Girona

BENJAMí COLOMER

expresident del girona fc (1959-67)

“Porto el Girona molt a dins meu”

“El Girona no només s’està jugant la Champions, també l’hegemonia d’acabar com a primer català”

“L’arbitratge molt sovint ha estat una pega per al nostre Girona”

Tal com anaven les coses en la lliga, el Girona havia d’haver portat un migcampista durant el mercat d’hivern
La gent que diu que el Girona no té ànima que vinguin aquí i vegin el que l’equip es guanya al camp; el City no és el Girona
Els horaris en el futbol es fragmenten cada vegada més, i això s’ha de canviar; la joventut s’adapta massa ràpidament

Benjamí Colomer (Girona, 1930) va néixer el mateix any que es va fundar el Girona FC. Ha estat soci, directiu, president i jugador del club gironí, i ara viu, emocionat, el moment històric de l’entitat, tot sense deixar el seu esperit crític i constructiu que el caracteritza.

Com està veient aquesta temporada del Girona?
Molt bé... és clar! Vam passar per un mal moment, però és normal perquè a tots els equips els passa. Després el Girona s’ha trobat que té una plantilla molt petita, i és clar, les lesions i les expulsions acaben notant-se en el rendiment.
Vostè esperava algun fitxatge en el mercat d’hivern?
Tal com anaven les coses, havien d’haver fitxat un migcampista i potser hauríem passat millor aquesta davallada, que és normal. Per sort, he llegit aquests dies que l’artilleria torna a estar a punt.
La Champions és l’objectiu del club. Com ho veu?
En el moment actual, estem disputant l’hegemonia de ser el primer equip a Catalunya, per sobre del Barça, en la lliga. Al mateix temps, ser a la Champions. Quedar segons és molt important pel que representa i per ser a la supercopa a Aràbia, un prestigi mundial.
Queden 24 punts, 12 a Montilivi, l’objectiu estaria tancat si es guanya a casa...
Sí, i també la segona plaça. Serà important guanyar els partits de casa, sobretot contra el Barcelona.
Aquesta temporada hem vist coses difícils d’imaginar, com el Girona líder de la lliga.
Al principi no, però després de veure partits brillants de l’equip, cada cop m’ho imaginava més. Ara bé, l’actuació del VAR ens ha ajudat poc.
A què es refereix?
El VAR és un enemic del futbol, s’està carregant aquest esport. És una eina que volia impartir justícia i ara hi ha més interpretacions. És com si un malalt rebés quatre interpretacions de metges diferents del seu cas. Aquesta eina ha desautoritzat l’àrbitre principal, i això no pot ser. On s’és vist?
S’ha superat un tram de competició amb una davallada de resultats. A què creu que és degut?
Ha sigut una davallada clàssica de tots els equips, sobretot el més decisiu han sigut les lesions. Al camp del Madrid, jo crec que s’hauria d’haver jugat més per competir i treure un bon resultat. Tothom els coneix i no els pots anar a buscar a dalt amb facilitat. A més, amb les baixes en defensa, s’hauria d’haver tingut un criteri encara més defensiu.
Malgrat tot, l’equip continua ferm a la part alta.
Sí, sí... mira, el futbol no té secrets. Hi ha un partit que el rival s’escapa i fa gol. Hi ha moltes circumstàncies, com tenir la sort del teu costat o de l’altre. Es va poder veure en el darrer partit al camp del Getafe.
Avui dia, en el futbol hi ha molt d’anàlisis, estadístiques, dades... Com ho valora?
Ui, sí. El futbol no s’ha inventat pas ara. Ja fa molts anys que corre. Creu-me que és molt més senzill del que molta gent es pensa.
La figura de Míchel ha impactat fort. Com d’important és?
Sí, Míchel és un molt bon tècnic. És un home que viu els partits amb molta intensitat i ha influït molt en l’ascensió de l’equip en els darrers anys. S’ha notat molt quan ell no ha estat a la banda; els jugadors jugaven de manera diferent.
En els anys cinquanta, seixanta i setanta va formar part de directives del club. Com es fitxava abans?
