Emocions fortes
Des de la promoció d’ascens a primera tancada amb frustració a Almeria, el Girona ha acumulat desenllaços carregats de tensió
Un cop assegurat l’accés històric a la Champions i el tercer lloc, l’equip ha tancat la lliga amb tranquil·litat i sense pressió, cosa que no passava des de l’any de l’estrena a primera
El penal de Kiko Ratón és un dels moments clau de la història recent del Girona. Aquell desenllaç dramàtic contra el Múrcia va esquivar un panorama absolutament negre per a l’equip blanc-i-vermell, que al cap de tres anys –i després d’una altra salvació gairebé de miracle, la de Javi Salamero– arribava a l’eliminatòria definitiva per pujar a primera divisió. Aquella primera promoció, amb Rubi liderant un equip modest que va sorprendre tothom amb un futbol valent i ofensiu, va acabar amb frustració, sense ascens per culpa de l’Almeria, però va posar la llavor del creixement social i va ser la primera pedra d’una sèrie de desenllaços carregats d’emoció. Una rere l’altra. Fins a situar l’equip en una altra dimensió, l’accés a la Champions. Curiosament, els blanc-i-vermells s’han assegurat l’objectiu més ambiciós en una de les úniques deu temporades, des d’aquell primer play-off, en què han arribat a l’última jornada amb la feina feta i sense tensió. L’altre final tranquil va ser en la primera experiència a la màxima categoria, d’aquell equip tan ben conjugat per Pablo Machín, amb un bloc que venia de segona A, i amb Stuani d’estilet. Són les dues excepcions que contrasten amb deu desenllaços al límit.
Després de la primera promoció, i amb Rubi cap al Barça, l’equip va passar a l’altre extrem, amb Ricardo Rodríguez, Javi López i Pablo Machín fitxat com a última esperança. L’equip va tenir molt a prop el precipici, va estar vuit minuts de la penúltima jornada a Ponferrada virtualment a segona B –fins que Ortuño va donar llum– i va tenir un final feliç a Montilivi, contra un Deportivo que ja havia pujat.
El curs 2014/15 va ser el primer amb Quique Cárcel a la direcció esportiva, l’home que ha vist des del primer pla la dècada daurada de la història del club. Ja hi havia Pablo Machín, que arrencava per primera vegada una temporada, amb l’esquema talismà dels tres centrals. I, tot i les limitacions, l’equip va funcionar de meravella, es va enfilar fins als 82 punts i va tenir més a prop que mai l’ascens. Només havia de guanyar el Lugo, que no s’hi jugava res, en l’última jornada. I quan ja ho albirava, va aparèixer Pablo Caballero. La mare de les garrotades. Rematada amb una altra tarda negra a Montilivi, al cap de vuit dies, amb el Saragossa remuntant el 0-3 de l’anada en el play-off. Vindria encara un altre cara o creu que va acabar amb llàgrimes a Montilivi, l’any següent contra l’Osasuna, abans del 0-0 més celebrat de la història blanc-i-vermell, el que va donar el primer ascens d’un equip gironí a la màxima categoria, el 4 de juny del 2017.
A l’excepció del 2018 –51 punts i feina feta–, la van seguir tres clatellots duríssims i difícils d’assimilar: el descens a causa d’una davallada descomunal (nou derrotes en deu partits) i les dues finals per pujar amb la tornada a Montilivi resoltes amb drama, contra l’Elx i el Rayo.
Canvia per bé
Va ser a fora, a Tenerife, on tot es va girar. Ja a primera divisió amb Míchel, l’última jornada no va ser intranscendent perquè l’equip s’hi jugava l’accés a la Conference League, però res a veure amb el dramatisme de les cites anteriors.