Hoquei sobre patins
L’aturada definitiva
La portera del Voltregà Laia Vives penja els patins després de setze temporades lluitant per tots els títols i d’haver-ne guanyat vint-i-vuit en les competicions de clubs, els dos darrers enguany
La selvatana diu que sempre ha volgut sumar per a l’equip i fer que se sentís segur al darrere, i confessa el seu punt feble: els penals
Setze temporades a l’elit, vint-i-vuit títols de clubs en totes les competicions possibles, campiona del món i d’Europa amb la selecció espanyola sense haver baixat del podi en les grans competicions en els set anys amb el combinat estatal. Aquesta és la targeta de presentació de Laia Vives, la portera del CP Voltregà, que amb trenta anys ha decidit posar el punt final a la seva carrera esportiva i penjar els patins quan encara està en un gran moment de forma: “Feia temps que tenia la sensació que volia acabar bé, que volia acabar en pau amb mi mateixa. Vull marxar sentint-me útil per a l’equip i he cregut que aquest era un bon moment.”
Nascuda a Santa Coloma de Farners la primavera del 1987, va començar a interessar-se per l’hoquei sobre patins i per la posició de portera gràcies al seu germà Oriol, dos anys més petit, que es passava el dia xutant pilotes amb l’estic i buscava algú que es posés a la porteria. “I a mi m’agradava, em posava allà i el meu germà em xutava al jardí de casa amb un estic i la pilota de tennis, i jo les havia d’aturar.” Va començar a fer de portera en el club del seu poble, el CH Farners, amb vuit anys, quan es va crear un equip femení i necessitaven portera. Ella va dir que ho volia ser i amb l’equip van arribar a jugar a la primera categoria de la lliga catalana en la temporada 2000/01, on militaven els millors equips de Catalunya i de l’Estat. La temporada 2001/02 va fitxar pel CP Voltregà, amb catorze anys, i va ser la portera titular del conjunt de Sant Hipòlit que va guanyar el campionat d’Espanya aquell curs, el primer que aconseguien ella i el seu nou equip. A partir d’aquí van anar arribant els èxits i els títols, i amb les seves companyes de club van portar el conjunt del Voltregà al lloc més alt possible. La temporada 2007/08 van guanyar un pòquer de títols –lliga catalana, copa, campionat d’Espanya i copa d’Europa (no s’havia creatl’OK Lliga)–, i unes temporades més tard, la 2010/11, amb les tres grans competicions consolidades –l’OK Lliga, la copa i la copa d’Europa–, van assolir un triplet impressionant. En les setze temporades a Sant Hipòlit, només en dues es van quedar sense aixecar cap trofeu, la 2009/10, en què van ser terceres de l’OK Lliga, subcampiones de la copa i no van jugar la competició europea; i la 2014/15, en què van ser subcampiones de lliga i copa, i van caure en els quarts a Europa.
De tots els títols que Laia Vives ha aconseguit, n’hi ha un que recorda especialment, i que és el darrer que ha guanyat: la lliga europea d’aquesta temporada a Gijón, que va ser la cinquena en el seu palmarès. “Jo sabia que era la meva última copa d’Europa, i els pares i el meu entorn més proper ho sabien. Vaig sortir completament a gaudir-ne sabent que no la tornaria a jugar mai més. Totes aquestes sensacions van ser especials, va ser una copa d’Europa especial al camp de l’etern rival, el Gijón, i va tancar una mica la meva etapa, em va fer molta il·lusió.” Amb totes les competicions que ha disputat i tots els títols guanyats, Laia Vives reconeix que hi ha una competició que li ha sabut greu no poder jugar, els Jocs Olímpics. “Com que l’hoquei no és olímpic, m’he quedat sense poder disfrutar d’anar a uns Jocs Olímpics, crec que ha de ser una experiència fantàstica.”
Les grans actuacions en el Voltregà van portar Laia Vives a la selecció espanyola i a la catalana. L’any 2004 va debutar en un mundial i va formar part del combinat estatal fins al mundial del 2010. Mai va baixar del podi en els quatre mundials i els tres europeus que va disputar, i va guanyar el títol mundial l’any 2008 i el d’Europa l’any 2009. Amb el combinat català va jugar tres Golden Cups, amb dos títols, i una copa Amèrica, en que van finalitzar segones.
Laia Vives no considera que tingui cap virtut destacada com a portera. “Sempre he intentat sumar per a l’equip i posar el meu granet de sorra. Sempre he tingut la sort que he estat en un club on han jugat les millors jugadores. Simplement he anat aportant perquè l’equip se sentís còmode i segur al darrere.” Si que reconeix, però, el seu punt feble a la porteria: els penals. “Confesso, i ho he confessat sempre internament a l’equip, que el que pitjor he portat és el tema dels penals. És un tema no resolt, un tema personal, una sensació estranya, de solitud, almenys per mi.” Tot i això, i gràcies a la seva perseverança per anar millorant sempre, la selvatana va guanyar un gran títol en els penals. Va ser en la lliga europea de fa dos anys a Manlleu, on van superar el conjunt local en la tanda de penals i i es van emportar el títol. “Sempre fèiem broma a nivell d’equip que no havíem guanyat mai res en els penals. I res millor que poder trencar aquella ratxa en la copa d’Europa.”
Laia Vives deixa l’hoquei satisfeta pel que ha aconseguit esportivament, però també per la gent que ha conegut i per les companyes amb qui ha jugat: “No puc demanar res més a l’hoquei, m’ho ha donat pràcticament tot.”