Abans els directius també eren una espècie de secretari tècnic. Era una altra època. Tenies ex-jugadors que et veien i et proposaven jugar. La meva idea fonamental sempre havia sigut fer un equip amb gent de la província, al màxim jugadors de casa.
Vostè va formar part dels “set magnífics”, claus per passar de Vista Alegre a Montilivi.
Sí, el Girona tenia l’estadi de Vista Alegre en un estil de propietat, se’n deia cens, pagàvem un lloguer i al final d’any pagaves una part més. Durant la guerra es va deixar de pagar i la propietat ho va reclamar. Sembla que hi va haver alguna martingala, no vaig poder saber mai el que va passar exactament. Llavors el club va passar a un lloguer amb una concessió de 20 anys. Es va passar de pagar dues-centes o tres-cents pessetes al mes, a pagar-ne dues mil o tres mil...
Com va entrar a la directiva?
Quan s’acabava el pla de Vista Alegre, es va començar a parlar de l’adaptació de Vista Alegre després que s’arribés un acord amb l’Ajuntament per requalificar el camp. Recordo anar a assembles del club on jo em volia presentar per al càrrec de president i en una em vaig aixecar i vaig marxar. Ja us ho fareu, els vaig dir.
Però va tornar!
Vaig canviar d’opinió... Vaig dir que s’havia de crear una comissió gestora i vaig prendre la iniciativa juntament amb els quatre socis més antics. Va ser una època difícil en què socis anònims feien campanyes en contra del nou camp al diari. Constantment, i als del diari ja els interessava, així venien més paper.
Com ho va gestionar?
Com que jo sabia qui eren, vaig arribar a un acord que consistia a deixar entrar quatre homes de futbol a la junta. Jo vaig quedar en segon pla, centrant-me més en les obres del nou camp.
El compromís era ferm en la directiva?
Al cap d’uns mesos hi va haver tres directius que van veure que no hi havia manera de gratar res i van fugir. Llavors en Sagué també va plegar. Vam fer una reunió els que quedàvem i en Narcís Codina va demanar ser el president i en Mei era el director tècnic. Durant tres anys, el camp s’anava fent i vam fer crèdits. Llavors esportivament hi va haver algun embolic i vaig tornar a quedar sol. Aquell any vam tornar a fer la promoció i no vam pujar per culpa de l’arbitratge, una vegada més. Ha passat moltes vegades aquí, al club.
I aquí apareixen els “set magnífics” i Montilivi.
Llavors va sortir l’oportunitat de comprar els terrenys de Montilivi. Costaven 7 milions de pessetes i es va repartir entre els set que érem i que vam posar diners de la nostra butxaca.
El club s’ha anat fent gran. Qui voldria destacar?
Esmentaria en Joan Mis, també l’Escudero, de la Jonquera, que va agafar el club en un moment difícil. En Josep M. Fauró, que es va arruïnar pel Girona. Per descomptat el pare i fill Roche, que quan van plegar no van deixar el club a l’estacada sinó que hi van posar en Josep Gusó, una persona que havia jugat a futbol i va acabar portant l’equip a segona divisió.
I en l’era moderna, n’ha viscut de tots colors.
No se’n parla gaire, de l’Oriol Alsina; hi va estar una temporada, però va ser qui va portar Pablo Machín, que per a mi ha estat fonamental en el Girona; rep garrotades esportivament i aguanta. Per mi és de les figures més importants de la història del club, encara més que Míchel, sense treure-li cap mèrit. No tenia tanta estructura al voltant.
Va marxar per la porta del darrere?
Sí, va tenir l’equivocació de marxar a Sevilla, a jugar a Europa. Allà passa com a Barcelona, tenen socis que es pensen que són els millors i ho han de guanyar tot. Aquí tenia un projecte.
El Girona, però, ha continuat fent camí.
En el futbol no tot són fitxatges i màrqueting. També hi ha romanticisme. El Girona, ara mateix, té un bloc principal de plantilla increïble...
Quin són els que li agraden més?
Per mi Savinho és bàsic o també en David López, que sembla Beckenbauer allà al darrere i va ser un fitxatge molt criticat. L’Aleix o Dovbyk també.
