Simbiosi a les Casernes
L’escalfor d’una afició “única” i la convicció del grup van propiciar la sinergia que va catapultar el Calmar Vilanova cap al títol
Amb cinc gols, va vèncer el líder de l’OK Lliga, l’equip revelació i el Gijón, el gran favorit
Com es guanya una copa marcant només cinc gols en tres partits? Defensant amb el ganivet entre les dents, amb una organització perfecta, amb convicció, amb una senyora portera com l’MVP de la final Cate Ortega, i amb una afició motivada que va generar un ambient espectacular a les Casernes, un pavelló petit ideal. Un xec en blanc emocional que va acabar d’empènyer un grup ben cohesionat cap a l’èxit. També hi va haver una cinquantena d’aficionats de l’Hostelcur Gijón, que té a les files les catalanes Maria Díez, un perill constant, i Anna Casaramona, que no ha jugat perquè sortia d’una lesió, tot i que va llançar un penal en semifinals. “La gent de Vilanova sempre respon i si arribem a jugar la final contra un altre equip català, hauríem hagut de tancar les portes”, admet el president, Pau Viadel, que va remarcar l’esforç d’unes jugadores amateurs i la capacitat del tècnic, Jofre Vila (Sitges, 1965), per estimular-les.
El Calmar Vilanova va fer fora a quarts el líder de l’OK Lliga, el Manlleu (1-2). En les semifinals va saber lluitar contra un equip revelació, el Vila-sana lleidatà (1-0), en un partit “molt tàctic i complicat”, segons Vila, i en la final va superar el Gijón (1-2), el gran favorit, que havia eliminat el Voltregà, el campió el 2017 i vigent campió d’Europa. Tant en el primer partit com en el tercer va aixecar un gol en contra amb el segell de l’argentina Daiana Silva, que enguany ha superat una lesió complicada a l’espatlla i que malgrat els problemes físics va estirar el carro. Els altres tres gols se’ls van repartir la xilena Cata Flores i les catalanes Maria Córdoba i Maria Figuerola. Completen l’equip Patrícia Miret, Paola Pascual, Alba Ambrós, Aida Mas i la portera Maria Briva.
La força i la determinació del grup i l’empenta d’una afició motivada van provocar la sinergia necessària per celebrar amb bogeria el títol quan es va exhaurir el darrer segon d’una final històrica.
Vila té molt clar que no es pot considerar una sorpresa i de les seves paraules es desprèn l’esperit que ha inculcat a les jugadores: “Des del primer moment vam dir que el que volíem era guanyar la copa. Era el nostre objectiu. Si l’organitzàvem no podia ser d’una altra manera.” El tècnic subratlla que l’empenta de l’afició va ser fonamental: “Soc de Sitges però l’afició de l’hoquei de Vilanova és fantàstica, única.” Pragmàtic, diu que el triomf “ja és història” i ahir ja pensava en el pròxim entrenament: “El que penses quan t’aixeques és: demà més.”
Una dada que magnifica l’èxit és que el Patí Vilanova no jugava la copa des del 2014. El títol és el segon de la història de l’equip femení, que ja va guanyar una copa el 2009, i el sisè del club. L’equip masculí va guanyar tres copes –1964, 1968 i 1976– i la CERS 2006/07. Un altre valor afegit és que tots els campions d’alguna de les edicions jugades fins ara van ser a les Casernes.
La recepció, avui
Les campiones seran rebudes avui a l’ajuntament a les vuit del vespre i abans visitaran el patrocinador Calmar, al carrer Llibertat, per oferir-li la copa.
OBJECTIU
“Des del primer moment vam dir que el que volíem era guanyar la copa a casa”EL PÚBLIC
“Soc de Sitges, però l’afició de Vilanova és única, fantàstica. Ens ha ajudat molt”PATIMENT
“El moment més complicat va ser amb el Vila-sana. Va ser un partit molt tàctic”Jofre Vila, el tècnic que es va estrenar al gener
El fet que Jofre Vila –que entrena equips de la base, és el coordinador tècnic i va fins al capdamunt– debutés fa un mes i mig tot just a casa contra el Manlleu (1-3), el seu rival en els quarts, remarca la metamorfosi del grup. Vila, que en la lliga té un balanç de quatre victòries i dues derrotes, va ser l’escollit per la junta de Pau Viadel setmanes després del cessament de Carles Freixedes. “No hi havia química amb les jugadores”, argumenta Viadel. Albert Sánchez Montesinos, ara segon de Vila, va fer de pont. “Fa 36 anys que porto equips d’hoquei, tot i que ho vaig fer al revés i primer vaig començar a portar els grans i després la base”, explica Vila, que especifica que l’acord per dirigir el primer equip “és fins a la copa”. Ara toca asseure’s i parlar. Respecte de la part final de l’OK Lliga, explica que estan en una zona intermèdia –sisè lloc–i que volen consolidar el seu joc, aplicat fins ara de “manera restrictiva” per falta de temps. També ha insistit en l’aspecte físic: “Hem inclòs el sènior en el model de treball que ja aplicàvem en els altres equips.”