Estrelles per a la història
El Girona tanca la millor temporada dels seus 94 anys de vida amb l’excitació d’haver assolit l’accés a la Champions, el gran repte del curs que ve
L’equip de Míchel il·lumina amb un futbol vistós i alegre, premiat amb un tercer lloc que discuteix l’hegemonia dels grans
És la temporada del Girona. No només perquè és la millor dels seus 94 anys d’història, sinó per tot el que ha fet i per com ho ha fet. El Madrid s’ha endut el títol amb uns números indiscutibles, però la lliga quedarà marcada per l’aparició estel·lar d’un equip que, amb un futbol vistós, alegre, ofensiu i valent, ha discutit l’hegemonia dels més habituals i, després d’onze anys amb el Barça, el Madrid i l’Atlético repartint-se els tres primers llocs, s’ha colat en el podi. Un tercer lloc per a la història que obre la participació dels blanc-i-vermells en la Champions. De no tenir cap experiència continental, a entrar-hi per la porta més grossa.
El Girona, que fa dos anys competia a segona A –va pujar el 19 de juny del 2022, a Tenerife, en aquell vespre màgic de bracet amb l’ascens del Bàsquet Girona a l’ACB–, sentirà l’himne de la Champions. Tot plegat, gràcies a una temporada espectacular, amb rècords i fites que ni els més optimistes podien imaginar, amb victòries tan impactants com les dues contra el Barça (2-4 a Montjuïc i 4-2 a Montilivi) i arribant a veure’s instal·lat en el lideratge de primera. Míchel ha fet rutllar de meravella un equip que la temporada passada ja va estar a punt d’accedir a Europa –va tenir una final en l’última jornada al camp de l’Osasuna– i que, tot i perdre a l’estiu peces de pes com Santi Bueno, Oriol Romeu, Rodrigo Riquelme i Taty Castellanos, ha sorprès tothom. Amb un bloc que ja tenia els automatismes ben assimilats i amb futbolistes que s’han erigit en actors principals. Destaca el paper de dos futbolistes que arribaven a l’estiu, l’extrem brasiler Savinho, un futbolista joveníssim que no havia fet res a Europa i que a Montilivi ha mostrat un talent diferencial i una projecció impactant, i el davanter ucraïnès Artem Dovbyk, actor principal de la lliga com a guanyador del tofeu Pitxitxi, amb 24 gols. Són molts, de tota manera, els noms que han contribuït a traçar la millor temporada de la història del Girona. Des de Gazzaniga a la porteria, Eric Garcia, Blind i David López al darrere, Miguel Gutiérrez i Yan Couto als costats, o Aleix Garcia, Yangel i Iván Martín a la sala de màquines. Sense oblidar l’aportació sempre benvinguda d’herois com Stuani i Portu. Tots plegats, amb un guia com Míchel, que ha enamorat Girona, l’afició, el club i el món del futbol. Els 81 punts, assolits després d’una golejada de rècord com a colofó (7-0), són una altra mostra de l’espectacular temporada.
El Girona entra en una altra dimensió després de viure una temporada que quedarà en la memòria col·lectiva blanc-i-vermella, cada cop més representada, més enllà de la ciutat i la demarcació.
El més precoç i el segon català
X.M.El Girona és el quinzè equip de la lliga espanyola que jugarà en la màxima competició europea. S’afegeix al Màlaga, el Celta, el Betis i l’Osasuna, els altres clubs amb una presència. No hi ha cap equip, però, que hagi arribat a la Champions amb tan poca experiència prèvia a primera. Els blanc-i-vermells ho han aconseguit després de tot just quatre temporades a l’elit. El cas més proper és el del Vila-real, que es va estar sis anys a primera abans de fer sonar l’himne de la Champions.
El Girona és el segon equip català que jugarà la màxima competició continental, terreny habitual del Barça –hi viurà la 35a presència– però que no va jugar ni l’Espanyol (dotze participacions entre l’Europa League –abans copa de la UEFA–, la copa de Fires i la Intertoto, ni tampoc el Sabadell, que va jugar la copa de Fires del curs 1969/70. En aquella època, això sí, es restringia a un participant en la màxima competició.