La primera va ser analitzar com estava el club internament i, sobretot, a nivell de salaris. Era una situació molt complicada i recordo que vaig tenir la sorpresa que amb tretze jugadors amb contracte estava exhaurit el límit salarial. La primera decisió va ser parlar amb Jandro, David Garcia i Juanlu Hens. Eren jugadors importants que els últims anys havien donat un punt important dins del club i hi vaig parlar perquè s’adonessin del problema econòmic per rebaixar salaris i deixar espai per poder fer fitxatges.

El club estava en un moment de molta dificultat econòmica, els ingressos estaven molt per sota de les perspectives que podia crear un club de segona A. Ja es va salvar la categoria de manera miraculosa i que els tres jugadors fessin el pas va ser vital. A ningú li agrada rebaixar-se el sou però vaig tenir la sort de trobar-me amb tres futbolistes que van entendre la situació; no els va agradar, però em van ajudar a poder començar a prendre alguna decisió de fitxar.

Havia tingut dues ofertes per entrar al món professional abans, al Màlaga i al Sabadell. En totes dues, quan vaig indagar i analitzar vaig prendre la decisió de no firmar. Amb la del Girona, parlat amb la meva dona, era de firmar i no pensar o entendre el que hi havia al darrere, sinó entrar al món professional. Vaig fer bé perquè si no no hauria firmat. A la tarda firmava i a la nit vaig anar a sopar amb Pablo Machín i Oriol Alsina, que eren l’entrenador i director esportiu, i em van explicar el seu dia a dia i tarannà durant l’any anterior, a més de les dificultats. Em vaig sorprendre molt, la situació era complicada per poder fer bé les coses. Vaig parlar amb Rebled, li vaig comunicar una sèrie de decisions i em va donar suport.

Venia del món semiprofessional, de l’Hospitalet de segona B, un club molt complicat amb un president a qui li ho dec tot, ja que em va donar l’oportunitat, però a la vegada em va ensenyar a ser auster i bon negociant, perquè no hi havia recursos econòmics. Tot allò, el fet de venir aquí era com créixer i és el que m’ha passat des que vaig arribar. Cada any he sentit que anàvem a més. Això ha fet que ho hagi portat de manera natural i que no hagi sentit la sensació de caure o anar a menys. Després hi ha els temes que vius, com el descens o algun no ascens traumàtic, que fa que tornis a començar. El Girona m’ho ha donat tot en l’aspecte professional ja que m’ha fet sentir-me el protagonista d’una història que fins avui ha funcionat molt bé.

Sempre l’he sentit. Aquí sempre m’han deixat treballar al cent per cent, he pres les decisions esportives, òbviament amb gent del meu equip de treball diari, però aquest projecte me l’he anat fent meu, portant gent de la meva confiança, creant noves estructures, nous espais i amb una idea futbolística al darrere que m’agradava. És cert que els primers quatre o cinc anys em vaig adaptar molt a la figura de Machín, ja que creia que era una peça clau del projecte, havia salvat l’equip i cada any amb un estil de joc reconegut donava molt de rendiment. Això també ha estat una de les coses que m’han ensenyat, que en el futbol hi ha diferents camins i que tots són bons. Aquells anys amb Machín van ser molt bons.

Ha canviat molt i per moltes circumstàncies. Els resultats esportius et donen un bagatge i un respecte futbolístic, també pel nostre tarannà. La imatge del club és molt bona, hi ha molta gent que ho ha treballat molt bé. El fet de tenir uns propietaris més forts com el City Group, Marcelo Claure o Pere Guardiola dona també una imatge a l’exterior de club seriós i de projecte sòlid. Crec que tot això, lligat al dia a dia, en què el jugador ha vist que ha millorat, amb facilitats a nivell d’entrenaments, buscar fórmules per tal que se senti al màxim nivell per donar el millor rendiment… són coses que fan que el boca-orella sigui positiu i que ara com ara el Girona sigui un projecte que la gent es mira amb bons ulls.

Per mi és un orgull personal. Hem fet història i quan vaig arribar ningú hauria pogut imaginar el que hem aconseguit. És normal que s’hagin escrit llibres; és per fer-ho [riu]. No ho dic per mi sinó per molta gent que ha ajudat a escriure aquesta història. El Girona abans estava consagrat com un equip fort de segona però aquests dos anys últims sembla que estem fent les coses bé i consagrant-nos a primera, tot i que ho dic amb la boca petita ja que és molt complicat estar entre els vint escollits que juguen a primera. Soc un privilegiat.

