La crònica
Coses que no canvien
La copa del Rei d'Alcobendas ha permès detectar assumptes que fan tenir certa esperança en aquest esport. D'una banda, l'espectacle: set partits en què els gols, la intensitat i la voluntat d'anar a l'atac s'han imposat respecte d'altres edicions molt més grises. En aquesta línia hi ha acompanyat el bon ambient a la graderia. El pavelló s'ha omplert cada dia, i ho ha fet d'un perfil d'espectadors que no coneixia gaire: a Madrid hi ha un munt d'equips d'hoquei, i la majoria han passat per l'Amaya Valdemoro al llarg de la copa, i ho han fet amb una actitud activa, tant prenent partit en alguns enfrontaments –sobretot contra el Barça– com també convertint en verdaders ídols els jugadors que setmana rere setmana competeixen als pavellons de casa nostra. Nens demanant autògrafs; d'altres, que els signessin l'estic, i els més atrevits, fins i tot, preguntant si els regalaven la samarreta. L'hoquei de base també hi ha sigut present, en el torneig 3×3 paral·lel a la copa que va comptar amb 41 equips inscrits. I si parlem de coses que s'han mogut una mica, també hem de destacar els arbitratges i la introducció de certa tecnologia en la seva feina, com un auricular i un micròfon per tal de comunicar-se constantment amb el seu company de pista. De mica en mica.
A l'altra banda de la balança, però, tenim coses que no canvien. N'hi ha que són positives, sobretot per a l'afició blaugrana, i és que el club barcelonista ha tornat a imposar la seva llei de la mà de veterans il·lustres com Panadero o Egurrola, i deixant clar que hi ha equip per estona amb el brillant Matías Pascual i el prometedor Pau Bargalló. El Barça ha sabut patir i guanyar en aquesta copa, i, en el moment decisiu, la bogeria que ha acompanyat tot el torneig li ha somrigut, amb un penal en el darrer minut que li ha valgut el 21è títol.
Una altra cosa que tampoc va variar gaire és el menú del restaurant vinculat a l'hotel que va escollir l'organització de la copa. El local, sobrepassat per l'arribada d'un munt de gent –part de la premsa, àrbitres, l'expedició del Reus i molts familiars i aficionats– va fer el que va poder. Tres plats de primer i tres plats de segon de qualitat justa que es combinaven de manera diferent entre sopar i dinar per així semblar que hi havia més oferta. Un calvari gastronòmic durant quatre dies, la veritat. Aquest aspecte pot semblar anecdòtic, però és resultat d'una organització que deixa, de nou, coses a millorar. Una d'elles, la comunicació entre restaurants, hospitals i establiments vinculats al torneig i l'organització –la federació espanyola–; i l'altra, aconseguir un gruix de personal i voluntaris capaç de gestionar amb garanties un esdeveniment que ha mogut un miler de persones diàriament. I aquesta millora s'ha de traduir en la professionalització de tot plegat: no es poden anunciar horaris i al final començar quan va bé, i menys quan mitjans televisius comencen a donar ressò a la copa amb retransmissions en directe. La sensació és que l'organització de la copa, més que estar pautada i pactada, fluïa al ritme que anava bé. Les coses imprevistes, que es quedin al rectangle de joc.