Girona
Juan José Silvestre ’Jito’
exjugador del deportivo alavés i el girona f.c
“A Girona vam fer un miracle”
“Fins que no vaig arribar al Girona no vaig tenir la sort de debutar en el futbol professional, els tinc molta estima”
“Hi havia jugadors que no podien arribar a final de mes o no podien pagar la hipoteca...”
Juan José Silvestre (Barcelona, 1980), més conegut com a Jito, dissabte viurà un partit especial a Mendizorrotza. Ara establert a Vitòria, Jito manté una estreta vinculació amb el futbol i amb els dos clubs, Alavés i Girona, que s’enfrontaran dissabte. Format al Barça, va jugar al Figueres, Llorca, Sant Andreu, Gavà, Sestao, Eibar, entre d’altres.
Com li va la vida?
Estic molt bé i molt content d’haver assentat les meves arrels a Vitòria-Gasteiz, amb la meva família. Aquí també hi tinc un parell de negocis: un local d’hostaleria, Café Verode, i un altre local al mercat d’Abastos de la ciutat, Aceitunas Jaras. Em funcionen molt bé.
Alavés, Eibar, Sestao... i al País Basc hi va formar una família. Hi tenia alguna arrel?
No, no. Tot va ser fruit d’una carrera futbolística de rodamon que vaig tenir. Després de sortir del Girona, vaig venir a viure a Vitòria i vaig firmar per dues temporades amb el club, llavors vaig firmar per l’Eibar, malgrat continuar vivint aquí perquè no volia moure les meves filles de l’escola. Aquí no tenim família ni res per l’estil, van ser circumstàncies de la vida.
I aleshores va decidir muntar el primer negoci.
Sí, quan jugava al Sestao em va sorgir la idea del local d’hostaleria i les coses em van començar a funcionar bé. Tot i que no va ser fàcil i va haver moments de tot. Les meves filles es van fer grans i van començar a fer vida aquí, i fins ara.
Va disputar més de 400 partits a segona B. Gens malament, no?
Sí, fins que no vaig arribar al Girona no vaig tenir la sort de debutar al futbol professional. Sempre he sigut el típic jugador d’equips capdavanters de segona B. Una categoria molt difícil, o pujaves o les coses es complicaven. Em movia molt bé en aquesta posició de l’àrea.
Sempre de cara a gol.
Bé, hi va haver temporades de tot (riu), però sí, vaig fer bastants gols allà on anava. Sobretot amb la Cultural, o el primer any a Sestao. Trobava la porteria amb facilitat i l’olfacte de cara a gol era un dels meus punts forts per poder firmar amb altres clubs. Això em va marcar tota la meva carrera.
Vostè és un conegut seguidor de l’Alavés. Com viu els partits?
Sí, i soci del club des que em vaig retirar del futbol. El local d’hostaleria que tinc és a prop de Mendizorrotza i per tant em toca treballar molt els dies de partit. Solc entrar a l’estadi quan ja s’han disputat cinc o deu minuts, abans ho recullo una mica tot plegat. Amb la família també fem dos o tres desplaçaments amb l’equip. Per desconnectar i gaudir plegats del futbol.
Per tant, un dia de treball i oci, a la vegada.
Sí, els dies de partit a casa estan marcats durant tota la setmana al calendari. Els dies de prèvia, es crea un ambient molt bonic. Venen aficionats dels equips visitants, com els del Girona que ja saben que porto el bar jo i venen a visitar-nos. És el dia de més feina de la setmana, amb molta diferència.
I a l’actualitat, Alavés i Girona tenen dues realitats diferents, veritat?
Pel Deportivo Alavés, salvar la categoria és tot un èxit. Sempre estem en aquest context. Aquest any ha anat de més a menys, començant amb molt bones sensacions i acabant ara en la zona menys tranquil·la. El partit serà vital, la salvació és un triomf important tant per al club com per a la ciutat. La destitució de Plaza va ser sorprenent per a tothom, l’afició i la premsa tots pensàvem que tindria una bala més. La direcció esportiva no va veure el mateix. Ara toca animar el nou tècnic.
I el que està fent el Girona...
Doncs sí, una situació totalment diferent de la de l’Alavés. L’any passat va ser històric, una temporada que quedarà per al record de l’afició gironina. I aquest curs, doncs clarament de menys a més. Crec que la Champions ha pogut passar factura. Espero que el club continuï a la mateixa línia, els tinc molta estima.
Com veu l’equip, respecte a l’any passat?
Cada temporada és diferent. L’any passat és molt difícil d’igualar, no només per la plantilla sinó per l’esperit guanyador que van aconseguir tenir. Els equips grans poden tenir grans plantilles, però que les coses no surtin bé. Perdre Savinho i Dovbyk ha fet que perdin una mica de potència atacant. Jo crec que estan en una bona posició, fent una temporada notable, i aspiren a tot.
