Una victòria ho can­via tot

Les simi­li­tuds res­pecte a la tem­po­rada 2018/19 són evi­dents, tot i que fa sis anys els giro­nins van arri­bar als 34 punts amb una línia molt més regu­lar que l’actual, en què el Girona ha fre­nat dràsti­ca­ment en aquest pri­mer tram de la segona volta després de fer un molt millor final de pri­mera volta –el pri­mer terç de la tem­po­rada va ser pràcti­ca­ment cal­cat–. Ara bé, la història d’aquí al final de curs està per escriure, i es fa molt difícil pen­sar que el Girona pugui viure una situ­ació simi­lar. Per aca­bar bai­xant, el Girona d’Euse­bio només va sumar 3 punts en les últi­mes deu jor­na­des de lliga; va arri­bar a uns 37 punts que van ser insu­fi­ci­ents per sal­var la cate­go­ria. Repe­tir allò és impen­sa­ble, i és que el Girona de Míchel té molts més argu­ments que l’equip de fa sis anys per afron­tar el tram final de tem­po­rada amb una mirada més posi­tiva.

D’una banda, perquè en aque­lla tem­po­rada el Girona ja havia arri­bat a enca­de­nar deu jor­na­des sense gua­nyar, entre la jor­nada 14 i la 23, i només la victòria al camp del Madrid (1-2) va fer rea­ni­mar una mica l’equip abans de la dava­llada final. Ara, és cert que l’equip enca­dena sis par­tits sense gua­nyar, però en cap moment s’ha vist que el Girona hagi per­dut el nord. Evi­dent­ment, els ner­vis comen­cen a jugar el seu paper i afec­ten en certs aspec­tes del joc, però l’equip no perd la seva iden­ti­tat. De fet, durant fases dels últims par­tits els giro­nins han transmès bones sen­sa­ci­ons, i la impressió és que només falta afi­nar en cer­tes zones del camp, espe­ci­al­ment a tres quarts, perquè la tendència canviï. Perquè una altra cosa també és clara, i és que la plan­ti­lla del Girona actual està un, dos o tres esgla­ons per sobre de la de fa sis anys, que tenia una dependència extrema dels gols de Stu­ani i Portu, i una victòria supo­sa­ria una injecció de con­fiança necessària per dei­xar aflo­rar aquest talent.

Míchel sem­pre acaba bé

Un altre aspecte que per­met fer una lec­tura posi­tiva del final de tem­po­rada que li espera al Girona és l’efecte Míchel. El tècnic de Valle­cas, des que és a Mon­ti­livi però també quan havia com­plert tem­po­ra­des sen­ce­res al Rayo Valle­cano i a l’Osca, sem­pre ha pro­ta­go­nit­zat molt bons finals de tem­po­rada. Els exem­ples amb el Girona són claríssims, amb la clas­si­fi­cació per al play-off en les últi­mes jor­na­des i el poste­rior ascens el curs 2021/22 i el final de la tem­po­rada 2022/23 a pri­mera. Aquell curs ha de ser­vir d’exem­ple als blanc-i-ver­mells, ja que l’equip sumava només un punt més que ara en 28 jor­na­des i va aca­bar la tem­po­rada amb 49 punts i llui­tant per la clas­si­fi­cació euro­pea fins a l’última jor­nada.