Hi ha coses que estan a dins i les tens molt presents. El que jo he patit i plorat o sentit, juntament amb la meva família, es guarda a dins i no s’oblida mai. Fa que gaudeixis molt més de l’èxit d’ara. Som qui som perquè hem viscut totes aquestes històries i cada any ho vivim des d’un sentiment d’humilitat perquè sabem que es pot girar la truita. Ara hi ha molta gent dins del club que té l’experiència de tot el ventall de situacions que es puguin donar. L’èxit no durarà per sempre, haurem de tenir el punt d’equilibri gràcies a haver viscut situacions que ens faran prendre millors decisions.

És una altra experiència que viurem, que per molt que creiem que l’estem pensant i treballant donant-hi moltes hores, crec que serà sorprenentment diferent al que estem vivint. El fet d’haver-nos classificat per a la Champions ens dona un salt qualitatiu molt gran en moltes coses, i això es veurà. Perdurarà per sempre, com fer una ciutat esportiva, millorar el camp... Ens donarà molt reconeixement, bona imatge, però a la vegada pot haver-hi un peatge de falta de control de les càrregues, de jugadors que disputin partits de molt nivell en tres dies de diferència... Això no ho hem viscut i em fa molt de respecte. Hem de tenir objectius molt clars, intentant salvar l’equip al més aviat possible, més que fer una gran Champions i patir en la lliga. S’haurà de mesurar bé els missatges que donem.

Míchel canvia moltes coses. Reconec que després del descens a segona i els dos intents d’ascens fallits, tot i semblar un desastre el que vivíem, l’equip es jugava finals per pujar, no tothom ho pot dir, tres finals molt complicats de pair i em van provocar un desgast emocional important, tristesa interna, tornar a començar... L’arribada de Míchel em va descobrir una persona molt semblant a mi, que tenia molta il·lusió i unes ganes immenses i que creia en el projecte. Parlem un idioma molt igual, clar, sobre el que volem, i això va fer que el meu dia a dia canviés, tornés a agafar forces, tot i que les portava més ell que jo. Vam connectar, la gent era feliç després d’anys molt complicats i sabia que les coses canviarien, potser no tant, però realment Míchel ha estat clau els últims tres anys.

És clau la història i els exjugadors i exentrenadors que han passat per aquí. Tots han fet sumar, marxen i pràcticament tots tenen un gran respecte al club. Després de passar pel Lugo, l’Osasuna, etc., cada història ha deixat enrere moltes famílies i jugadors, molta tristesa de tots. Això fa que en els moments que tens èxits hagis de tenir el reconeixement a aquesta gent, perquè ells van crear el camí. Van aportar uns valors i una sèrie de sensacions que avui els que hi som els estem gaudint. El fet que no hi hagi molta intervenció de la part de dalt i el fet de no tenir història a l’elit ens ajuda molt a crear-la i que no hi hagi vicis. El Girona és el club del meu cor i estic convençut que el futur que té és molt bo si som capaços de deixar persones que puguin regenerar-ho tot.

Sempre he treballat molt a gust i internament m’han fet sentir una persona important. En els bons i mals moments, la gent m’ha fet costat. Això fa que em senti un afortunat en la meva professió, amb un projecte que, a la meva manera, sento que l’he parit. Ara per ara veig complicat que una oferta econòmica o un projecte increïble em faci canviar aquesta idea. Això pot canviar amb alguna cosa que noti o senti, o perquè passi alguna cosa que em faci veure o sentir que no és el mateix. Llavors seré el primer de fer un pas al costat.

Abans, amb pressupostos dels més baixos de segona o dels baixos de primera, no tenies gaire res a perdre. Quan ja tens un bon pressupost tens altres obligacions, com salvar la categoria d’una manera tranquil·la, com volem que passi aquest any, que estarem amb el desè o onzè pressupost més elevat. Tenint en compte d’on venim fa vertigen unes xifres així, perquè tot es compararà i podem prendre mal. El calendari de les primeres sis o set jornades és molt exigent i si l’equip no està en la meitat alta de la taula sé que això crearà incertesa, crítiques i vertigen. El fet d’haver viscut moltes coses et fa estar tranquil, mesurar aquest vertigen i disfrutar d’aquest mercat, perquè per primera vegada puc anar-hi a parlar. Ara hi ha una onada que hem de deixar anar d’alegria i sentiments emocionalment molt forts, i això és molt bonic de viure.