I Míchel al capdavant.
És la figura fonamental en el creixement del club i l’equip. Des de la distància, m’arriba que és una persona magnífica, molt estimada. El seu joc és alegre, vistós i a l’aficionat això li agrada molt. Míchel ja era un jugador especial.
Com va fitxar vostè pel Girona, l’estiu del 2007?
El 2000 ja havia coincidit com a jugador amb Raül Agné al Palamós, i aleshores era l’entrenador del Girona (07/08). Hi tenia una relació d’amistat, amb ell. El curs anterior, també havia fet un gran any amb el Portuense, arribant a un play-off d’ascens a segona contra el Rayo, arribant a setzens de copa, etc. Agné venia del Peralada i estava preparant una temporada que il·lusionava amb un bloc que havia ascendit a segona divisió B.
I quin bloc, no?
Sí, jugadors com Chechu, Miki Albert, José, Dorca, que ja hi eren a tercera, i fitxatges amb experiència com Diego Rangel, Migue, Santi Asensio... em va trucar Agné i em va convèncer de seguida. Vaig firmar per una temporada, i dues en cas d’ascens...
No tot van ser flors i violes...
Va ser un any excepcional a nivell esportiu, amb l’ascens a segona, però a nivell institucional va haver-hi molts problemes... de pagament, possible desaparició del club. Va ser una temporada tempestuosa.
Deu ser un mal viure, no?
No paràvem de tenir reunions. En aquestes categories es cobrava un sou molt digne, però no podies estar tres o quatre mesos sense cobrar com va passar. Hi havia jugadors que no podien arribar a final de mes o no podien pagar la hipoteca o no podien afrontar despeses del dia a dia. Cada setmana parlàvem amb el president per veure si podríem cobrar un avançament, o que ens donessin alguna solució.
Qui va ser el portaveu?
El paper fonamental va ser de Raül Agné, perquè a part d’entrenador va ser psicòleg, era l’intermediari entre el club i els jugadors. Ell ens va voler evadir de tot el que era tema econòmic i personal, per centrar-nos en el futbol. Ens va fer veure que la solució, en part, passava per l’ascens... per les ajudes de les institucions, sobretot. I així va ser.
Quina va ser la clau de l’ascens?
Una va ser el grup humà. A part de companys, vam crear una amistat que avui encara segueix, encara em truco amb en Migue, Nagore o en Chechu, per exemple. Vam aconseguir el miracle de fer pujar el Girona a segona divisió, després de molts anys.
I per fi arriba a ser futbolista professional.
Sí, abans havia participat en play-offs i fins i tot pujat, amb l’Almeria, però era molt jove i no vaig continuar a l’equip. I mira, em va tocar fer-ho a casa amb el Girona. Ha sigut la meva única experiència professional i en guardo un record molt especial. Tot canvia molt, es torna molt més mediàtic. Es va fer esperar, però ho vaig gaudir com un nen petit.
Entremig, la retirada oblida de Miki Albert. Com va afectar?
Molt, perquè es va detectar en les revisions mèdiques de la pretemporada. Va ser un cop molt dur per al grup, sobretot per a ell, evidentment. Era una persona molt estimada i graciosa al vestidor. Era el nostre pitxitxi i també debutava a segona. Semblava que podia fer eclosió i va ser un pal dur per a ell.
Vostè va fer tres gols clau a 2a, però no va jugar tant. Canviaria alguna cosa?
No, va ser una experiència que en guardo molt bon record. El jugador sempre vol tenir més minuts, però l’experiència del debut ningú me la treu. I a sobre, de gaudir-ho amb amics i amb un entrenador, Agné, que m’aprecio molt.
I Montilivi ha canviat molt. De mil a catorze mil persones a l’estadi.
Això és molt bonic. La massa social ha crescut, així com ho ha fet el club. Hi havia ganes de futbol professional. Recordo jugar contra l’Alcoià, jugant-nos el lideratge a Montilivi, i haver-hi menys de mil persones. Que l’afició ara acompanyi és una cosa preciosa.
I la tranquil·litat a nivell institucional, no?
Sí, t’alegres que vagi bé. Que els inversors hagin sortit bé; l’arriada del City és un abans i un després. Sobretot me n’alegro perquè tinc molts amics que són socis i aficionats del Girona, i tot el que li passi al club, des de la distància, sempre em fa somriure.
Té el cor dividit per al matx?
Bé, jo crec que l’Alavés necessita més la victòria. Tant de bo el Girona aconsegueix-hi els objectius, però això després.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.