El cor! És una ale­gria i un orgull. Par­lar del Girona sem­pre és emo­tiu per a mi. Tant de bo es pogués tirar enrere en el temps...

Va ser així. Eren anys com­pli­cats. Tots tres vam enten­dre que el club ho neces­si­tava perquè tenia el límit sala­rial exhau­rit, i vam voler aju­dar. Jo, encan­tat. Ho tor­na­ria a fer.

Molt bona. Jo era el capità i estàvem en con­tacte sovint. Els resul­tats par­len per si sols. Et diria que és impos­si­ble millo­rar la seva feina. Fa deu anys, i també força menys temps, era impen­sa­ble jugar la Cham­pi­ons Lea­gue. El mèrit és com­par­tit amb el cos tècnic i els juga­dors, però ell hi té una gran res­pon­sa­bi­li­tat.

Va ser una tem­po­rada espec­ta­cu­lar. L’estiu del 2023 ens vam reu­nir a Girona per fer un dinar com a cele­bració dels deu anys d’aque­lla gesta. Abans del par­tit deci­siu a Alme­ria, Rubi ens va pro­me­tre que faríem una tro­bada una dècada després. Va ser molt maco. Encara tenim un grup de What­sApp actiu. Ningú s’espe­rava arri­bar per pri­mera vegada a la final del play-off, però el curs següent vam tor­nar a patir de valent per sal­var-nos. El veri­ta­ble inici de tot el que es viu ara és l’arri­bada de Cárcel i el canvi de pro­pi­e­ta­ris. La situ­ació econòmica va anar millo­rant de mica en mica. Això ha donat esta­bi­li­tat.

El dia del meu debut hi devien haver 1.500 afi­ci­o­nats a Mon­ti­livi, però vam tenir un bon curs amb Agné a la ban­queta i vam aca­bar emple­nant el camp alguna vegada. Abans que arri­bes­sin els actu­als pro­pi­e­ta­ris, els impa­ga­ments eren el pa de cada dia, no hi havia esta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i, a la gespa, alternàvem bons cur­sos amb altres de dolents.

Sí, fran­ca­ment impres­si­ona. Estic molt con­tent per l’afició i tots els amics que tinc a Girona. No em van poder trac­tar millor. Em sento molt esti­mat. Sem­pre voldré el millor per al club i la ciu­tat.

Vam tenir molt bon dia a dia en l’àmbit espor­tiu. Mal­grat els pro­ble­mes per cobrar i tot el que envol­tava el club, vam entre­nar-nos bé amb tots els tècnics. I al camp es com­pe­tia, tot i les limi­ta­ci­ons. L’incon­ve­ni­ent prin­ci­pal era la inco­mo­di­tat d’haver-nos de des­plaçar cons­tant­ment. Vam exer­ci­tar-nos a tots els camps de gespa natu­ral de la província. Ara, per sort, amb la ciu­tat espor­tiva ja no cal patir per això.

Som gent hon­rada que ens ho vam dei­xar tot i sem­pre hem estat dis­po­sats a aju­dar. No sé si el nos­tre pas té tanta incidència en el moment actual. Jo vaig fer tot el pos­si­ble per al club i estic con­tent de com va anar, i mal­grat que m’hau­ria agra­dat jugar amb el Girona a pri­mera divisió, vaig mar­xar amb la consciència tran­quil·la.

El temps ho cura tot. En aquell moment sentíem una impotència enorme. Ho vaig pas­sar molt mala­ment. Depeníem de nosal­tres matei­xos, però no vam saber tan­car el par­tit abans. L’ascens hau­ria pogut can­viar les coses, pot­ser jo hau­ria pogut con­ti­nuar a Girona. M’hau­ria fet molta il·lusió aco­mi­a­dar-me del club a la màxima cate­go­ria.

He de dir la penúltima jor­nada a Pon­fer­rada (2013/14), en què vam ser vir­tu­al­ment equip de segona B durant uns minuts de la segona part. És el moment més crític. Cap altra per­manència de les que he vis­cut a Girona va ser tan patida com aque­lla.

N’he vis­cut molts. Em ve a la memòria el tri­omf con­tra l’Alcorcón que va donar l’accés a la final del play-off (3-1). A Alme­ria vaig sen­tir frus­tració, però també molt d’orgull. El meu doblet con­tra el Tene­rife en el dia del meu debut, també el recordo amb molta estima.

Vaig començar jugant, però després em van ope­rar d’apen­di­ci­tis i vaig estar un temps de baixa. No estava acos­tu­mat a jugar poc i va ser difícil, però era el capità, l’equip anava llançat i jo no volia posar tra­ves. Tenia clar que havia d’aju­dar.

Sem­pre dic que ens podem assem­blar per la posició i la manera de jugar, però som dife­rents. En tot cas, m’agrada que ens com­pa­rin. Trobo que és posi­tiu. No des­co­briré jo ara la qua­li­tat de Borja. Ha demos­trat que és un espec­ta­cle de fut­bo­lista i és una pena que no s’hagi pogut aco­mi­a­dar com es merei­xia per culpa de les lesi­ons.

És un equip dinàmic i agres­siu que juga molt bé, ple d’auto­ma­tis­mes i de juga­dors d’una qua­li­tat altíssima, a més d’uns late­rals que van per dins i tenen un rol interes­sant. És un con­junt molt incòmode de defen­sar. No obs­tant això, es parla molt de com juguen amb pilota, però també defen­sen bé quan no la tenen. M’atrau molt la iden­ti­tat de joc de l’equip. Es nota el tre­ball que hi ha al dar­rere. Jo m’hau­ria diver­tit jugant en aquest Girona, però ja no tinc edat! [riu].

La direcció espor­tiva i el cos tècnic estan inte­grats per gent de fut­bol que sap que s’ha de for­mar una plan­ti­lla com­pe­ti­tiva i àmplia per ren­dir i poder fer rota­ci­ons en les tres com­pe­ti­ci­ons. Anirà bé, no en tinc cap dubte. Hi ha equips que ho pas­sen mala­ment quan es clas­si­fi­quen per a Europa, però estic con­vençut que no serà el cas del Girona perquè l’àrea espor­tiva està en bones mans.

Ho veig ben difícil. És que és molt gros el que s’ha acon­se­guit! No sé si la gent n’és del tot cons­ci­ent. És una bar­ba­ri­tat.

Vull espe­rar i veure si surt alguna cosa. Costa que els clubs tin­guin paciència. Hi ha hagut con­tac­tes amb equips de segona divisió, però no han aca­bat de fruc­ti­fi­car. Estic tran­quil, vinc de fer una bona feina a Amo­re­bi­eta, tot i que va ser una llàstima no poder evi­tar el des­cens.

Per això des­taco el tre­ball de Qui­que. Més del 90% dels direc­tors espor­tius hau­rien fet fora el tècnic, però ell hi va con­fiar. El seu encert és total. També és cert que els pro­pi­e­ta­ris no li hau­rien donat suport si no hagues­sin vist que Míchel estava fent una bona feina en el dia a dia, cosa que no sem­pre va acom­pa­nyada de bons resul­tats. Cap dels dos va dei­xar de creure-hi tot i trac­tar-se d’un moment deli­cat, i el temps els ha donat la raó.

De moment, l’equip té un grandíssim entre­na­dor, tot i que no em sor­pren­dria veure’l aviat en un gegant d’Europa. Seria el més nor­mal amb tot el que està acon­se­guint. Ara bé, per des­comp­tat que em faria il·lusió.