Jandro Castro (Mieres, 27/02/1979) es va fer un fart de fer aixecar del seient els aficionats blanc-i-vermells entre el 2010 i el 2015, quan encara no havien tastat la primera divisió. L’històric doblet de Portu contra el Barça, que va donar la classificació per a la Champions League, va permetre al murcià igualar l’asturià com a segon jugador del club que més gols ha marcat en el futbol professional (37). Més enllà de la seva màgia sobre la gespa, a Girona hi va deixar aquella empremta que només poden deixar els futbolistes diferents i especials. No tothom té una penya a nom seu.
Girona, ‘el mago de Mieres’ i la Penya Jandrista. Què li desperta tot això?
El cor! És una alegria i un orgull. Parlar del Girona sempre és emotiu per a mi. Tant de bo es pogués tirar enrere en el temps...
Cárcel va explicar que el primer que va haver de fer com a director esportiu va ser demanar a Juanlu Hens, David García i a vostè que es rebaixessin el sou per poder fitxar.
Va ser així. Eren anys complicats. Tots tres vam entendre que el club ho necessitava perquè tenia el límit salarial exhaurit, i vam voler ajudar. Jo, encantat. Ho tornaria a fer.
Quina relació va tenir amb Quique i com valora la seva feina?
Molt bona. Jo era el capità i estàvem en contacte sovint. Els resultats parlen per si sols. Et diria que és impossible millorar la seva feina. Fa deu anys, i també força menys temps, era impensable jugar la Champions League. El mèrit és compartit amb el cos tècnic i els jugadors, però ell hi té una gran responsabilitat.
Considera que el curs de Rubi (2012/13) va ser l’inici de tot?
Va ser una temporada espectacular. L’estiu del 2023 ens vam reunir a Girona per fer un dinar com a celebració dels deu anys d’aquella gesta. Abans del partit decisiu a Almeria, Rubi ens va prometre que faríem una trobada una dècada després. Va ser molt maco. Encara tenim un grup de WhatsApp actiu. Ningú s’esperava arribar per primera vegada a la final del play-off, però el curs següent vam tornar a patir de valent per salvar-nos. El veritable inici de tot el que es viu ara és l’arribada de Cárcel i el canvi de propietaris. La situació econòmica va anar millorant de mica en mica. Això ha donat estabilitat.
Res comparable amb el d’ara, però durant la seva etapa de jugador (2010-15), el creixement del club també va ser considerable. Com ho va viure des de dins?
El dia del meu debut hi devien haver 1.500 aficionats a Montilivi, però vam tenir un bon curs amb Agné a la banqueta i vam acabar emplenant el camp alguna vegada. Abans que arribessin els actuals propietaris, els impagaments eren el pa de cada dia, no hi havia estabilitat institucional i, a la gespa, alternàvem bons cursos amb altres de dolents.
Per als que han patit tot això de primera mà, els deu impressionar encara més el contrast entre la seva època i l’actual.
Sí, francament impressiona. Estic molt content per l’afició i tots els amics que tinc a Girona. No em van poder tractar millor. Em sento molt estimat. Sempre voldré el millor per al club i la ciutat.
Quins altres canvis percep entre la seva època i l’actual?
Vam tenir molt bon dia a dia en l’àmbit esportiu. Malgrat els problemes per cobrar i tot el que envoltava el club, vam entrenar-nos bé amb tots els tècnics. I al camp es competia, tot i les limitacions. L’inconvenient principal era la incomoditat d’haver-nos de desplaçar constantment. Vam exercitar-nos a tots els camps de gespa natural de la província. Ara, per sort, amb la ciutat esportiva ja no cal patir per això.
Les noves generacions probablement no coneixen jugadors com Migue, Matamala, Dorca o vostè. Creu que van posar les bases de l’èxit d’avui?
Som gent honrada que ens ho vam deixar tot i sempre hem estat disposats a ajudar. No sé si el nostre pas té tanta incidència en el moment actual. Jo vaig fer tot el possible per al club i estic content de com va anar, i malgrat que m’hauria agradat jugar amb el Girona a primera divisió, vaig marxar amb la consciència tranquil·la.
El dia del Lugo va dir que a molts els “canviava la vida”. Allò ja ha cicatritzat?
