“Porto el Girona molt a dins meu”

Molt bé... és clar! Vam pas­sar per un mal moment, però és nor­mal perquè a tots els equips els passa. Després el Girona s’ha tro­bat que té una plan­ti­lla molt petita, i és clar, les lesi­ons i les expul­si­ons aca­ben notant-se en el ren­di­ment.

Tal com ana­ven les coses, havien d’haver fit­xat un mig­cam­pista i pot­ser hauríem pas­sat millor aquesta dava­llada, que és nor­mal. Per sort, he lle­git aquests dies que l’arti­lle­ria torna a estar a punt.

En el moment actual, estem dis­pu­tant l’hege­mo­nia de ser el pri­mer equip a Cata­lu­nya, per sobre del Barça, en la lliga. Al mateix temps, ser a la Cham­pi­ons. Que­dar segons és molt impor­tant pel que repre­senta i per ser a la super­copa a Aràbia, un pres­tigi mun­dial.

Sí, i també la segona plaça. Serà impor­tant gua­nyar els par­tits de casa, sobre­tot con­tra el Bar­ce­lona.

Al prin­cipi no, però després de veure par­tits bri­llants de l’equip, cada cop m’ho ima­gi­nava més. Ara bé, l’actu­ació del VAR ens ha aju­dat poc.

El VAR és un ene­mic del fut­bol, s’està car­re­gant aquest esport. És una eina que volia impar­tir justícia i ara hi ha més inter­pre­ta­ci­ons. És com si un malalt rebés qua­tre inter­pre­ta­ci­ons de met­ges dife­rents del seu cas. Aquesta eina ha desau­to­rit­zat l’àrbi­tre prin­ci­pal, i això no pot ser. On s’és vist?

Ha sigut una dava­llada clàssica de tots els equips, sobre­tot el més deci­siu han sigut les lesi­ons. Al camp del Madrid, jo crec que s’hau­ria d’haver jugat més per com­pe­tir i treure un bon resul­tat. Tot­hom els coneix i no els pots anar a bus­car a dalt amb faci­li­tat. A més, amb les bai­xes en defensa, s’hau­ria d’haver tin­gut un cri­teri encara més defen­siu.

Sí, sí... mira, el fut­bol no té secrets. Hi ha un par­tit que el rival s’escapa i fa gol. Hi ha mol­tes cir­cumstàncies, com tenir la sort del teu cos­tat o de l’altre. Es va poder veure en el dar­rer par­tit al camp del Getafe.

Ui, sí. El fut­bol no s’ha inven­tat pas ara. Ja fa molts anys que corre. Creu-me que és molt més sen­zill del que molta gent es pensa.

Sí, Míchel és un molt bon tècnic. És un home que viu els par­tits amb molta inten­si­tat i ha influït molt en l’ascensió de l’equip en els dar­rers anys. S’ha notat molt quan ell no ha estat a la banda; els juga­dors juga­ven de manera dife­rent.

Abans els direc­tius també eren una espècie de secre­tari tècnic. Era una altra època. Tenies ex-juga­dors que et veien i et pro­po­sa­ven jugar. La meva idea fona­men­tal sem­pre havia sigut fer un equip amb gent de la província, al màxim juga­dors de casa.

Sí, el Girona tenia l’estadi de Vista Ale­gre en un estil de pro­pi­e­tat, se’n deia cens, pagàvem un llo­guer i al final d’any paga­ves una part més. Durant la guerra es va dei­xar de pagar i la pro­pi­e­tat ho va recla­mar. Sem­bla que hi va haver alguna mar­tin­gala, no vaig poder saber mai el que va pas­sar exac­ta­ment. Lla­vors el club va pas­sar a un llo­guer amb una con­cessió de 20 anys. Es va pas­sar de pagar dues-cen­tes o tres-cents pes­se­tes al mes, a pagar-ne dues mil o tres mil...

Quan s’aca­bava el pla de Vista Ale­gre, es va començar a par­lar de l’adap­tació de Vista Ale­gre després que s’arribés un acord amb l’Ajun­ta­ment per requa­li­fi­car el camp. Recordo anar a assem­bles del club on jo em volia pre­sen­tar per al càrrec de pre­si­dent i en una em vaig aixe­car i vaig mar­xar. Ja us ho fareu, els vaig dir.

Vaig can­viar d’opinió... Vaig dir que s’havia de crear una comissió ges­tora i vaig pren­dre la ini­ci­a­tiva jun­ta­ment amb els qua­tre socis més antics. Va ser una època difícil en què socis anònims feien cam­pa­nyes en con­tra del nou camp al diari. Cons­tant­ment, i als del diari ja els interes­sava, així venien més paper.

Com que jo sabia qui eren, vaig arri­bar a un acord que con­sis­tia a dei­xar entrar qua­tre homes de fut­bol a la junta. Jo vaig que­dar en segon pla, cen­trant-me més en les obres del nou camp.

Al cap d’uns mesos hi va haver tres direc­tius que van veure que no hi havia manera de gra­tar res i van fugir. Lla­vors en Sagué també va ple­gar. Vam fer una reunió els que quedàvem i en Narcís Codina va dema­nar ser el pre­si­dent i en Mei era el direc­tor tècnic. Durant tres anys, el camp s’anava fent i vam fer crèdits. Lla­vors espor­ti­va­ment hi va haver algun embo­lic i vaig tor­nar a que­dar sol. Aquell any vam tor­nar a fer la pro­moció i no vam pujar per culpa de l’arbi­tratge, una vegada més. Ha pas­sat mol­tes vega­des aquí, al club.

Lla­vors va sor­tir l’opor­tu­ni­tat de com­prar els ter­renys de Mon­ti­livi. Cos­ta­ven 7 mili­ons de pes­se­tes i es va repar­tir entre els set que érem i que vam posar diners de la nos­tra but­xaca.

