Com viu l’èxit un gironí

El gironí mitjà és cau­telós, de mirada llarga i gest con­ser­va­dor, de con­tro­lar els números set­ma­nals de la botiga i rea­lit­zar una extra­po­lació anual per valo­rar la prudència o no de fer refor­mes, de viure la riquesa amb sobri­e­tat agrícola i la pobresa amb certa elegància domi­ni­cal, de ser rela­ti­va­ment feliços i mai abso­lu­ta­ment amar­gats: Res és un drama però res ens asse­gura el benes­tar etern. Prag­ma­tisme autòcton.

Per això el secret d’aquest Girona de Cham­pi­ons també rau en el caràcter con­ten­dit del gironí d’Emili Gra­hit, el de no aixe­car el puny fins que no esti­gui al sac i ben lli­gat, el de saber degus­tar la il·lusió con­tro­lant l’expec­ta­tiva, el de voto en Nadal i en Sale­llas però soc con­ver­gent, però també el de voto en Puig­de­mont perquè és dels nos­tres encara que no puc amb els con­ver­gents: Som dife­rents entre nosal­tres però en l’essen­cial som bas­tant iguals, aquest és el secret.

Així doncs, aquesta és la Girona que ha dut l’equip a la Cham­pi­ons amb la seva bon­ho­mia de qui no té els vuit cognoms giro­nins perquè sem­pre mira a comar­ques, la Girona tan­cada i hiperbòlica­ment orgu­llosa que si obre les por­tes de casa és per no tan­car-les mai més, la Girona con­tin­guda d’eufòria men­tre degusta amb prudència la feli­ci­tat del moment, la Girona que ha explo­tat quan s’ha vist al mapa d’Europa de la manera que explota el gironí mitjà: cele­brant-ho amb els més pro­pers men­tre es fa un pri­mer balanç de bene­fi­cis i des­pe­ses per inten­tar con­ti­nuar crei­xent encara més. Molt gironí tot ple­gat.