El temps ho cura tot. En aquell moment sentíem una impotència enorme. Ho vaig passar molt malament. Depeníem de nosaltres mateixos, però no vam saber tancar el partit abans. L’ascens hauria pogut canviar les coses, potser jo hauria pogut continuar a Girona. M’hauria fet molta il·lusió acomiadar-me del club a la màxima categoria.
Recorda algun moment especialment delicat?
He de dir la penúltima jornada a Ponferrada (2013/14), en què vam ser virtualment equip de segona B durant uns minuts de la segona part. És el moment més crític. Cap altra permanència de les que he viscut a Girona va ser tan patida com aquella.
I quin va ser el millor?
N’he viscut molts. Em ve a la memòria el triomf contra l’Alcorcón que va donar l’accés a la final del play-off (3-1). A Almeria vaig sentir frustració, però també molt d’orgull. El meu doblet contra el Tenerife en el dia del meu debut, també el recordo amb molta estima.
El seu darrer curs va ser l’únic en què va tenir un paper secundari. Com ho va gestionar?
Vaig començar jugant, però després em van operar d’apendicitis i vaig estar un temps de baixa. No estava acostumat a jugar poc i va ser difícil, però era el capità, l’equip anava llançat i jo no volia posar traves. Tenia clar que havia d’ajudar.
El club va anunciar fa uns dies la sortida de Borja García. No van coincidir per ben poc. És el jugador del Girona dels darrers anys més comparable a vostè?
Sempre dic que ens podem assemblar per la posició i la manera de jugar, però som diferents. En tot cas, m’agrada que ens comparin. Trobo que és positiu. No descobriré jo ara la qualitat de Borja. Ha demostrat que és un espectacle de futbolista i és una pena que no s’hagi pogut acomiadar com es mereixia per culpa de les lesions.
A vostè, que és entrenador, què li ha semblat el joc del Girona?
És un equip dinàmic i agressiu que juga molt bé, ple d’automatismes i de jugadors d’una qualitat altíssima, a més d’uns laterals que van per dins i tenen un rol interessant. És un conjunt molt incòmode de defensar. No obstant això, es parla molt de com juguen amb pilota, però també defensen bé quan no la tenen. M’atrau molt la identitat de joc de l’equip. Es nota el treball que hi ha al darrere. Jo m’hauria divertit jugant en aquest Girona, però ja no tinc edat! [riu].
Les exigències ara seran màximes. Creu que l’equip pot patir jugant cada tres dies?
La direcció esportiva i el cos tècnic estan integrats per gent de futbol que sap que s’ha de formar una plantilla competitiva i àmplia per rendir i poder fer rotacions en les tres competicions. Anirà bé, no en tinc cap dubte. Hi ha equips que ho passen malament quan es classifiquen per a Europa, però estic convençut que no serà el cas del Girona perquè l’àrea esportiva està en bones mans.
Només el Madrid, el Barça i l’Atlético han sumat 81 punts o més en 38 jornades. Creu que veurem un altre equip humil assolint una gesta semblant?
Ho veig ben difícil. És que és molt gros el que s’ha aconseguit! No sé si la gent n’és del tot conscient. És una barbaritat.
El veurem entrenar de nou aviat?
Vull esperar i veure si surt alguna cosa. Costa que els clubs tinguin paciència. Hi ha hagut contactes amb equips de segona divisió, però no han acabat de fructificar. Estic tranquil, vinc de fer una bona feina a Amorebieta, tot i que va ser una llàstima no poder evitar el descens.
Ara que parla de paciència, és probablement la gran clau de l’èxit del Girona amb Míchel.
Per això destaco el treball de Quique. Més del 90% dels directors esportius haurien fet fora el tècnic, però ell hi va confiar. El seu encert és total. També és cert que els propietaris no li haurien donat suport si no haguessin vist que Míchel estava fent una bona feina en el dia a dia, cosa que no sempre va acompanyada de bons resultats. Cap dels dos va deixar de creure-hi tot i tractar-se d’un moment delicat, i el temps els ha donat la raó.
Li agradaria entrenar el Girona en un futur?
De moment, l’equip té un grandíssim entrenador, tot i que no em sorprendria veure’l aviat en un gegant d’Europa. Seria el més normal amb tot el que està aconseguint. Ara bé, per descomptat que em faria il·lusió.