Reus va pensar un desig més aviat poc secret quan va bufar les cinquanta espelmes del pastís imaginari de l'aniversari de la primera copa d'Europa guanyada tot just ahir va fer cinc dècades per l'equip mític de les sis copes. I el desig es va complir en forma de títol celebrat amb bogeria i amb menys patiment del que es preveia contra l'Oliveirense (4-1), en una final que ja forma part de l'imaginari del club i de la ciutat. La vuitena lliga europea del Reus va arribar vuit anys després de la setena en un pavelló Barris Nord de Lleida inundat dels colors roig i negre. L'afició va posar la primera pedra del triomf amb una caravana de més d'un miler d'aficionats i l'equip va respondre amb fermesa, caràcter, actitud i aptitud, aixecant el títol sense titubejos. En el primer temps es va viure un intercanvi de cops metafòric i a voltes literal que va viure un tram final de targetes blaves i tensió (1-1) que per sort es va rebaixar en el segon temps. Al Reus, ben segur, no li hauria interessat el ball de bastons. En el segon període, els d'Enrico Mariotti, amb Marc Torra estel·lar i Casanovas sempre decisiu, van trencar el partit i van viure amb comoditat els últims deu minuts, fet que acostuma a passar ben poc en les grans cites. L'Oliveirense va posar sempre tota la carn a la graella però li va faltar encert per trobar la fórmula per batre Henriques i només va marcar de falta directa.

Segon en l'OK Lliga rere el Barça, subcampió de la supercopa i subcampió també de la copa, el Reus s'havia endut la Lliga Catalana però tenia un gust amarg malgrat estar satisfet en línies generals per l'espectacle ofensiu ofert. L'èxit és la cirereta que corona un projecte que va començar amb dubtes i tancarà el curs absolutament reafirmat.

Sigui com vulgui, el Reus va sortir com un coet empès pel combustible que li conferien els seus incondicionals. Marín, amb un xut de mitjana distància, va sorprendre Puigbí quan qui mes qui menys encara prenia les mides de la criticada pista. Les accions elèctriques dels, diríem, locals van prosseguir amb oportunitats de Torra (7'), Casanovas (9') o Rodríguez en el contraatac. Però l'Oliveirense, ben dirigit per l'omnipresent Jordi Bargalló, va començar a agafar confiança i va generar perill amb més insistència. Malgrat que el conjunt portuguès va passar de dominat a dominador tant en les sensacions com en les oportunitats, Salvat encara va tenir esma de fer un llançament al pal (22'). Un penal ben assenyalat hauria pogut permetre empatar als portuguesos. Barreiros el va llançar però Henriques, l'especialista, el va aturar. Una blava a Platero, però, va provocar una directa que el gallec Cancela va transformar amb mestria en el gol de l'empat (1-1).

Es veia que Torra movia bé els fils en el segon temps i en una des les seves incursions per darrere de la porteria va connectar amb Casanovas –connexió que també va valer un gol en les semifinals–. El de Reus es va treure del barret un xut per l'escaire (2-1). En dues accions gairebé consecutives, Torra, que en aquell tram duia una vareta màgica per comptes d'un estic, va esmicolar la final amb dos gols seguits. El torderenc va tenir la sang freda per trobar el forat precís en la porteria de Puigbí, mentre que l'Oliveirense, que mai no va abaixar els braços, es va estavellar una vegada rere l'altra en el mur Henriques i en l'actitud defensiva d'un Reus que ha après a nedar i guardar la roba i ja no fa atacs tan indiscriminats com abans sense vigilar la rereguarda.

Els últims minuts, lògicament, van ser un festival dels aficionats que van corejar la victòria i van gaudir de la festa. De Lleida, la comitiva va marxar cap a Reus per celebrar el títol a la plaça Prim, l'escenari habitual del títols esportius a Reus, i avui hi haurà recepció a l'ajuntament com marca la tradició. La vuitena s'ho val.