Esmen­ta­ria en Joan Mis, també l’Escu­dero, de la Jon­quera, que va aga­far el club en un moment difícil. En Josep M. Fauró, que es va arruïnar pel Girona. Per des­comp­tat el pare i fill Roche, que quan van ple­gar no van dei­xar el club a l’esta­cada sinó que hi van posar en Josep Gusó, una per­sona que havia jugat a fut­bol i va aca­bar por­tant l’equip a segona divisió.

No se’n parla gaire, de l’Oriol Alsina; hi va estar una tem­po­rada, però va ser qui va por­tar Pablo Machín, que per a mi ha estat fona­men­tal en el Girona; rep gar­ro­ta­des espor­ti­va­ment i aguanta. Per mi és de les figu­res més impor­tants de la història del club, encara més que Míchel, sense treure-li cap mèrit. No tenia tanta estruc­tura al vol­tant.

Sí, va tenir l’equi­vo­cació de mar­xar a Sevi­lla, a jugar a Europa. Allà passa com a Bar­ce­lona, tenen socis que es pen­sen que són els millors i ho han de gua­nyar tot. Aquí tenia un pro­jecte.

En el fut­bol no tot són fit­xat­ges i màrque­ting. També hi ha roman­ti­cisme. El Girona, ara mateix, té un bloc prin­ci­pal de plan­ti­lla increïble...

Per mi Savinho és bàsic o també en David López, que sem­bla Becken­ba­uer allà al dar­rere i va ser un fit­xatge molt cri­ti­cat. L’Aleix o Dovbyk també.

Que en té dues! Abans del 36 i després del 36.​Encara recordo les tram­pes de la fede­ració espa­nyola per­me­tent fit­xar dos juga­dors a la Fer­roviària de Madrid. Es van reforçar il·legal­ment i van gua­nyar el Girona. Tenien interès que pugés el Sara­gossa. Ara pas­sen coses, també; mira el dia del Madrid, con­tra l’Alme­ria, o els gols anul·lats de l’Ath­le­tic.

Pot­ser sí, però el que és dolent per al fut­bol català és el Barça. Ho han fet mal bé tot i esti­ren dels plan­ters de clubs més petits. Aquests nois tan bons tenen pocs números per jugar en el pri­mer equip i tam­poc aca­ba­ran tor­nant a Girona. A banda que quan van al Barça ja cos­ten el doble.

Mon­ti­livi s’ha de con­ser­var. Quan anava als meus seients de tri­buna veia un estadi que s’ha arre­glat molt. Ara bé, esta­ria bé cobrir un altre tros de gra­de­ria... Quan vam com­prar els ter­renys sabíem que tindríem alguns pro­ble­mes, però vam con­trac­tar empre­ses de nivell i amb un pres­su­post de garan­ties, sense anar a fer coses bara­tes i ràpides.

Diuen que soc el 3, però jo em penso que soc el número 1, fa molts anys que no es revisa. Des del 1946 que en soc. Em va saber greu veure des­a­parèixer la rajola que hi havia dels “set magnífics” a tri­buna. Se’n va anar en orris amb les remo­de­la­ci­ons. Era de ceràmica de la Bis­bal i va cos­tar molt. Són detalls que s’han de cui­dar.

Això és un gran pas enda­vant per al club. En la meva època el fut­bol vivia exclu­si­va­ment de les taqui­lles i els socis. Ni mar­xan­datge, ni anun­cis, ni tele­vi­si­ons...

No, érem el club amb més nois de la ciu­tat, de 12 a 17 anys, i encara venien alguns pre­si­dents d’altres clubs espor­tius, que sí que rebien diners, a inten­tar entrar de franc al fut­bol. Jo els deia que havien de pas­sar per taqui­lla. Sí, home!

Exacte. Gràcies al fut­bol la soci­e­tat s’estal­vi­ava llits. El circ que diuen ara.

Que vin­guin aquí i ho vegin. El Girona s’ho gua­nya tot al camp, no hi ha cap equip a Espa­nya que jugui un joc tan vistós com el nos­tre. Hi ha algun avan­tatge, sí, però el Girona és el Girona i el City, el City.

Abans venia molta gent també a veure el par­tit amb el tren de Sant Feliu a Vista Ale­gre. Ara en veus de tota la província i fins i tot de Per­pinyà. Tot i que els hora­ris cada vegada són més frag­men­tats. Avui dia tot­hom s’adapta, i ningú fa res per can­viar-ho. La joven­tut hau­ria de pro­tes­tar una mica més pel calen­dari.

Diuen que quan et fas gran perds interès, però no és el meu cas. El Girona sem­pre estarà a davant de tot. Quan era jove vaig triar jugar a fut­bol amb el club i porto el Girona molt a dins meu, i així serà fins que em mori.

Sí, seria collo­nut. Abans era la copa d’Europa i ara s’inventa un nou for­mat... Tot és un negoci. Hau­rem de tenir una plan­ti­lla de 24, no de 17 o 18 com aquest any. En Míchel fa pocs can­vis i d’ara enda­vant no es podrà anar així.

S’haurà de fit­xar, i en abundància. Els cen­trals també són juga­dors grans, la direcció espor­tiva té feina. Encara sort que en Tebas, que és un gran pre­si­dent, mira pels clubs, l’exem­ple és el CVC per cons­truir.

Per a mi es veu reflec­tit en un juga­dor de la meva època, que li deien Rajà –Manel Trias–. Quan ell sor­tia, tot l’equip mirava enda­vant, com en Pere Pons, que m’hau­ran d’expli­car per què no és en el Girona. Ells deuen saber el perquè...