La dimensió meteòrica
El Girona assaboreix una remuntada apoteòsica contra el Barça que fa realitat les expectatives més ambicioses amb la classificació per a la Champions
És l’equip que ha necessitat menys temporades a primera divisió per arribar a la màxima competició continental
El què i el com, motiu d’orgull del Girona tota la temporada, tornaven a agafar força en una altra jornada memorable a Montilivi. Entossudit a superar cims, l’equip de Míchel va fer realitat les expectatives més ambicioses i va triar un guió èpic. Si l’accés matemàtic a competició europea havia arribat contra un Cadis enfonsat en la zona de descens, la classificació per a la Champions va ser a partir d’una remuntada apoteòsica per deixar el Barça sense resposta, tornar-li a marcar quatre gols –com a Montjuïc– i fer sonar l’himne de la Champions a Montilivi. Només valia la victòria per assegurar a quatre jornades del final, el Barça guanyava i dominava, però va aparèixer Portu i ho va capgirar tot. Pell de gallina al camp i a la graderia. I festa grossa posterior, primer a la gespa, després els protagonistes en petit comitè i un grapat d’aficionats al centre de la ciutat. Tocava celebrar una jornada que quedarà marcada en la memòria col·lectiva blanc-i-vermella.
El Girona, que fa dos anys competia a segona divisió A, ha tocat sostre. És el segon equip català que jugarà la màxima competició continental, terreny habitual del Barça –té assegurada la 35a presència– però que no va jugar ni l’Espanyol (dotze participacions continentals entre l’Europa League –abans copa de la UEFA–, la copa de Fires i la Intertoto, ni tampoc el Sabadell, que va jugar la copa de Fires del curs 1969/70. Val a dir, això sí, que en aquella època es restringia a un participant a la màxima competició.
El Girona és també l’equip més precoç de tota la lliga espanyola a fer el cim de la Champions. És el quinzè representant de la lliga a accedir a la màxima competició, i ho ha aconseguit després d’acumular tot just quatre temporades d’experiència a l’elit. El cas més proper és el del Vila-real, posat sovint com a mirall. El club groguet es va estar sis anys a primera divisió abans de fer sonar l’himne de la Champions a El Madrigal. Amb la classificació a la butxaca, el Girona atrapa el Màlaga, el Celta, el Betis i l’Osasuna, que també van tastar una vegada la participació en la competició amb més glamur.
Des del 1942
El Girona ha anat assolint els objectius marcats –i redefinits– en la millor temporada de la seva història. De la permanència, al rècord propi de puntuació, la classificació per primera vegada per a competicions europees i el cim d’assegurar-se la presència a la Champions. Tot fet i amb quatre jornades d’antelació. D’al·licients, però, encara n’hi ha. Amb set punts de marge respecte a l’Atlético, assegurar-se quedar entre els tres primers és molt a l’abast. Però n’hi ha un de superior, que és el segon lloc i que ara passa a defensar, després de la remuntada contra el Barça. Si el conjunt de Míchel, amb un punt més –i el goal-average després d’un 8-4 global que impressiona– que el de Xavi Hernández, acaba segon, completarà el quadre de la pròxima edició de la supercopa, que es juga a l’Aràbia Saudita i que ja té com a participants el Madrid (campió de lliga) i l’Athletic i el Mallorca, via copa. Però acabar segon de la lliga també representaria tancar la temporada com a millor equip català, davant del Barça. Un fet extraordinari que no es viu des de la temporada 1941/42. I no pas per una magnífica temporada d’un altre equip, sinó perquè el Barça, amb els efectes de la guerra civil, va acabar dotzè, darrere de l’Espanyol, novè. Des d’aquell any, el Barça sempre ha estat l’equip català més ben classificat, una hegemonia que el Girona té a l’abast trencar.
El Girona juga divendres (21 h) al camp de l’Alavés, en una jornada que tancarà el dilluns 13 el Barça-Real Sociedad. Després, els gironins tindran pendents partits contra el Vila-real, el València i el Granada, i els blaugrana, contra l’Almeria, el Rayo Vallecano i el Sevilla.
