbyk, Tsygankov o Savinho, perquè ja hi ha una estructura gràcies a una feina de club que no es veu i que a poc a poc va creixent. Ara es farà la ciutat esportiva pròpia, que tindrà moltes més eines. És un canvi brutal a nivell de club. A la vegada, però, internament hi ha la mateixa gent que hi havia quan vaig arribar. Aquesta gent són els veritables herois perquè el club no hagi pagat tots els alts i baixos que ha tingut amb el descens i els no ascensos. Ells són els que han estat treballant cada dia. Tots ells han fet arribar el club a aquest nivell en tots els sentits, però ni de bon tros el Girona està al seu sostre. Veig un club que abans estava en creixement i ara ha crescut molt, però no li veig un sostre. Si els pròxims anys són com sembla, pot ser un salt molt gran a nivell de club.

Sí, però en la nostra mentalitat cada cap de setmana tenim un nivell d’exigència que ens fa anar a buscar els tres punts. L’equip ja està molt conscienciat del que ha de fer a casa en els pròxims partits, que és sumar els tres punts, perquè sabem que hem de ser molt forts a Montilivi per aconseguir l’objectiu que volem.

Sempre que has jugat en un club és un partit que el tens marcat en el calendari. Tornaré al Coliseum, a Getafe, on tinc molts amics. He compartit vestidor amb pràcticament tots els companys i tinc molt bona relació amb tots ells. És un partit especial, que l’enfocaré com tots els altres, però amb un afecte diferent per haver estat allà. El meu cap, però, estarà centrat a competir com sempre en tots els partits.