Es diu que el Girona “no té història”. Què n’opina?
Que en té dues! Abans del 36 i després del 36.Encara recordo les trampes de la federació espanyola permetent fitxar dos jugadors a la Ferroviària de Madrid. Es van reforçar il·legalment i van guanyar el Girona. Tenien interès que pugés el Saragossa. Ara passen coses, també; mira el dia del Madrid, contra l’Almeria, o els gols anul·lats de l’Athletic.
Troba a faltar equips catalans en el futbol professional?
Potser sí, però el que és dolent per al futbol català és el Barça. Ho han fet mal bé tot i estiren dels planters de clubs més petits. Aquests nois tan bons tenen pocs números per jugar en el primer equip i tampoc acabaran tornant a Girona. A banda que quan van al Barça ja costen el doble.
Canviant una mica de tema, què s’ha de fer amb Montilivi?
Montilivi s’ha de conservar. Quan anava als meus seients de tribuna veia un estadi que s’ha arreglat molt. Ara bé, estaria bé cobrir un altre tros de graderia... Quan vam comprar els terrenys sabíem que tindríem alguns problemes, però vam contractar empreses de nivell i amb un pressupost de garanties, sense anar a fer coses barates i ràpides.
Vostè és un dels socis més antics. Com ho viu?
Diuen que soc el 3, però jo em penso que soc el número 1, fa molts anys que no es revisa. Des del 1946 que en soc. Em va saber greu veure desaparèixer la rajola que hi havia dels “set magnífics” a tribuna. Se’n va anar en orris amb les remodelacions. Era de ceràmica de la Bisbal i va costar molt. Són detalls que s’han de cuidar.
La ciutat esportiva ja és una realitat.
Això és un gran pas endavant per al club. En la meva època el futbol vivia exclusivament de les taquilles i els socis. Ni marxandatge, ni anuncis, ni televisions...
I cap subvenció pública?
No, érem el club amb més nois de la ciutat, de 12 a 17 anys, i encara venien alguns presidents d’altres clubs esportius, que sí que rebien diners, a intentar entrar de franc al futbol. Jo els deia que havien de passar per taquilla. Sí, home!
El futbol era molt seguit, no?
Exacte. Gràcies al futbol la societat s’estalviava llits. El circ que diuen ara.
El 2017 el City va entrar en el Girona. Diuen que el club ara no té ànima. Com ho veu?
Que vinguin aquí i ho vegin. El Girona s’ho guanya tot al camp, no hi ha cap equip a Espanya que jugui un joc tan vistós com el nostre. Hi ha algun avantatge, sí, però el Girona és el Girona i el City, el City.
I la massa social del club creix.
Abans venia molta gent també a veure el partit amb el tren de Sant Feliu a Vista Alegre. Ara en veus de tota la província i fins i tot de Perpinyà. Tot i que els horaris cada vegada són més fragmentats. Avui dia tothom s’adapta, i ningú fa res per canviar-ho. La joventut hauria de protestar una mica més pel calendari.
Tot i no poder anar al camp, com viu el moment de l’equip?
Diuen que quan et fas gran perds interès, però no és el meu cas. El Girona sempre estarà a davant de tot. Quan era jove vaig triar jugar a futbol amb el club i porto el Girona molt a dins meu, i així serà fins que em mori.
L’equip té la Champions a prop...
Sí, seria collonut. Abans era la copa d’Europa i ara s’inventa un nou format... Tot és un negoci. Haurem de tenir una plantilla de 24, no de 17 o 18 com aquest any. En Míchel fa pocs canvis i d’ara endavant no es podrà anar així.
A l’estiu preveu molta feina a les oficines, no?
S’haurà de fitxar, i en abundància. Els centrals també són jugadors grans, la direcció esportiva té feina. Encara sort que en Tebas, que és un gran president, mira pels clubs, l’exemple és el CVC per construir.
Què és l’“Orgull Gironí’’ per a vostè?
Per a mi es veu reflectit en un jugador de la meva època, que li deien Rajà –Manel Trias–. Quan ell sortia, tot l’equip mirava endavant, com en Pere Pons, que m’hauran d’explicar per què no és en el Girona. Ells deuen saber el perquè...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)