Effah Kingsford, conegut a Montilivi com a Sisplau, és una de les figures més carismàtiques de l’afició del Girona. Des de fa més de deu anys, recorre el gol nord amb el seu inseparable bombo i la bandera de Ghana a l’esquena, animant l’equip i encomanant la seva energia als aficionats. El seu sobrenom neix, precisament, de la seva manera de demanar als altres que s’hi sumin: sempre amb un educat “sisplau”, que amb el temps ha esdevingut el seu segell d’identitat.

Però més enllà de la passió pel futbol, aquests dies viu una situació complicada i que li provoca angoixa: fa mesos que busca un nou habitatge per a ell, la seva dona i els seus tres fills, però no en troba. El contracte del pis de lloguer on vivia a Salt va vèncer a l’octubre i el propietari li ha demanat que marxi. Tot i haver pagat sempre puntualment, la dificultat per trobar un nou habitatge per a tota la família l’ha deixat en una situació límit. No demana que ningú li regali res, sinó simplement trobar una solució abans que sigui massa tard. És un problema que va més enllà del seu cas, ja que moltes altres famílies pateixen les dificultats d’accedir a un lloguer digne a Girona i arreu de Catalunya.

En el partit contra Las Palmas, en Sisplau va decidir fer visible el seu problema amb una pancarta en què demanava ajuda per trobar pis. Lluny de buscar cap tracte de favor, només vol fer córrer la veu i trobar una oportunitat. La Penya Gironina, de la qual forma part, s’ha bolcat a donar-li suport i ajudar-lo en aquesta recerca, destacant que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’una problemàtica general.

La història d’Effah no ha estat fàcil. Nascut el 1982 a Nkoranza, Ghana, va marxar del seu país amb només 17 anys per intentar ajudar la seva família. El seu viatge cap a Europa va ser llarg i ple d’obstacles: va travessar diversos països africans fins a arribar al Marroc, on va ser detingut i empresonat durant uns dies abans de poder continuar el seu camí. Finalment, amb les seves pròpies mans, va ajudar a construir una pastera a Tànger i, en una travessia de més de 17 hores, va arribar a Fuerteventura. El trajecte va ser dur, sense menjar ni aigua, amb la por constant de no aconseguir arribar a terra.

Un cop a Espanya, el van traslladar primer a Madrid i després a Girona, on viu des del 2005. Primer va treballar de nits en un escorxador a Riudellots de la Selva i ara ho fa en una fusteria a Fornells de la Selva, amb horari diürn, la qual cosa li ha permès no perdre’s cap partit a Montilivi. La seva primera vegada a l’estadi va ser el 2010, en un Girona-Cadis, quan li van regalar una entrada. Aquell dia va animar tant que des del club li van dir que tornés sempre que volgués. Des de llavors, no ha fallat mai a la seva cita amb Montilivi, fins al punt que el club va anunciar el 2017 que marxava un mes de vacances perquè la seva absència no alarmés l’afició.