Pel meu cap no hi passava pas. Fa quatre o cinc anys que vaig deixar de ser jugador d'elit del Barça. Jo havia dit que no em veia entrenant, però tot té un procés. Vaig fer un campus, vaig fer de comentarista de televisió en l'europeu de seleccions i veia que el cuquet el continuava tenint, mai no marxa. Tenia ganes de competir, de sentir, de viure experiències. Vaig rebre la trucada del Voltregà, vaig obrir els ulls i vaig dir: ho he de provar. Torno a sentir allò que sentim els esportistes, tenir una experiència nova cada cap de setmana, un repte. Havia seguit una mica el Cerdanyola femení quan el meu germà n'era l'entrenador, però, la veritat, no tenia cap relació amb l'hoquei femení i tampoc no el seguia.

Evidentment. Una persona necessita reptes i jo ja sabia on em ficava. El Voltregà té una trajectòria espectacular quant a títols. La temporada passada van guanyar la lliga europea i la lliga. Sabia que en el millor del casos ho igualaria o que seria pitjor. M'agrada competir. Jugar per jugar, no jugava. Entrenar per entrenar, tampoc no entreno. Necessito reptes grans i les jugadores ho veuen de la mateixa manera que ho veig jo. Gaudeixo moltíssim.

Hi va haver moltes claus. La principal va ser la concentració que l'equip va tenir durant 50 minuts, la intensitat i que hi va creure. Vam intentar possessions llargues perquè el Gijón no tingués la bola perquè elles no tenien canvis i era una manera que patissin. Quan tenen la bola juguen molt bé per darrere de la porteria i amb jugadores dins del quadre. També volíem evitar un partit d'anada i tornada. Sabíem que hi havia moments en què generarien ocasions, perquè és un equip amb qualitat, però vam aguantar. Vam fer un plantejament humil. Vam fer un passet enrere i vam intentar enxampar els millors contraatacs possibles. De fet, el gol de Lee arriba en un contraatac.

És una bèstia. Hi ha porteres que aturen boles per inèrcia o per posició. Ella es posiciona bé, llegeix el partit, juga bé amb l'estic, té una gran elegància aturant les boles. Fa goig i a mi em cau la baba. Jo la compararia amb el Carles Folguera.

Des que vaig començar a treballar a Sant Hipòlit em va admirar les ganes amb què venien a entrenar-se les noies després de treballar. Això a mi m'arriba al cor i m'encoratja a donar-los tots els fonaments possibles que jo sé, a seguir batallant per millorar. S'aixequen d'hora, van a treballar i quan pleguen venen a aguantar un tècnic que els clava quatre crits.

Pel que he vist fins ara, estan menys treballades tàcticament, tot i que ara hi ha entrenadors molt bons i el nivell està augmentant molt. Veig equips molt ben preparats. Abans sempre guanyaven els mateixos. Nosaltres en la tercera jornada vam rebre contra Las Rozas. Al pavelló es comentava que guanyaríem i vam perdre 1-2. Ha evolucionat moltíssim. Els moviments en l'hoquei femení són més lents, però la tècnica és molt similar. Les passades són més lentes... En definitiva, el que dona la diferència entre el masculí i el femení és el físic, però cada vegada hi ha una distància menor. La nostra final contra el Gijón va ser un partidàs i el Gijón-Benfica, un altre.

Per mi és el mateix. Soc una persona clara i les tracto de la manera que jo he viscut un vestidor. Per mi és igual un noi que una noia. No sé veure la vida amb diferències.

No he tingut mai sensació de distància, ni d'excessiu respecte. Jo no soc gaire efusiu, reconec que transmetre sentiments no em resulta fàcil, però tenim una relació molt propera. Tenen molt bon caràcter.

Sortirem a guanyar cada partit i lluitarem pel títol fins que les matemàtiques diguin que les asturianes són campiones. És complicat. El Voltregà femení, per trajectòria i història, ha de mirar de guanyar sempre. El Gijón no ha perdut cap partit, però ara veurem com digereix la derrota en la lliga europea. Li falten partits complicats, però l'haurien de perdre elles perquè tenen un marge ampli.

No, no m'han trucat. Però si el club em necessités, em dec al Barça i això va per damunt de tot. Treballo al Barça des que em vaig retirar i quan el Voltregà em va fer la proposta primer vaig consultar amb el club abans de decidir res. Sempre que tinc alguna cosa a fora, pregunto abans si la puc compaginar. Soc feliç treballant al Barça.

No soc ningú per dir-ho. Hi ha molts entrenadors vàlids i ells deuen saber a qui han de fitxar. Si soc un d'ells, no en tinc ni idea.

Els equips portuguesos s'han reforçat molt bé amb jugadors de l'OK Lliga. Per guanyar la lliga europea has d'estar molt fort mentalment i cada vegada és més complicat. El Porto, el Benfica i l'Oliveirense són grans equips, tot i que el Barça és sempre favorit en totes les competicions. A Europa, les diferències són mínimes. En l'OK Lliga hi ha una mica més de marge, tot i que recuperant el play-off s'escurçaria com es va demostrar en els partits únics de la copa a Alcobendas.

Els títols parlen per si sols. Ha guanyat dues lligues europees i tres cops l'OK Lliga. El Barça d'hoquei té aquest factor. Tothom està acostumat a guanyar i cada vegada que es perd té molta repercussió, i això s'ha de patir. Però també estàs al millor club i ho has de gaudir. Històricament, tots els tècnics del Barça tenen un gran palmarès.

Hi estic d'acord. Ara, en el meu cas, les protagonistes són les jugadores, jo no jugo. Jo tinc nom i el que tu vulguis, però són elles les que s'hi van deixar la pell.